28 d’oct. 2010

JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS



“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc,  remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi,  lexicografia  i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet.  En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després  vaig anar  retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...
Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir;  les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi...  Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català. 
Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna,  que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.
27 d’oct. 2010

VARIACIONS SOBRE LA ROSA, III, per Umberto Saba

Et tallava les tiges amb compte. Trista
em va somriure a mi i al meu primer regal.
Amb dues mans el va cenyir a la sina.


Me'n vaig anar lluny, vaig desertar aquell pit.
Vaig errar com és d'humana condició.
La vida em va superar; vaig vèncer,
en part, la vida; el meu cor, no tant.
                                                    Encara
em canta el rossinyol i una rosa
enmig d'espines ha florit.
19 d’oct. 2010

ÀNGEL, per Umberto Saba

Tu que en la flor de l'edat t'alces en contra el vell
que sóc, els ulls flamejants com estels
amb una ira tan nostra,
boca que harmonitzes les paraules amb els besos
donats i rebuts, ¿potser el meu amor incaut
és un sacrilegi? Això és cosa
entre Déu i jo.


Cel infinit! Amor meu resplendent!




Umberto Saba, "Àngel", Mediterrànies (1946)
18 d’oct. 2010

FULLA, per Umberto Saba

Sóc com aquella fulla - mira - 
sobre la branca nua que aguanta
per miracle. 

Nega'm, doncs. Que no s'entristeixi 
l'edat feliç que t'il.lumina amb delit
i que per a mi es retarda amb impulsos d'infant. 

Diga'm tu adéu si jo no en sóc capaç.
Morir no és res; el difícil és perdre't.


Umberto Saba, "Tres poemes antics. III, Fulla" . Mediterrànies (1946)


16 d’oct. 2010

LA CIUTAT IDEAL I LLUNYANA DE MÀRIUS TORRES


Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

El poema va ser escrit el 5 de març de 1939. Adreçat amb cita de Baudelaire “Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres encor...” , és una professió de fe en els ideals democràtics i republicans d’una Catalunya vençuda i inerme però vivent, i un clam que exhorta a veure-hi més enllà de la destrucció del “braç potent de les fúries” que, al llarg de la història del país, no han renunciat a la seva comesa.

Màrius Torres pren la imatge de la ciutat considerada com a gresol de civilització i cultura en el sentit més ampli i noble del terme i l’eleva a la condició, no dita explícitament però sí latent, de país en el moment més amarg de la derrota. La Catalunya-ciutat del Noucentisme, amplificada els anys de la República en un territori autogovernat des del sentit d’Estat necessari per a l’esdevenir de la nació catalana retorna a l’espai simbòlic de “ciutat d’ideals” per a la qual Màrius Torres i els seus i els seus coetanis d’arreu de Catalunya, han treballat i han lluitat. La confusió del moment de “crits estranys” s’oposa a la necessitat de la veu pura i d’una anhelada llibertat que ha de permetre la nova construcció – “arquitectura”... - dels ideals.

El poema és una mostra de poesia moral i ètica, més que d’èpica patriòtica. Apel.lant a la realitat de la ciutat destruïda els versos retornen a la utopia de la ciutat ideal fonamentada en l’esperança i en el necessari esperit de resistència. Ciutat en tant que espai comú d’ideals irrenunciables; llunyan pel pes de la sinistra realitat, però no impossible. Des del moment en què va veure la llum La Ciutat llunyana esdevé una de les imatges de la represa des de la fosca de la clandestinitat i dels exilis, l’exterior i l’interior; no en va el poeta va viure en carn pròpia la doble circumstància. La ciutat llunyana esdevé, doncs, la metàfora de tot un país.

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)
15 d’oct. 2010

NUA, per Umberto Saba



Nua com un rierol i boca
amb boca, cada tremolor teu endolcia
la besada que torno a recordar.

Somniava, però potser era veritat,
que en tu parlava, encarnat, un àngel.
Un angel benigne també es lliura 
per bondat, per excés d'amor.


Umberto Saba, "Nua", Mediterrànies (1946)
Modigliani, Nu ajagut 
14 d’oct. 2010

ULISSES, per Umberto Saba


Vaig navegar de jove
per les costes dàlmates. Els illots
emergien a flor d'onada on, de tant en tant
s'aturava algun ocell amatent a les preses
recobertes d'algues, lliscants, belles
com les maragdes sota el sol. Quan la marea
alta i la nit les amagaven, les veles
lliscaven escorant a sotavent
per fugir del perill. Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s'il.lumina per a altres; m'empenyen
encara mar endins l'esperit indòmit
i l'amor que fa patir la vida.


Umberto Saba, "Ulisses", Mediterrànies (1946)
Fotografia de Frèia Berg (2010)
13 d’oct. 2010

MEDITERRÀNIA, per Umberto Saba



Penso en una mar llunyana, un port, carrers
amagats d'aquell port on vaig ser un dia,
i on sóc avui alçant les mans als déus
pregant que no em vulguin castigar
pel menyspreu de l'última victòria
(però el cor defalleix de tendresa);

penso en la sirena esquerpa
- besos, embriaguesa, deliri -; penso en Ulisses
que es lleva, enllà, des d'un jaç entristit.


Umberto Saba, "Mediterranea", Mediterranee (1946)
Fotografia de Frèia Berg
Subscriure's a: Missatges (Atom)