La mort sobtada de Ricard Salvat ha provocat un allau de lloances, i evocacions que contrasten amb la discreta presència que des de fa uns anys mantenia en el medi teatral i a la Universitat de Barcelona.

Aquests han estat els dos àmbits on Salvat es va a donar a conèixer i on ha exercit el seu mestratge com a home de teatre, dramaturg i professor. Per les aules i pels escenaris han desfilat tres, quatre generacions d’actors, directors i alumnes de tota mena que, a hores d’ara, l’han recordat amb afecte, generositat i amb un punt de recança perquè Salvat, els darrers anys havia fet avinent la seva marginació dels grans projectes teatrals del país. Aquesta situació la portava amb la dignitat dels que se senten segurs en l’univers de les idees i de la creativitat, i ha estat reconeguda per la pràctica unanimitat dels que han fet declaracions públiques arran de la seva mort.

El que resta de Ricard Salvat és el record del pioner que va ser en la renovació teatral catalana de la postguerra, i del mestre que des de les aules de la Facultat de Lletres ha impartit desenes de classes amb la dèria del qui creu en la cultura del seu país i treballa enderiat en la necessitat de transmetre-la.

La trajectòria teatral de Salvat parteix dels seus anys universitaris i de la seva estada a Colònia els anys cinquanta, juntament amb Feliu Formosa i Salvador Giner. Salvat va importar d’Alemanya a Catalunya el germen de la renovació teatral, introduint noves tècniques dramatúrgiques i els autors més importants del teatre europeu modern, com Brecht, Sartre o Pirandello. Alhora, Salvat va reivindicar i portar a l’escena els més importants clàssics moderns de les lletres catalanes, com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga i Joan Oliver, entre altres. Va ser, en aquest sentit, un home de teatre compromès amb les lletres i amb el país.

La curiositat intel.lectual i l’ambició professional el van convertir en el personatge més ben informat i relacionat amb els corrents i grups de teatre europeus i iberoamericans de la segona meitat del segle vint. Entre els anys cinquanta i els anys setanta va ser el nom de referència del medi; després, des de mitjans dels anys vuitanta fins l’estrena de la versió teatral de Mirall trencat (2008) la seva presència als escenaris ha esdevingut més que escassa. El seu nom, unit al de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va fundar el 1960, o al de Ronda de mort a Sinera, amb textos de Salvador Espriu, estrenat el 1965 al Teatre Romea, forma part de la història cultural de país.

Ricard Salvat també forma part de la història cultural de Sitges durant uns anys tan complexos com creatius. Va ser ell qui va reconvertir el festival de teatre dels anys seixanta en el Festival Internacional de Teatre de Sitges amb un projecte atractiu i ambiciós que li va comportar grans èxits d’espectacles i de públic. Durant els anys que el va dirigir (1977-1986) el festival es va desprovincianitzar i va portar als escenaris sitgetans les millors companyies europees, de Portugal a Grècia, obrint les possibilitats de direcció i representació al que llavors eren joves actors i directors avui plenament consolidats en l’estatus teatral de Catalunya.

Va ser Salvat, també, qui va fer possible el 1979 l’estrena de la primera obra de Mercè Rodoreda portada als escenaris i l’única que l’escriptora va poder presenciar. Tenia un caràcter complexe, però el projecte de festival de teatre que ell va voler tirar endavant any rere any era ambiciós i valent, i va acabar no trobant ni les complicitats ni els ajuts necessaris per continuar. I és cert, igualment, que després de Ricard Salvat el festival de teatre de Sitges va iniciar una lenta i progressiva davallada fins el mutis final.


En vaig ser alumna a la Facultat de Lletres. Ell va ser una de les dues persones per influència de les quals vaig abandonar la idea de ser historiadora contemporània i em vaig passar als estudis d’especialitat de Filologia Catalana. Vaig tenir l’oportunitat de viure l’experiència del teatre per dins treballant al seu costat els dos primers anys en què va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Sitges. Després, amb el pas del temps i de les circumstàcies, no ens veiem gaire, però em constava el seu afecte que, de tant en tant, expressava d’una forma una mica displicent, distant. Ara, quan m’adono que ja no hi és, m’adono també de tot el que li dec.

"La gran llengua d'Europa és la traducció"
Umberto Eco


Elena Zernova, professora de la Universitat de Sant Petersburg, autora de la traducció russa
de L'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
És la primera vegada que l'autor ha estat traduït al rus.

La traducció i l'edició han comptat amb l'ajut de l'Institut Ramon LLull.

La presentació ha tingut lloc a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges el 21 de març del 2009, amb les intervencions d'August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura- IEC; Vinyet Panyella, escriptora, i Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull.
L'acte ha estat organitzat per la SCLL-IEC, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i l'Ajuntament de Sitges.

Escric només per a l’ombra.

Per a un miratge fràgil

que amb feresa solemne desafia

la successió implacable de les hores.

Escric només per a mi. Per a afermar-me

en el descens al pou fosc de la vida

seguint l’empremta de l’heura, que s’enfila

des de l’arrel profunda i solitària

i brilla, somrient, als murs de pedra

malgrat la claredat gebrada de la lluna.

No sé si per anar fent boca, però a Facebook (d’ara endavant, Feisbuc) el Bloc de Lletres hi ha penjat un vídeo poètic. Una veu d’home hi recita el poema de Rilke “Dia de tardor”, subtitulat en català en versió de Joan Vinyoli, i amb uns paisatges del tot adients al text poètic recitat. És un dels poemes més coneguts de Rilke. Parla de la tardor en tant que un temps acomplert, metàfora, al seu torn, de la vida dels éssers:

“Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes, vagarà inquiet
d’aquí i d’allà, mentre les fulles giravolten.”

Enfront d’aquest panorama, sentint en ell mateix la certesa dels presagis, el poeta es refugia en l’últim reducte. És la poesia. Li serveix per expressar la basarda que sent enfront de la darrera certesa. La tardor, doncs, és temps d’espera i ja res no queda per fer. El poeta Francesc Parcerisas se serveix d’unes paraules del poema per donar títol al seu darrer llibre, Dos dies més de sud… , paral.lel en més d’un aspecte a l’obra de Rilke.

La celebració del Dia Mundial de la Poesia es commemora per tercera vegada a Catalunya impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col.laboració del Centre Unesco de Catalunya-UnescoCat i del Servei Català de Trànsit. Com totes les causes nobles, la poesia compta amb una jornada internacional oficialment declarada per la UNESCO, i es mobilitzen els poetes d’arreu. Sitges és una de les dotze poblacions dels Països Catalans que hi pren part primera vegada organitzant un recital de música i poesia gràcies a la inciativa del Retiro en col.laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.

No crec que calgui justificar la necessitat de la poesia, però en dates com aquesta sí que cal parlar-ne per reflexionar sobre la seva essència des de diverses veus. La veu de la UNESCO, que es vol fer explícita arreu, situa la poesia en funció de la riquesa i diversitat lingüístiques en tant que formes de diversitat cultural. Les llengües tenen la capacitat de conjuntar singularitat i universalitat perquè copsen la diversitat infinita del món. La poesia, doncs, traça el marc de les possibles formes de diàleg entre cultura, història i memòria. La veu del diccionari, que la defineix com a l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, temes, idees o sentiments als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. El valor propi és el que sorgeix del jo líric, la personal visió del món. El valor universal és el que li atorga la comunicabilitat amb el lector.

Una altra és la veu del poeta, que parla per mitjà de la seva pròpia creació poètica. Retornem a Rilke, que converteix la poesia en un dels temes constants de la seva obra:

“T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc per habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deien buit.”

El que el poeta ens diu és com sent la necessitat d’expressar-se, d’assolir l’obra que pressent i que sense la poesia, la vida resta a l’intempèrie, el poeta desproveït per haver-se lliurat sense límits a la creació. I, malgrat tot, és gràcies a la poesia que el poeta existeix i perdura. La poesia és l’últim reducte, l’absolut.

“Sovint oblidem que l’art és un negoci de l’esperit”…

La relació, més profunda que aparent, entre l’art i la literatura sembla que sigui una de les constants creatives més presents al llarg de tot el segle vint i el que va de l’actual. En realitat, des de la darrera dècada del segle XIX és una òsmosi constant que travessa gèneres, llenguatges i processos creatius, diem-ne, convencionals. I actualment, en què esborrem encara més llindes i fronteres, ens adonem que sota l’aixopluc de la creativitat tot és u.

M’hi ha fet pensar el llibre que he rebut de l’Oriol Pi de Cabanyes amb una endreça que diu més del que les lletres indiquen: “A tu, Vinyet, dins el blau que ens agermana, amb la vella amistat de l’Oriol”. Em sembla que no traeixo cap confidència parlant d’una dedicatòria que em porta no sé si als orígens de l’amistat, però sí als anys en què l’Oriol dirigia el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, on havíem mantingut no poques converses sobre els quadres d’E.C.Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, sobre l’estada de Ricart a la Florència dels futuristes de la Giubbe Rosse, sobre la importància dels museus per a la vida cultural i la creativitat artística i literària... Tot això amb J.V. Foix com a personatge de rerefons i la idea d’una avantguarda que ens atreia per allò d’estar, alhora, tan a prop i ja tan lluny.

El llibre és un recull d’articles i reflexions que porta el títol de L’art, el signe i el sentit. (Noms i tendències de l’art català del segle XX) i obre la col.lecció “Colors” de March Editor. La relació d’Oriol Pi de Cabanyes amb les arts plàstiques és inherent a la seva condició d’intel.lectual i a la seva quotidianeitat, i no em refereixo pas als ancestres – Enric C.Ricart i Alexandre de Cabanyes - sinó a la presència, important, que la creació artística té en la seva obra literària i assagística i en el seu pensament cultural. Un de les millors obres publicades al llarg de l’Any Gaudí va ser Gaudí. Una cosmogonia (2002); Passió i mort de Joaquim Mir (2004) corprèn per l’aproximació artística i humana a la biografia del pintor; les pàgines que dedica a Salvador Dalí a L’Empordà, el melic del món. De Josep M. Sert a Ferran Adrià, passant per la gauche divine (2006) constitueixen una excel.lent visió assagística sobre l’artista, i Enric-C. Ricart i el noucentisme (2007) és una obra imprescindible per al coneixement de l’artista i el seu medi.

Tots plegats, i molts més, formen el corpus que aplega retrats, descripcions i reflexions sobre més d’un segle d’art català. L’enunciat de segle vint situa l’epicentre del llibre, on els noms més indicatius de l’art català figuren al costat als de l’art universal. Viladomat, que el segle XVIII va esdevenir el paradigma del pintor modern; Rusiñol, Picasso, Gaudí, Rafael Sala, Ricart, Picasso, Torres-Garcia, Miró, Gimeno, Mir, Sunyer, Pla-Narbona, Apel.les Fenosa, Joan Ponç, August Puig, Manuel Cusachs, Salvador Alibau, Conxa Ibàñez, Guinovart, Tàpies, Perejaume o Barceló són alguns dels artistes que han estat objecte de l’atenció de l’escriptor, igual que Cézanne, Matisse o Chagall o els fotògrafs Català-Roca o Toni Catany. És un entramat de coneixement i reflexió que converteix cadascun dels articles en el referent i la baula del panorama de l’art modern i contemporani.

Juntament amb els noms propis hi ha l’espai, necessari, per a les reflexions crítiques. Sobre el “descarnat reduccionisme” de la modernitat artística, sobre el repte de l’art contemporani, que és aquell que no entenem però que ens atreu per l’ambigüitat d’aquest art que ens nodreix. Sobre els efectes nefastos de la crítica sociològica i “ideològica per prejudici” que ha condemnat la figuració a dècades de silenci vergonyant. La seva és un crítica elegant, reflexiva i un punt, només un punt, sorneguera…

La lectura d’aquestes pàgines és un plaer que ofereix coneixement i reflexió. Oriol Pi de Cabanyes ens fa la proposta de recuperar “l’esperit de la cultura i de l’art com a reconstrucció, compartida".

Trenta anys, tres diccionaris. De literatura catalana, concretament. El darrer ha estat ideat i dirigit pel crític literari i professor Àlex Broch i publicat per Editorial Proa. Ha comptat amb un equip de col.laboradors coordinats per cinc especialistes – Anton Espadaler, de literatura medieval, Manuel Jorba, de literatura del segle XIX i Jaume Aulet per a la literatura del segle XX fins a 1939, entre altres -. Hi figuren 4.000 entrades, de les que 3.500 són referents a autors de tots els temps fins els nascuts el 1975 i entre altres novetats, hi entren crítics literaris, traductors i erudits, així com títols d’obres i personatges literaris. Fa poc que s’ha presentat en societat a l’Ateneu Barcelonès, per bé que l’èxit obtingut després de la seva aparició fa uns pocs mesos l’ha portat a la primera reimpressió.

Tres diccionaris de literatura catalana en trenta anys no són un luxe, sinó una necessitat. Són una mostra objectiva de la importància, la qualitat i la vitalitat de la literatura en llengua catalana. Quan el 1979 va sortir editat el primer, dirigit per Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner i publicat a Edicions 62, es va comptar amb una primera i insubstituible eina de repertori i referència que aplegava principalment entrades d’autors, corrents estètics i informació bàsica, així com un sistema de referències primigeni que va contribuir a la qualitat de la recerca i a la fixació del sistema literari més enllà dels manuals d’ús corrent. L’any 2000, la mateixa editorial va publicar un nou diccionari dirigit pel professor Enric Bou que eixamplava notablement – i necessàriament - la nòmina d’autors fins els nascuts el 1950 i el sistema de referències, donant entrada a nous aspectes igualment importants per al sistema literari, com són els premis, les editorials i els títols de les obres més significatives.

Vuit anys més tard, i sota la direcció rigorosa i críticament exhaustiva d’Àlex Broch el nou Diccionari de la literatura catalana esdevé l’eina adequada a l’actualitat per diverses raons. Una d’elles és per l’aposta explícita pels escriptors nascuts fins 1975. Aquesta és una aposta arriscada. Broch ho sap i hi juga a pler perquè per a ell l’exercici crític - que durant tant de temps ha portat a terme des dels més importants mitjans escrits dels Països Catalans – consisteix en la descoberta i la consolidació de nous i emergents valors des d’una visió de conjunt de l’evolució socioliterària. Àlex Broch ha estat qui va encunyar i practicar el concepte de crítica militant des de la Generació dels Setanta, els resultats del qual es palesen en els diversos volums apleguen la seva obra i que contenen la pulsió de la vida literària dels darrers quaranta anys. Ell, que entén la crítica com a tria i valoració amb criteri, ho ha posat de manifest una vegada més en aquesta obra que culmina un dels propòsits del seu corpus crític i del seu ideari sociocultural.

Un altre dels encerts del diccionari és l’entrada de la totalitat d’agents literaris: escriptors, sí, però també, crítics, historiadors, traductors, investigadors i professors, així com també títols d’obres i personatges literaris. Tot plegat atorga al diccionari un caràcter interrelacionat que, segons Broch, permet la formació d’itineraris interiors que enriqueixen consultes i lectures.

Cal destacar, en darrer terme, l’establiment d’un sistema de referències on hi entra, per primera vegada, la informació que es troba a internet. Aquesta és una perspectiva doblement útil, perquè internet conté informació nova, canviant i ampliable amb una gran capacitat d’interconnexió que nodreix i enriqueix sense deixar de banda la informació continguda en suport paper. Les possibilitats d’aquisició de coneixements, doncs, es multipliquen.

El que ja a partir d’ara es denomina Diccionari Broch és la baula que demostra com el coneixement és canviant, creixent i acumulable. Vistos en conjunt tots tres diccionaris constitueixen un dels fonaments més ferms del sistema literari català. El d’Àlex Broch, a més, és el que el situa al segle XXI.

Corranda de Carnaval
de màscares i carutes
de fileres i de rutes
pels carrers enquitranats
amb voreres i forats
i paviments nous de trinca
que, estrenats per l’ocasió,
veurem si aguanten o no.

- T’ofereixo lluentines
i una nit plena d’estels
si ens en anem fent tentines
a la gruta dels anhels
on t’ensenyaré joguines
sense límits, sense vels.
Entre màscares veïnes
(vejam si les endevines)
tocarem tots els set cels.

- Ai caruta,
si t’escapes de la ruta
l’acabaràs passant negra
al compàs de la Turuta
al defora de les files
marcades sense disputa
per on totes desfilem
dues nits esbojarrades
fins que, rodones, caiem
felices i desfogades.
No et desdiguis del camí
de sambes i farbalans,
entre guiris i forans,
els músics i els carrossaires
i les colles de dansaires.
I mira, deixem-ho estar,
que la Nit de la Disbauxa
ha de ser tota per mi,
per perdre’m entre la rauxa
dels de casa i dels de fora
i assaborir la memòria
d’aquests llargs minuts de glòria
que em faran passar a la història
del pas pel Cap de la Vila,
que ja n’he fet una pila.
Tu cuida’t de tu, caruta
i si vols, surt de la ruta
però jo et seguiré,
si no, la glòria perdré.

- I la Nit de l’Extermini,
tot Sitges sota el domini
del Carnaval al carrer,
no et voldries perdre amb mi
sense rompre l’encanteri
de l’anonimat eteri
que ens atorguen aquests rostres
transformats, però ben nostres?

- Si vols, acompanya’m tu
i segueix-me fins on vagi
dins i fora de la rua,
que la Nit portarà cua.

Que tingueu bon Carnaval
els del Gall, els de la Lira,
la Reina amb els seus desficis,
la corrua dels seguicis
de colles i carrossaires,
els músics, tots els manaires
d’entitats, tribus i ens.

Que el gran Rei dels Poca-Soltes
regni a pler durant sis dies
fins el cant de les absoltes.
Prou que plorarem, dimecres,
amb llàgrimes i ganyotes.
L’acomiadarem amb dol
quan ja s’hagi post el sol
celebrant el gran consol
de reveure’l l’any vinent,
tots nosaltres i més gent.

Regna de gust, Carnaval,
que disfrutarem com cal.