Fa dies que se’n parla, però avui, 12 de febrer és el dia D amb D de Darwin, un dels pares del pensament científic del món modern.

L’esdeveniment és doble perquè es compten dos-cents anys del seu naixement i cent cinquanta de la publicació d’un clàssic de la literatura científica com és L’origen de les espècies. Com era d’esperar, l’activisme commemoratiu és ingent. La xarxa en va plena, des de les activitats organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans, entre les que destaca el cicle de conferències magistrals dedicat a Darwin i a l’evolucionisme fins el Darwin correspondence project que dóna l’accés, entre altra informació, a cinc mil de les cartes escrites pel científicLa biografia de Charles Darwin (1809-1882) és apassionant.

Un nen de classe acomodada a qui agradava col.leccionar escarabats, amb un pare que l’envia a estudiar medicina a Edinburg. Cursa uns estudis en els que no progressa perquè la medicina li desplau, però en canvi aprèn taxidèrmia amb un home de raça negre, antic esclau alliberat, que li fa entendre la proximitat entre negres i europeus. Es dedica amb passió a l’estudi de la geologia i història natural, i una nova intervenció del pare l’encamina als estudis per esdevenir clergue i ho aconsegueix, sense que Darwin deixi de banda la seva autèntica vocació. Fins que arriba la gran oportunitat del viatge amb el Beagle que el tindrà cinc anys i la resta de la vida ocupat en l’estudi en el que fonamenta les teories de l’evolució i la selecció natural. Sense deixar de banda el matrimoni amb la seva cosina Emma i el naixement de deu fills, Darwin va dedicar tota la vida al coneixement i a l’activisme en favor de la ciència i a la defensa de les seves idees. Perquè la publicació de L’origen de les espècies (1859) no va ser ben rebut per tothom. La disputa entre creacionistes i evolucionistes arrenca de llavors i avui encara no s’ha tancat. Com també resta obert, segons el professor i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, el corrent del darwinisme social, és a dir, el de la incorporació de la teoria evolucionista la sociologia. Segons Giner, assistim a un neoevolucionisme sociològic que cal analitzar.

Per celebrar el dia D, conscient de les meves mancances de cultura científica, he fet cap a la llibreria Laie de Barcelona, modèlica en l’especialitat de llibreria d’alta intensitat cultural, exempta de la faramalla d’infumables espècimens que tenen ben poc res a veure amb el valor dels llibres com a vehicles transmissors del coneixement. Laie m’ha sorprès amb un aparador darwinià on al costat d’un vast conjunt de llibres hi ha una ampolla d’Anís del Mono de proporcions considerables amb l’etiqueta del producte al costat, conjunt que haurà fet les delícies dels badalonins que l’hagin vista perquè la pàtria de l’Anís del Mono és Badalona. També figura un mono de paper maché de color gris amb uns guants de boxa vermells, preparat, per si de cas, per tot el que l’espera…

A Laie hi he trobat el professor Jaume Josa, biòleg i darwinista. És l’autor del pròleg de l’edició commemorativa que la col.lecció Austral ha publicat de El orígen de las especies, on, a més d’una interessant exposició sobre la redacció de l’obra i la relació de Darwin amb el pensament científic del seu temps, exposa la recepció del darwinisme a l’Estat espanyol i analitza els corrent darwinistes més actuals i més polèmics. I he fet dòmino, perquè a més de posar-me al dia d’alguns dels intríngulis de les darreres edicions m’ha ofert, dedicat, el llibre de l’aniversari. Per celebrar que avui era el dia D.

Parafrasejant Laurence Durrell, que diu que no sap quina és la necessitat de l’art però sí que sap el consol que atorga, penso que el retorn als clàssics de la ciència moderna, com és Darwin, no sé si ens fa més savis, però sí que ens fa adonar de les dificultats que cal vèncer en favor del progrés de la ciència i del coneixement, i del valor i de la força de les idees.

La lectura de la setmana, d’aquelles que no es poden deixar, ha estat la del llibre de Francesc Borderia, El Retiro, 100 anys de cinema, anecdotari. Tots tres elements el converteixen en un llibre singular perquè hi són repartits a parts igualment apassionades. Per a l’autor sense el Retiro el cinema no hauria estat el mateix; els cent anys de cinefília retirista han estat rics en vivències de tota mena i en records inesborrables, i l’anecdotari és substanciós. Tot i amb això, al llibre hi ha molt més. Poques vegades se sap transmetre l’estimació a una entitat i la passió pel cinema des d’una refosa tan reeixida. Hi ha un to narratiu de nostàlgia comparable al de Cinema paradiso – un dels títols més evocadorament citats – i una voluntat de recopilació equiparable als millors documentals.

Els cent anys d’història cinèfila retirista s’hi expliquen sense estalviar detalls de tots i cadascun dels aspectes tocants a les projeccions. L’epicentre de la història és la sala del cinema, amb la successió d’incidències i reformes que ha viscut des de 1908 en què s’inicia la programació estable fins ara mateix. És la mateixa mateixa sala on s’han fet sopars i balls segons que marquen el calendari festiu de la casa i de la Vila. Amb una mirada entranyable de l’autor – i de no pocs lectors quan ho han llegit – i és també aquell cinema estiuenc a l’aire lliure amb olor de bugenvíl.lia. Hi desfilen els empresaris, el personal que al llarg dels anys ha treballat a la casa i a la sala del cinema, els que projectaven els films, la venedora de cacauets i caramels dàrlings o la banda sonora del Sextet Pallarès que animava el cinema mut. S’hi expliquen cent anys de cinema amb els protagonistes de dins de la casa.

Com a expert i coneixedor de tots els vessants del tema, Borderia no estalvia els detalls tècnics perquè en cada reforma, en cada època i de cada canvi tecnològic especifica les dades i les característiques de l’utillatge cinematogràfic, projectors i pantalles. Com, des del punt de vista humà, tampoc no estalvia anècdotes situades oportunament en el context dels diferents capítols, els rècords de cues i de taquillatge o les sessions de cinema als jardins que “estava tan ple que hi havia públic fins i tot a dalt dels pins!”

Com que en la vida no tot són flors i violes i en la vida de les entitats, tampoc, el Retiro ha passat els seus moments de dificultats i de crisis que, de retruc, han afectat d’una manera o altra el cinema. També hi surten, doncs, aquests moments difícils, i difícils també per l’autor, com per exemple el del dia quan l’excavadora va posar punt i final a l’escenari modernista, les buganvíl.lies del jardí i al roure vell que des de temps immemorial guardava l’entrada. També en aquest capítol els records de Francesc Borderia són compartits per molts altres sitgetans.

La llista de pel.lícules és llarga i substanciosa. Tot i que no es tractava de reconstruir l’historial de les projeccions, cada època es caracteritza per alguns dels títols més significatius, des de El contramaestre incendiario, amb què el 1908 començà la projecció estable o el Mamba (1930) que inaugurava l’era del cinema sonor fins La voz que acusa, El halcón negro, Drácula, La túnica sagrada, Zorba el Griego, La violetera, El tercer hombre, Agustina de Aragón, Sinuhé el egipcio, Escalofrío en la noche, Desirée, Violetas imperiales, El derecho de nacer, Una gitana en Méjico, La canción de Bernardette, Noches en la ciudad, Lo que el viento se llevó, Tiburón, Verd madur, La plaça del diamant … i tants altres que Francesc Borderia va comentant a les pàgines d’aquest setmanari des de la seva blanca pantalla. I Cinema paradiso, que és i sera el gran referent autobiogràfic de l’autor i biogràfic de tants espectadors.

L’autor conclou agraint al Retiro els “cent anys d’esplendorós, recordat i bon cinema”. El públic sitgetà, per poc cinèfil que sigui, hem d’agrair a Borderia el seu llibre per haver traçat un important i entranyable capítol de la història del Retiro, que és història de Sitges, al compàs de la història del cinema.