La lectura de la setmana, d’aquelles que no es poden deixar, ha estat la del llibre de Francesc Borderia, El Retiro, 100 anys de cinema, anecdotari. Tots tres elements el converteixen en un llibre singular perquè hi són repartits a parts igualment apassionades. Per a l’autor sense el Retiro el cinema no hauria estat el mateix; els cent anys de cinefília retirista han estat rics en vivències de tota mena i en records inesborrables, i l’anecdotari és substanciós. Tot i amb això, al llibre hi ha molt més. Poques vegades se sap transmetre l’estimació a una entitat i la passió pel cinema des d’una refosa tan reeixida. Hi ha un to narratiu de nostàlgia comparable al de Cinema paradiso – un dels títols més evocadorament citats – i una voluntat de recopilació equiparable als millors documentals.

Els cent anys d’història cinèfila retirista s’hi expliquen sense estalviar detalls de tots i cadascun dels aspectes tocants a les projeccions. L’epicentre de la història és la sala del cinema, amb la successió d’incidències i reformes que ha viscut des de 1908 en què s’inicia la programació estable fins ara mateix. És la mateixa mateixa sala on s’han fet sopars i balls segons que marquen el calendari festiu de la casa i de la Vila. Amb una mirada entranyable de l’autor – i de no pocs lectors quan ho han llegit – i és també aquell cinema estiuenc a l’aire lliure amb olor de bugenvíl.lia. Hi desfilen els empresaris, el personal que al llarg dels anys ha treballat a la casa i a la sala del cinema, els que projectaven els films, la venedora de cacauets i caramels dàrlings o la banda sonora del Sextet Pallarès que animava el cinema mut. S’hi expliquen cent anys de cinema amb els protagonistes de dins de la casa.

Com a expert i coneixedor de tots els vessants del tema, Borderia no estalvia els detalls tècnics perquè en cada reforma, en cada època i de cada canvi tecnològic especifica les dades i les característiques de l’utillatge cinematogràfic, projectors i pantalles. Com, des del punt de vista humà, tampoc no estalvia anècdotes situades oportunament en el context dels diferents capítols, els rècords de cues i de taquillatge o les sessions de cinema als jardins que “estava tan ple que hi havia públic fins i tot a dalt dels pins!”

Com que en la vida no tot són flors i violes i en la vida de les entitats, tampoc, el Retiro ha passat els seus moments de dificultats i de crisis que, de retruc, han afectat d’una manera o altra el cinema. També hi surten, doncs, aquests moments difícils, i difícils també per l’autor, com per exemple el del dia quan l’excavadora va posar punt i final a l’escenari modernista, les buganvíl.lies del jardí i al roure vell que des de temps immemorial guardava l’entrada. També en aquest capítol els records de Francesc Borderia són compartits per molts altres sitgetans.

La llista de pel.lícules és llarga i substanciosa. Tot i que no es tractava de reconstruir l’historial de les projeccions, cada època es caracteritza per alguns dels títols més significatius, des de El contramaestre incendiario, amb què el 1908 començà la projecció estable o el Mamba (1930) que inaugurava l’era del cinema sonor fins La voz que acusa, El halcón negro, Drácula, La túnica sagrada, Zorba el Griego, La violetera, El tercer hombre, Agustina de Aragón, Sinuhé el egipcio, Escalofrío en la noche, Desirée, Violetas imperiales, El derecho de nacer, Una gitana en Méjico, La canción de Bernardette, Noches en la ciudad, Lo que el viento se llevó, Tiburón, Verd madur, La plaça del diamant … i tants altres que Francesc Borderia va comentant a les pàgines d’aquest setmanari des de la seva blanca pantalla. I Cinema paradiso, que és i sera el gran referent autobiogràfic de l’autor i biogràfic de tants espectadors.

L’autor conclou agraint al Retiro els “cent anys d’esplendorós, recordat i bon cinema”. El públic sitgetà, per poc cinèfil que sigui, hem d’agrair a Borderia el seu llibre per haver traçat un important i entranyable capítol de la història del Retiro, que és història de Sitges, al compàs de la història del cinema.

Hi ha llibres que es devoren. Una vegada començats es fa difícil deixar-los i quan s’acaben deixen el regust de brevetat, encara que en realitat facin les quatre-centes pàgines. Cada castell i totes les ombres, Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell 2008, és la darrera novel.la de Baltasar Porcel. La seva lectura és un exercici d’avidesa i un plaer al llarg del qual es travessen els atzars de la vida conjurats en una trama que aquesta vegada és de final feliç.

És una trama que abasta vides i hisendes, éssers afortunats i desafortunats de tota mena, homes d’èxit i homes grisos, gent de despatx i éssers de terregada, un retaule de la condició humana on res no és exclòs i on tot obeeix a les lleis de l’existència, tan simples i tan complexes alhora. La gran metàfora dels triomfs i dels fracassos, sempre relatius, s’il.lustra amb les imatges dels castells que s’enlairen i de les ombres que els precedeixen i els envolten. Fins aquí es tractaria d’una novel.la de guió convencional. Però en Cada castell i totes les ombres, com en tota la narrativa de Porcel, no hi ha lloc per a narracions planes. Els éssers són complexos, la jungla dels negocis se salva per la passió per l’art, l’ambició deixa pas als sentiments, la tendresa s’entreveu enmig de les fatalitats.

Dos protagonistes emergeixen en el retaule magmàtic de la ciutat de Barcelona i els seus barris i entre la massa social que configura la ciutat. Els trajectes que fa en metro un dels dos són excusa per a una descripció fotogràfica gairebé hiperrealista de la fauna humana que hi circula. Els barris perifèrics es concentren en un de sol, Rei Conqueridor, que s’esfondra emulant El Carmel barceloní. Pedralbes és Pedralbes; Gràcia és Gràcia.

Dels dos personatges naturalment antagònics que el atzar fa creuar-se a pler, l’un és empresari d’èxit, enriquit per negocis familiars i aliances matrimonials. Viu envoltat de luxe, amb una família que li és més aviat aliena i té un home de confiança que resol, eficaç i discret, qualsevol intríngulis que el pugui perjudicar. L’altre és un exprofessor de secundària que ha esdevingut funcionari alliberat de partit i que aspira a un lloc a la llista electoral per obtenir escó al Parlament de Catalunya. Té per companys de fatigues un diputat gris i vividor i un secretari d’organització intrigant, manifasser i enriquit a base de negocis opacs.

L’atzar situa aquests personatges i els que es troben a les seves respectives òrbites en diversos contextos en els que, en cosa de tres dies, canvien el destí que aparentment els pertocava. L’acció és densa, i l’escriptura de Porcel encerta de ple cadascun dels registres narratius, es tracti de descripcions – fins i tot, emulant la prosa de Josep Pla- o de reflexions – especialment les referents a les arts, a la pintura, als artistes.

A partir d’uns fets inicials la trama s’expandeix i es perllonga a manera de cercle, arribant fins els ancestres, a les Terres de l’Ebre, a la guerra civil i els odis que va encendre, a la vida obscura de les classes populars barcelonines, a les tragèdies íntimes, a la transició política i els seus protagonistes – López Rodó, Felipe González, Jordi Pujol…-, als intel.lectuals de sempre, orgànics o no, retratats fins a la caricatura. El cercle, finalment, es clou, canviant la fortuna dels uns i l’estatus d’uns altres.

Cada castell i totes les ombres és una obra que culmina la darrera producció narrativa de Porcel iniciada amb El cor del senglar, amb la que guarda algunes analogies – la protagonista femenina, el fidel servidor- , i continua amb L’Emperador o l’ull del vent – on la dualitat dels protagonistes arriba a extrems de possible confusió-. És una narrativa oberta, potent; valenta pel que té de referent amb la contemporaneïtat; universal per la seva ambició i per la seva qualitat.

La diferència amb l’obra publicada fins ara és el que Porcel planteja. Perquè, més enllà del desenvolupament de la trama, de les descripcions brillants i de les reflexions suggerents i profundes, existencials, el riu sempre és el mateix amb aigua diferent i l’atzar, o la vida, són més benignes del que sembla.