Hi ha llibres que es devoren. Una vegada començats es fa difícil deixar-los i quan s’acaben deixen el regust de brevetat, encara que en realitat facin les quatre-centes pàgines. Cada castell i totes les ombres, Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell 2008, és la darrera novel.la de Baltasar Porcel. La seva lectura és un exercici d’avidesa i un plaer al llarg del qual es travessen els atzars de la vida conjurats en una trama que aquesta vegada és de final feliç.

És una trama que abasta vides i hisendes, éssers afortunats i desafortunats de tota mena, homes d’èxit i homes grisos, gent de despatx i éssers de terregada, un retaule de la condició humana on res no és exclòs i on tot obeeix a les lleis de l’existència, tan simples i tan complexes alhora. La gran metàfora dels triomfs i dels fracassos, sempre relatius, s’il.lustra amb les imatges dels castells que s’enlairen i de les ombres que els precedeixen i els envolten. Fins aquí es tractaria d’una novel.la de guió convencional. Però en Cada castell i totes les ombres, com en tota la narrativa de Porcel, no hi ha lloc per a narracions planes. Els éssers són complexos, la jungla dels negocis se salva per la passió per l’art, l’ambició deixa pas als sentiments, la tendresa s’entreveu enmig de les fatalitats.

Dos protagonistes emergeixen en el retaule magmàtic de la ciutat de Barcelona i els seus barris i entre la massa social que configura la ciutat. Els trajectes que fa en metro un dels dos són excusa per a una descripció fotogràfica gairebé hiperrealista de la fauna humana que hi circula. Els barris perifèrics es concentren en un de sol, Rei Conqueridor, que s’esfondra emulant El Carmel barceloní. Pedralbes és Pedralbes; Gràcia és Gràcia.

Dels dos personatges naturalment antagònics que el atzar fa creuar-se a pler, l’un és empresari d’èxit, enriquit per negocis familiars i aliances matrimonials. Viu envoltat de luxe, amb una família que li és més aviat aliena i té un home de confiança que resol, eficaç i discret, qualsevol intríngulis que el pugui perjudicar. L’altre és un exprofessor de secundària que ha esdevingut funcionari alliberat de partit i que aspira a un lloc a la llista electoral per obtenir escó al Parlament de Catalunya. Té per companys de fatigues un diputat gris i vividor i un secretari d’organització intrigant, manifasser i enriquit a base de negocis opacs.

L’atzar situa aquests personatges i els que es troben a les seves respectives òrbites en diversos contextos en els que, en cosa de tres dies, canvien el destí que aparentment els pertocava. L’acció és densa, i l’escriptura de Porcel encerta de ple cadascun dels registres narratius, es tracti de descripcions – fins i tot, emulant la prosa de Josep Pla- o de reflexions – especialment les referents a les arts, a la pintura, als artistes.

A partir d’uns fets inicials la trama s’expandeix i es perllonga a manera de cercle, arribant fins els ancestres, a les Terres de l’Ebre, a la guerra civil i els odis que va encendre, a la vida obscura de les classes populars barcelonines, a les tragèdies íntimes, a la transició política i els seus protagonistes – López Rodó, Felipe González, Jordi Pujol…-, als intel.lectuals de sempre, orgànics o no, retratats fins a la caricatura. El cercle, finalment, es clou, canviant la fortuna dels uns i l’estatus d’uns altres.

Cada castell i totes les ombres és una obra que culmina la darrera producció narrativa de Porcel iniciada amb El cor del senglar, amb la que guarda algunes analogies – la protagonista femenina, el fidel servidor- , i continua amb L’Emperador o l’ull del vent – on la dualitat dels protagonistes arriba a extrems de possible confusió-. És una narrativa oberta, potent; valenta pel que té de referent amb la contemporaneïtat; universal per la seva ambició i per la seva qualitat.

La diferència amb l’obra publicada fins ara és el que Porcel planteja. Perquè, més enllà del desenvolupament de la trama, de les descripcions brillants i de les reflexions suggerents i profundes, existencials, el riu sempre és el mateix amb aigua diferent i l’atzar, o la vida, són més benignes del que sembla.

El triomf electoral de Barak Obama i la seva propera presa de possessió de la presidència dels EUA ha fet córrer uns quants acudits racistes. D’aquells que s'expliquen amb la boca petita per allò del políticament correcte, que es pronuncien amb gest de transgressió i que, en qualsevol cas, són indicatius. Denoten que encara hi ha qui creu que el to de la pell mereix ser objecte del sarcasme burleta i del menyspreu atàvic i d'un més que dubtós sentit de l'humor.

És per aquest motiu que he recordat la dignitat que la senyora Rosa Parks va mantenir un dia d'hivern de 1955 a Montomery, Alabama. L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks no va voler cedir a un blanc el seient d’autobús que ocupava i desplaçar-se als seients del darrere, tal com el conductor li manava. Aquest gest li va costar un judici i un arrest. Això passava quan els negres dels EUA no gaudien de la plenitud dels drets civils ni de la igualtat racial.

Els fets van desencadenar la reacció de la comunitat afroamericana local, en la que destacava el jove predicador i doctor en teologia, Martin Luther King. Els fets de Montgomery compten en la biografia del que llavors era un jove líder en la lluita pels drets civils. El boicot de la comunitat negra als autobusos públics va durar més d’un any mentre que la presa de consciència sobre aquesta modalitat de discriminació racial es va anar estenent pel país. Finalment la Cort Suprema dels EUA va derogar la segregació racial als autobusos públics, per inconstitucional. Va ser una lluita llarga i costosa, com tota la lluita contra la discriminació racial, però els fets de Montgomery originats per la digna negativa de la senyora Parks van constituir una fita cabdal. El que havia començat com una acció testimonial va acabar en l’esclat d’un tram cabdal en la lluita pels drets civils dels negres dels EUA.

Després de l’arrest la senyora Parks va topar amb dificultats de tota mena. Va haver de canviar de residència diverses vegades. A Montgomery cosia roba. A Detroit, on finalment va anar a raure, continuà amb la costura fins que al cap d’uns anys va canviar els teixits per una oficina. Es va jubilar als setanta-cinc anys sense parar de lluitar per la causa dels seus. Una de les darreres fotografies la mostren riallera i satisfeta al costat del president Bill Clinton quan li va ser concedida la Presidential Medal of Freedom el 1999.

La senyora Rosa Parks (1913-2005) és reconeguda als EUA com la Mare dels drets civils. Va ser honorada per tota mena d’estaments del país els darrers anys de la seva vida, i va morir als noranta-dos anys. Una de les persones que va prendre la paraula als funerals va ser Condolezza Rice, que va reconèixer que sense el gest de la senyora Parks ella no hauria esdevingut Secretària d’Estat dels EUA.

I, segurament, tampoc Barak Obama hauria esdevingut President electe. Una de les coses més extraordinàries del seu triomf ha estat la constatació del canvi social que ha permès que en un país on fa cinquanta anys la segregació racial era en plena vigència hagi elegit el primer president de raça negra. Així ho han remarcat la premsa nordamericana i mundial dels dies posteriors a la seva elecció. El Daily Telegraph concreta: “… ha estat impossible no sentir que alguna cosa realment profunda havia canviat. Si més no, el pitjor capítol de la història americana – un capítol que comença fa més de tres-cents anys, quan el primer vaixell de esclaus atracava a les colònies britàniques nordamericanes- acaba de finalitzar.”

També aquestes dies els negres nordamericans s’enviaven un missatge de text i d’esperança: “Rosa es va quedar asseguda, perquè Martin pugués caminar. Martin va caminar, perquè Barak pugués córrer. Barack corre perquè els nostres fills puguin volar.” La dignitat i el compromís en la lluita contra la segregació racial i els sacrificis han servit per això.

Consta que Mercè Rodoreda ha vingut a Sitges una sola vegada, i per un motiu ben especial: l’estrena de l’única obra de teatre que va veure representada en vida. Era l’any 1979, quan en el marc del XIIè Festival Internacional de Teatre de Sitges que dirigia Ricard Salvat la dramaturga Araceli Bruch va posar en escena L’Hostal de les Tres Camèlies, un drama d’interiors i de passions de tall aparentment costumista.

El Teatre Prado estava ple de gom a gom perquè l’ocasió s’ho valia, i perquè Rodoreda ja era reconeguda com la gran escriptora que és. Estava en plena activitat. Feia cinc anys que havia publicat Mirall trencat i l’any anterior havia sortit Semblava de seda i altres contes. L’any de l’estrena teatral havia aplegat la narrativa breu a Tots els contes i l’any següent sortien dos dels seus llibres més extraordinaris, la novel.la Quanta,quanta guerra i les proses poètiques de Viatges i flors. Es trobava al cim de la glòria però no s’hi adormia gens, perquè en morir quatre anys després deixava producció inèdita i llegava a l’Institut d’Estudis Catalans el seu arxiu on, entre altres papers, conservava els poemes que mai no havia publicat.

Durant la vetllada teatral la vaig tenir al costat, ella en una llotja i jo a l’altra, i crec recordar que vaig mirar més estona a cua d’ull que no pas a l’escenari. Era menuda, d’aparença fragilíssima, vestia de negre, el cabell blanc d’una elegància impol.luta. Ella mirava endavant i semblava seguir amatent l’evolució de l’obra, però no puc dir que en cap moment hagués fet algun gest d’entusiasme, d’aprovació, de distensió. No era estirada, però es mostrava entotsolada i distant. Però m’atreia molt més el posat i el capteniment d’aquella dona menuda, vestida de negre, múrria en el seu silenci i no sé fins a quin punt satisfeta del que veia, que no pas les anades i vingudes, els diàlegs i els mutis dels actors. Fins que l’obra va acabar, i llavors van esclatar els aplaudiments a doll, els llums encesos, la gent girant-se per mirar amunt cap a la llotja on ella somreia tímidament, amb aquella naturalitat, com si tot hagués estat el més natural del món. La tenia al costat i sé que vaig felicitar-la; ella va respondre que gràcies, i li vaig fer un petó a cada galta estrenyent-li la mà, uns ossets. Quanta vida interior, quanta energia continguda, quina saviesa oculta i profunda que tenia aquella dona!

No la vaig veure més, però vaig continuar llegint-la amb voracitat i amb ganes d’aprendre què és el que fa que una dona esdevingui una escriptora com ella.

Ara, amb motiu del seu centenari, el Grup d’Estudis Sitgetans organitza un cicle que amb el títol de Mercè Rodoreda i el seu temps, 1908-1983, amb una exposició fotogràfica, Mercè Rodoreda, la seva obra i el seu temps i dues activitats literàries. La una, el dissabte dia 8 amb la conferència de Marta Nadal sobre La narrativa de Mercè Rodoreda; l’altra, el dissabte dia 15, amb una introducció a la seva obra poètica i una lectura de poemes a càrrec de Teresa Costa-Gramunt, Joan Duran i Ferrer, Cèlia Sànchez-Mústich, Susanna Rafart i l’autora d’aquesta columna. El programa és atractiu pel que té de resituar l’obra de Rodoreda en uns paràmetres de lectura adients al món d’avui, en els quals l’escriptora no només aguanta sinó que continua estant en primera línia. L’exposició de fotografies, que es poden contemplar a l’Espai Cultural Pere Stämpfli entre el 8 i el 23 de novembre, per a la que s’ha comptat amb la col.laboració de la Secció Fotogràfica del GES i de la Fundació Mercè Rodoreda, és una mostra en què iconografia i paisatge expliquen la vida de l’escriptora i la Barcelona del seu temps de joventut, una de les bases i fonaments de la seva extraordinària narrativa.

L’homenatge a Rodoreda que li dedica el Grup d’Estudis Sitgetans, amb la voluntat de compartir l’admiració i la difusió de l’obra de l’escriptora és una mena de segona i definitiva estada, perquè Mercè Rodoreda hi té guanyat el públic de lectors amics.

Quinze anys ininterromputs d’entusiasme, sacrificis, esperances i il.lusions i un llarg cartell de lluïment culminat amb un esplèndid 4de8 és el balanç de la Jove de Sitges en aquest any de commemoració. El seu és un historial exemplar i brillant que es correspon amb moltes hores d’assaigs i amb esforços de tota mena. El resultat mostra que la combinatòria d’esforç i d’il.lusions ha valgut la pena, perquè la realitat incontestable és que a la vila hem aconseguit consolidar la Jove de Sitges.

Amb el títol de La fàbrica d’il.lusions. Jove de Sitges (1993-2008) Jordi Dólera i Santi Terraza han presentat fa vuit dies el llibre que, entre la crònica documentada i la vivència emocional, narra el dia a dia de la Jove situada en el context casteller de la Catalunya contemporània i en la tradicio castellera sitgetana. Avui, que coincideixen la Diada de la Colla i la Nit dels Premis Sitges, Dólera i Terraza reben el XXII Premi Jofre Vilà Folklore de Sitges.

El que veiem any rere any al llarg de la temporada castellera, amb un calendari d’actuacions establert que ha convertit el fet casteller en tradició consolidada, s’explica en aquesta obra que, sense renunciar al reportatge documental narra la crònica de quinze anys d’existència sense estalviar detalls del trajecte recorregut. És una lectura que enganxa per diversos episodis, sigui la història del fet casteller a Sitges, la formació de la Jove; els seus inicis narrats pas a pas, amb la tria del nom de l’entitat, la del color de la camisa i la de l’escut; l’ennumeració de les places amigues, des del Cap de la Vila a Vitoria-Gasteiz, o els fets i incidències més rellevants de les actuacions. I, com a punt culminant, el capítol dedicat al 4de8, el passatge sobre “La tarda més màgica” fa reviure l’ambient i les emocions d’aquella actuació memorable…És, alhora, un llibre ben escrit, amb titulars que fan d’esquer, amb informació ben dosificada, amb reportatges fotogràfics presentats a manera d’història visual i amb un interessant apartat estadístic que permet un recompte complet d’actuacions i de modalitats castelleres.

L’obra de Dólera i Terraza fa palès que darrere la festa, el lluïment de les actuacions i més enllà de les celebracions hi ha una organització de tall modèlic que posa de manifest un fet important, tant per a la Jove com per a la cultura popular en general, com és la possibilitat de fer el salt qualitatiu cap a una nova i moderna estructura associacionista. La Jove ho ha aconseguit de fa temps, i això li permet jugar amb totes les possibilitats de lleure, participació i projecció que ve exercint. Fins el punt d’assolir “una imatge atractiva per arribar a nous sectors socials” i fer bandera de la voluntat d’implantació social per mitjà d’un pla d’actuació concret.

S’ha dit que “la Jove és hereva de la tradició castellera de Sitges”. Ho ha demostrat amb contundència i sense defallir. Forma part del patrimoni de cultura popular perquè s’ho ha guanyat a pols. És una entitat de referència i centralitat en el context associatiu de Sitges. És un patrimoni viu, modern, creixent, i un dels indicadors de la salut de la nostra societat civil i de la nostra vitalitat associativa i cultural. Amb quinze anys esplèndids, la Jove és un preuat capital sitgetà que mereix una llarga vida, plena de força i d’il.lusió, perquè els seus èxits i el seu prestigi ho són de tots.