17 de febr. 2011
El color de la tinta. No pot escriure amb cap altre color que no sigui el dels mar del sud. Omple els fulls dels manuscrits amb lletra minúscula, apretada, endreçada, apurant al màxim l'extensió del paper, ratllant els marges, corregint fins el darrer extrem les frases amb esmenes i ratllats. Un color de tinta de blau d'entreguerres, tonalitat que es perd i es dil.lueix com l'esperit de la gent de lletres que van deixar la pell i l'ànima en els tumults i convulsions que els van abassegar. De la tinta de color dels mars del sud i de les línies ajustadíssimes dels manuscrits en conservem l'obra en lletra impresa, en bona part póstuma, com aquesta Suite francesa que per si sola mereix la categoria de monument literari i testimonial de l'Europa i de la França que l'escriptora va viure fins les darrers conseqüències al camp d'extermni d'Auschwitz.
El destí. ¿Com són els primers poemes d'Irene Nemirowsky? Gràcies a institutriu que la va educar i al prestigi sociocultural, universal, de la llengua francesa, quan la família Nemirowsky va arribar a França a conseqüència de la revolució bolxevic la jove de quinze anys es va integrar sense dificultats a la vida d'estudiant i d'escriptora. La primera novel.la, als vint-i-quatre anys (L'infant prodigi) i la segona als vint-i-nou (David Golder) la consagran com a escriptora, amb el ple suport del seu editor, Bernard Grasset. És el destí que ella ha triat i s'ha traçat. Un poema de joventut revela el seu propòsit:
De vegades em sembla que sóc estrangera
Nascuda entre tanta gent diferent
I m'està predit un altre destí
Al que consagro tots els meus somnis.
L'infortuni. Malgrat l'èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l'estrella groga d'identificació. L'infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l'Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota.
La deportació. L'escriptura l'ajuda a passar el temps... “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s'estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l'ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l'abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d'una escriptora jueva errant per la França dels dies de l'ocupació.
Coratge i esperança. El 16 de juliol escriu la darrera nota. L'adreça al marit i les filles: “Em sembla que marxem avui. Coratge i esperança. Us tinc dins del meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.” L'endemà puja al tren que la transporta juntament amb centenars d'altres persones des del camp de presoners de Pithivers al camp d'extermini d'Auschwitz en un viatge penós i denigrant. La documentació oficial certifica la seva mort als trenta-nou anys el 19 d'agost per causa del tifus; la realitat és a la càmara de gas. El coratge ha empès Michel Epstein a cercar notícies de la seva muller des de que ha estat detinguda i intentar desesperadament la seva salvació. No hi haurà esperança tampoc per a ell. El detenen poc temps després i és traslladat, també, a Auschwitz on el sis d'octubre mor, igualment, a la càmara de gas. Les obedients autoritats franceses van a cercar les filles de mare i pare jueus al col.legi on cursaven els estudis, però Irene, previsora, les ha enviades al poble de la seva antiga institutriu. Michel Epstein ha fet arribar a la filla gran, Denise, el bagut on, li diu, hi ha manuscrits de la seva mare: l 'esperança... Orfes de pare i mare creixen mig d'amagat fins a la fi de l'ocupació i seran per sempre jueves filles de jueus deportats amb el pes de la història i la tragèdia en les seves vides.
L'obra póstuma d'Irene Nemirowsky és dins del bagul salvat a darrera hora, però la Suite francesa surt publicada molts anys més tard. Des de llavors que ha marcat la recuperació de l'escriptora. Una exposició organitzada pel Memorial de la Shoah en col.laboració amb el Museu del Patrimoni Jueu i l'IMEC l'evoquen amb un dels versos amb què s'interroga sobre la identitat i el destí: “De vegades em sembla que sóc estrangera...”
