1 d’ag. 2008

Carles Duarte i la memòria del somni. (A propòsit de "Als llavis duc una fulla de menta")

"Mediterrani com sóc, entenc la vida sobretot com a goig d’existir i com a voluntat de saber"
Carles Duarte i Montserrat


Mediterrani com es defineix, Carles Duarte lliura una part de la seva biografia en forma de memòries empeltades de somni. En l’obra literària de Duarte somni equival, des de sempre, a poesia, aquella “mirada commoguda al món”. El títol del llibre, Als llavis duc una fulla de menta remet a un vers que clou el volum. I cadascun dels Retalls de memòria de l’escriptor té el seu correlat en un poema escrit o relatiu a les circumstàncies que evoca, perquè la poesia, juntament amb el compromís, travessen tota la seva existència.

Ens mirem el món des del que som”… La vida, la poesia, la lingüística i la política són els fonaments temàtics dels passatges que Duarte narra al llarg de catorze capítols. El gruix principal correspon a memòries testimoni que recorren la seva trajectòria professional des dels anys universitaris fins l’actualitat. Són, alhora, un repàs de la vida política, social i cultural de la Catalunya del darrer terç del segle vint. Experiència personal, records col.lectius, gestió política i presència cívica explicats des del compromís plenament assumit amb el país, la cultura i la llengua pròpia.

El capítol inicial, “L’alternança i el somni” se situa en el canvi de govern de Jordi Pujol a Pasqual Maragall i emmarca el to general del contingut. Duarte mostra l’opinió pròpia en els diversos temes, es tracti del Fòrum 2004 o “D’atemptats, enquestes i altres maldecaps”; el to del seu testimoniatge esdevé d’una contenció tant elegant com eficaç. La prolixa desfilada de personatges, amb índex onomàstic final, permet situar circumstàncialment alguns dels personatges més significatius del país: Jordi Pujol, Benet Ribas, Jordi Savall, Antoni M. Badia i Margarit, Miquel Roca Junyent o el seu mestre Joan Coromines figuren juntament amb d’altres que Duarte manté en la seva particular nòmina d’amistats personals, socials i literàries: Maria Kodama, Helène Dorion, Joaquim Triadú, Carme Cañadell, Antonio Hervàs Amezcua…

La intervenció al Centre per la Conservació de l’Herència d’Athos, a Grècia; l’Escola d’Administració Pública de Catalunya; els premis Recvll i els estius d’infantesa a Blanes, les activitats culturals promogudes a l’Alguer, la recuperació del Palau Robert i les activitats de la Direcció General de Difusió i l’obertura dels jardins són alguns dels passatges biogràfics de Duarte en els que l’experiència i el testimoni individual s’entremesclen amb la vida col.lectiva. D’altra banda, el retrat de Joan Coromines o l’anàlisi de pensament polític de Jordi Pujol – amb Herder, pel valor de la identitat; Mounier, per la importància del personalisme, i el paneuropeisme pioner de Coudenhove-Kaleri- són dos capítols que depassen la memorialística i s’aproximen més a l’assaig.

“El compromís decisiu de la societat civil” i “La poesia, una mirada commoguda al món” són els passatges que mostren amb més aprofundiment l’escritor . El compromís ha estat des de sempre una de les característiques de l’actuació de Carles Duarte: amb el país, amb la llengua, amb la cultura, amb la societat, amb el nostre temps. L’orientació de les seves activitats des de 2003 es troba inequívocament vinculada amb la societat civil i la cultura: Fundació Lluís Carulla pel que fa a l’activitat professional; Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Amics del MNAC, Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, entre altres, en les que pren part des de la participació amb responsabilitats.

La poesia travessa els passatges de les memòries i tota la vida de Carles Duarte. El capítol que hi dedica és, en realitat, una mirada enrere i endins que arrenca dels anys d’infantesa, dels orígens familiars, dels anys d’estudi i desemboca en la seva prestigiosa obra literària. Publicacions, traduccions i treballs conjunts amb músics i poetes mostren la línia conductora que flueix en una obra profundamenta vocacional, acomplerta i oberta la que la tendresa, el somni i l’oblit en són els més importants substrats. Ho fa explícit amb uns versos que acoten el contingut general del llibre i esdevenen el contraretrat poètic de l’autor:

No parlis amb l’excés,
sigues precís,
venera el goig d’anomenar.”


Publicat a "El Marge Llarg". L'Eco de Sitges, 26.VII.2008
|  
Etiquetes de comentaris: , , ,

0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)