20 de març 2009
DIA MUNDIAL DE LA POESIA
No sé si per anar fent boca, però a Facebook (d’ara endavant, Feisbuc) el Bloc de Lletres hi ha penjat un vídeo poètic. Una veu d’home hi recita el poema de Rilke “Dia de tardor”, subtitulat en català en versió de Joan Vinyoli, i amb uns paisatges del tot adients al text poètic recitat. És un dels poemes més coneguts de Rilke. Parla de la tardor en tant que un temps acomplert, metàfora, al seu torn, de la vida dels éssers:
“Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes, vagarà inquiet
d’aquí i d’allà, mentre les fulles giravolten.”
Enfront d’aquest panorama, sentint en ell mateix la certesa dels presagis, el poeta es refugia en l’últim reducte. És la poesia. Li serveix per expressar la basarda que sent enfront de la darrera certesa. La tardor, doncs, és temps d’espera i ja res no queda per fer. El poeta Francesc Parcerisas se serveix d’unes paraules del poema per donar títol al seu darrer llibre, Dos dies més de sud… , paral.lel en més d’un aspecte a l’obra de Rilke.
La celebració del Dia Mundial de la Poesia es commemora per tercera vegada a Catalunya impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col.laboració del Centre Unesco de Catalunya-UnescoCat i del Servei Català de Trànsit. Com totes les causes nobles, la poesia compta amb una jornada internacional oficialment declarada per la UNESCO, i es mobilitzen els poetes d’arreu. Sitges és una de les dotze poblacions dels Països Catalans que hi pren part primera vegada organitzant un recital de música i poesia gràcies a la inciativa del Retiro en col.laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.
No crec que calgui justificar la necessitat de la poesia, però en dates com aquesta sí que cal parlar-ne per reflexionar sobre la seva essència des de diverses veus. La veu de la UNESCO, que es vol fer explícita arreu, situa la poesia en funció de la riquesa i diversitat lingüístiques en tant que formes de diversitat cultural. Les llengües tenen la capacitat de conjuntar singularitat i universalitat perquè copsen la diversitat infinita del món. La poesia, doncs, traça el marc de les possibles formes de diàleg entre cultura, història i memòria. La veu del diccionari, que la defineix com a l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, temes, idees o sentiments als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. El valor propi és el que sorgeix del jo líric, la personal visió del món. El valor universal és el que li atorga la comunicabilitat amb el lector.
Una altra és la veu del poeta, que parla per mitjà de la seva pròpia creació poètica. Retornem a Rilke, que converteix la poesia en un dels temes constants de la seva obra:
“T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?
No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc per habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deien buit.”
El que el poeta ens diu és com sent la necessitat d’expressar-se, d’assolir l’obra que pressent i que sense la poesia, la vida resta a l’intempèrie, el poeta desproveït per haver-se lliurat sense límits a la creació. I, malgrat tot, és gràcies a la poesia que el poeta existeix i perdura. La poesia és l’últim reducte, l’absolut.
“Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes, vagarà inquiet
d’aquí i d’allà, mentre les fulles giravolten.”
Enfront d’aquest panorama, sentint en ell mateix la certesa dels presagis, el poeta es refugia en l’últim reducte. És la poesia. Li serveix per expressar la basarda que sent enfront de la darrera certesa. La tardor, doncs, és temps d’espera i ja res no queda per fer. El poeta Francesc Parcerisas se serveix d’unes paraules del poema per donar títol al seu darrer llibre, Dos dies més de sud… , paral.lel en més d’un aspecte a l’obra de Rilke.
La celebració del Dia Mundial de la Poesia es commemora per tercera vegada a Catalunya impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col.laboració del Centre Unesco de Catalunya-UnescoCat i del Servei Català de Trànsit. Com totes les causes nobles, la poesia compta amb una jornada internacional oficialment declarada per la UNESCO, i es mobilitzen els poetes d’arreu. Sitges és una de les dotze poblacions dels Països Catalans que hi pren part primera vegada organitzant un recital de música i poesia gràcies a la inciativa del Retiro en col.laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.
No crec que calgui justificar la necessitat de la poesia, però en dates com aquesta sí que cal parlar-ne per reflexionar sobre la seva essència des de diverses veus. La veu de la UNESCO, que es vol fer explícita arreu, situa la poesia en funció de la riquesa i diversitat lingüístiques en tant que formes de diversitat cultural. Les llengües tenen la capacitat de conjuntar singularitat i universalitat perquè copsen la diversitat infinita del món. La poesia, doncs, traça el marc de les possibles formes de diàleg entre cultura, història i memòria. La veu del diccionari, que la defineix com a l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, temes, idees o sentiments als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. El valor propi és el que sorgeix del jo líric, la personal visió del món. El valor universal és el que li atorga la comunicabilitat amb el lector.
Una altra és la veu del poeta, que parla per mitjà de la seva pròpia creació poètica. Retornem a Rilke, que converteix la poesia en un dels temes constants de la seva obra:
“T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?
No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc per habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deien buit.”
El que el poeta ens diu és com sent la necessitat d’expressar-se, d’assolir l’obra que pressent i que sense la poesia, la vida resta a l’intempèrie, el poeta desproveït per haver-se lliurat sense límits a la creació. I, malgrat tot, és gràcies a la poesia que el poeta existeix i perdura. La poesia és l’últim reducte, l’absolut.
