2 de juny 2008
L'aiguat a la Biblioteca
La biblioteca encesa és el títol d’un poemari de René Char. El vaig veure per primer cop al Museu Petrarca de Fontaine de Vaucluse, una edició preciosa il.lustrada per Georges Braque, i em van impressionar la capacitat evocadora del títol i la mesura justa de frases i paraules en la capacitat expressiva.
La força evocadora del poemari va ser l’expressió que primer se’m va acudir quan vaig saber els estralls que hi va causar l’aiguat de fa un parell de setmanes. El títol de Char és una gran metàfora. La realitat de la Biblioteca de Sitges és, per desgràcia, inapelable. Hi va hagut danys materials importants a l’edifici, a les instal.lacions i als llibres. Per sort, l’atzar benigne va fer circular l’aigua vers el vessant que no va posar en perill l’única col.lecció completa del centenari Eco de Sitges que és de titularitat pública; del contrari, aquest sí que hauria estat un dany irreparablement determinant. Per aquesta vegada l’aigua ha respectat la valuosa col.lecció local i patrimonial que fa que la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol sigui única pels fons que posseeix i que la situen entre els primers centres fons històrics i patrimonials del país pel que fa a la història cultural. Aquest caràcter, hauria de ser un motiu d’orgull i d’autoestima de la Vila, com ho és per als professionals i els investigadors.
Un desastre natural és inevitable. El que és eviable és la magnitud de la tragèdia pel que fa als danys que pot causar. Les condicions de l’edifici de Maricel són, a hores d’ara, més que preocupants, i l’antiga casa de Miquel Utrillo que hostatja la Biblioteca és un dels indrets amb més factor de risc, a la vista objectiva del seu estat de conservació. La Biblioteca que forma part del complex artístic i cultural més emblemàtic de Sitges es troba en una situació preocupant. La lliure circulació de l’aiguat per les terrasses, parets avall, fins arribar al primer pis de la Biblioteca n’és una mostra innegable. Una nova inundació fóra d’efectes encara més catastròfics.
Una biblioteca no és només l’edifici, sinó que també és, el contingut. En el cas de Sitges són totes dues coses les que mereixen tota l’atenció ara, ja, a nivell d’emergència. Des de fa uns quants anys la biblioteca es troba col.lapsada d’espai i de mitjans per més que les bibliotecàries i el personal que hi treballa hi dediquen un esforç meritori i professional que va molt més enllà del que fóra una dedicació habitual. En els darrers vint anys s’han perdut ocasions històriques de reubicació sense perdre la centralitat urbana que té. El projecte de nou edifici fora del nucli cultural que és l’enclau de Maricel ha de comportar uns avantatges clars d’espai i de serveis per a uns quants anys. Però això no justifica de cap manera un estat de col.lapse i de deficiències estructurals com les que ara pateix, ni tampoc la manca de les necessàries inversions perquè es puguin garantir tant la conservació dels fons com la prestació dels serveis amb tota l’eficàcia, plenitud i dignitat que la institució mereix.
La Biblioteca és una infraestructura cultural bàsica que porta molts anys de rodatge, d’experiència, de prestigi i, sobretot, de servei a la població que no són directament proporcionals a l’atenció inversora i pressupostària que necessita i que rep. La municipalització de les biblioteques que estableix la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya ha de contribuir a enfortir el que diposa la llei de règim local de Catalunya, que determina que la biblioteca és l’únic servei cultural bàsic que han de complir obligatòriament els municipis, i la cooperació provincial ha ajudat a consolidar aquests principis pel que fa a la província de Barcelona.
Amb aquests principis i disposicions, i a la vista de la situació actual volem creure que, ara per ara, la Biblioteca serà objecte de la cura que mereix. Pel que és i pel que significa. Perquè es pot deixar per més temps en mans de l’atzar. I perquè puguem creure de debò que Sitges és una vila que valora el seu patrimoni, té cura de la dignitat de les institucions i vetlla pel desenvolupament cultural de les persones.
La força evocadora del poemari va ser l’expressió que primer se’m va acudir quan vaig saber els estralls que hi va causar l’aiguat de fa un parell de setmanes. El títol de Char és una gran metàfora. La realitat de la Biblioteca de Sitges és, per desgràcia, inapelable. Hi va hagut danys materials importants a l’edifici, a les instal.lacions i als llibres. Per sort, l’atzar benigne va fer circular l’aigua vers el vessant que no va posar en perill l’única col.lecció completa del centenari Eco de Sitges que és de titularitat pública; del contrari, aquest sí que hauria estat un dany irreparablement determinant. Per aquesta vegada l’aigua ha respectat la valuosa col.lecció local i patrimonial que fa que la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol sigui única pels fons que posseeix i que la situen entre els primers centres fons històrics i patrimonials del país pel que fa a la història cultural. Aquest caràcter, hauria de ser un motiu d’orgull i d’autoestima de la Vila, com ho és per als professionals i els investigadors.
Un desastre natural és inevitable. El que és eviable és la magnitud de la tragèdia pel que fa als danys que pot causar. Les condicions de l’edifici de Maricel són, a hores d’ara, més que preocupants, i l’antiga casa de Miquel Utrillo que hostatja la Biblioteca és un dels indrets amb més factor de risc, a la vista objectiva del seu estat de conservació. La Biblioteca que forma part del complex artístic i cultural més emblemàtic de Sitges es troba en una situació preocupant. La lliure circulació de l’aiguat per les terrasses, parets avall, fins arribar al primer pis de la Biblioteca n’és una mostra innegable. Una nova inundació fóra d’efectes encara més catastròfics.
Una biblioteca no és només l’edifici, sinó que també és, el contingut. En el cas de Sitges són totes dues coses les que mereixen tota l’atenció ara, ja, a nivell d’emergència. Des de fa uns quants anys la biblioteca es troba col.lapsada d’espai i de mitjans per més que les bibliotecàries i el personal que hi treballa hi dediquen un esforç meritori i professional que va molt més enllà del que fóra una dedicació habitual. En els darrers vint anys s’han perdut ocasions històriques de reubicació sense perdre la centralitat urbana que té. El projecte de nou edifici fora del nucli cultural que és l’enclau de Maricel ha de comportar uns avantatges clars d’espai i de serveis per a uns quants anys. Però això no justifica de cap manera un estat de col.lapse i de deficiències estructurals com les que ara pateix, ni tampoc la manca de les necessàries inversions perquè es puguin garantir tant la conservació dels fons com la prestació dels serveis amb tota l’eficàcia, plenitud i dignitat que la institució mereix.
La Biblioteca és una infraestructura cultural bàsica que porta molts anys de rodatge, d’experiència, de prestigi i, sobretot, de servei a la població que no són directament proporcionals a l’atenció inversora i pressupostària que necessita i que rep. La municipalització de les biblioteques que estableix la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya ha de contribuir a enfortir el que diposa la llei de règim local de Catalunya, que determina que la biblioteca és l’únic servei cultural bàsic que han de complir obligatòriament els municipis, i la cooperació provincial ha ajudat a consolidar aquests principis pel que fa a la província de Barcelona.
Amb aquests principis i disposicions, i a la vista de la situació actual volem creure que, ara per ara, la Biblioteca serà objecte de la cura que mereix. Pel que és i pel que significa. Perquè es pot deixar per més temps en mans de l’atzar. I perquè puguem creure de debò que Sitges és una vila que valora el seu patrimoni, té cura de la dignitat de les institucions i vetlla pel desenvolupament cultural de les persones.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 31 de maig de 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada