11 d’oct. 2009
VISIÓ D'HIPÀTIA
I
Enmig de la florida dels baladres
el
roig encén les columnes de pedra
i
aviat farà pastura del saber.
No hi hauria prou aigua
(la
mar d’Alexandria!)
per
ofegar tot aquest odi que enfolleix
fins
a negar la llum dels primers dies,
l’antic
ordre d’aquest temps que s’esllavissa com la sorra
pou
endins del no res.
El roig era tan bell, als meus crepuscles!
Baixava
les escales de l’hivern a mitja tarda,
vagava
per la platja cercant-hi altres tresors
(no
tota la bellesa era en la pedra!)
i
el blau era més blau,
un
blau enfredorit que ara mateix no bastaria
per
corglaçar la fúria d’aquests que avui cobegen
qui
sap què
portant
la destrucció com a estendard.
La pedra calcinada, les ombres del capvespre
entelen
la claror de la fi dels meus dies
(aviat
no seré més que un munt de cendra més
bategant
entre els llibres).
En el darrer alenar encara puc atènyer
el
goig en la saviesa del cor i de la ment
(només
roman per sempre allò que no hem vist néixer)
i
anomenar els paisatges que vull que m’acompanyin:
la
mar que s’apaivaga,
la
carena que oneja,
la
palmera que es vincla amb el pas de l’oreig,
la
meva claror blava
que
encercla la florida dels baladres,
preludi
de l’esclat de la llum que m’acull.
II
en
la nuesa.
El cor batega en la pedra calcinada.
Fotografia de Frèia Berg (estiu 2009)
Poema publicat al meu llibre Miralls de Marbre (2000)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada