No pas l’atzar ni tampoc la impostura em situen al davant de tots vostès a l’hora de glosar la personalitat i l’obra de Lluís Roda, guanyador de l’edició dels Jocs Florals d’enguany. Va ser l’atzar el que em va posar al davant fa temps Sobre l’hamada, llibre guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre valencians. Em va cridar l’atenció la coberta tant pel dibuix interpretat d’Olga Rozanova com pel títol: amada? Hamada? I des d’aquell joc de paraules vaig entrar en un llibre diferent, un vendaval de paraules i d’imatges que parlaven de l’amor i de la poesia. El poeta s’hi afirmava en tant que creient “en la ressurrecció dels mots, la vida eterna / (...) el sentit de les coses literals”, en la perfecció del temps i, concloïa: “Els pronoms, / Inalterables. I no hi ha deus. Sols frases fetes.” L’atzar, després, em va portar al compartir amb el poeta unes jornades literàries a Mallorca on vam parlar del llibre i de poesia i vam quedar si fa no fa malgrat tot amics fins avui perquè la distància no és l’oblit però sí que és la impostura enfront de la quotidiana prosa de la vida.
Però no prou impostura per no deixar de resseguir des de llavors l’evolució literària del Lluís Roda. Anteriorment havia publicat La fi de l'hemicicle (1988) i El subratllat és meu (1988), on afirma, entre altres coses, que un poemari és un “Paradís perdut de seda: Aquest Calaix dels Astres”... Van seguir Buirac d'amor (1998), Elogi de la llibertat (2001) i De l'ànima (2006), i també dos treballs d’antòleg entre els que destaca el recull d’obra poètica de J.V. Clar, Infinitud de paisatge (1993). Fins arribar a avui, a més d’anar deixant obra dispersa en diverses publicacions, ha publicat una novel.la cinematogràfica, utòpica, provocadora i de rerefons barroc, El temps passarà (1993) i l’assaig que li va valer el premi Joan Maragall, Sobreviure a la contemporaneïtat (2002). D’ell s’ha senyalat que amb la seva consolidació literària la generació dels vuitanta “arriba a la maduresa lúcida i creativa".
Lluís Roda és un poeta que afirma i que s’afirma en els poemes i en les reflexions sobre el fet d’escriure poesia. Esperit lliure en constant recerca interior i exterior, nedador a contracorrent, com ho va ser enfront de la poesia de l’experiència, poeta que declara que viu - i escriu - “Per als futurs atlants”, la seva poesia es manifesta a través de la recerca formal i la construcció de conceptes. La seva és una recerca que als orígens es troba amb la vitalitat, fresca i profunda, i de la passió que caracteritzen una bona part de la tradició de la poesia valenciana: el sentit humanament terrenal d’Ausiàs March de lluny, en la poesia amatòria, o, més a prop, la vitalitat, la passió i la tendresa de Vicent Andrés Estellés.
El nostre poeta hi posa l’escriptura, la veu i la dicció pròpies. Així ho he llegit en un dels poemes de Nadir, el llibre que el proclama guanyador d’enguany i poeta de la ciutat:
"Per produir-se el nostre Renaixement
Tu hauries de tornar a ser verge
I jo als teus braços xiquet.”
A Nadir, el setè llibre de poesia, no estalvia el toc del cinisme light que se li ha atribuït mesclant-lo amb ironia de diversos registres i invocant clàssics i moderns, com J.V.Foix, Bernat de Ventadorn, Bartomeu Fiol, Cerverí de Girona. Però són l’amor omnipresent i el tornaveu del desamor expressats en les seves gradacions i intensitats el doll que flueix i amara, vers a vers, el poema i el llibre:
“Et tractaré amb guaret.
I em retractaré quan crec que calga.
I t’alçaré la falda
Per comprovar que tot és al lloc
I a un dels meus costats, sempre vacant,
Que és on m’estic,
Tindràs si vols un lloc.”
El lloc de Lluís Roda aquesta vespre és el del poeta que ens fa ofrena d’un poemari amb tot el regust de la vida, del pensament i de la paraula que l’han engendrat i el nostre lloc, el dels lectors per celebrar-lo plegats.
Llegit al Saló de Cent el vespre del 18 de maig del 2010
Fotografia de Frèia Berg
,%20Museu%20del%20Prado.jpg)
