Benvolguts olivellencs,

alcalde,

autoritats,

(1. Salutació )

Us agraeixo de cor l’oportunitat que em doneu de compartir amb vosaltres l’inici de la Festa Major d’Olivella d’aquest 2008, la Festa Major que és la fita més important de l’any al voltant de la festivitat dels patrons Sant Pere i Sant Fèlix. Enguany encara ho és amb més motiu, perquè aplega per primer cop les diverses activitats festives del terme en una Festa Major gran i de tothom. En aquest cas, la unió no només fa la força sinó que fa la Festa i que sigui per molts anys.

(2. Invocació)

En aquesta Plaça Major a quarts de vuit d’aquest vespre càlid de juliol us retrobo a tots: els d’abans i els d’ara; els que us han precedit i els que ara habiteu els turons i les cases del terme; els que en van marxar però que en van guardar el record i les arrels i els que heu triat Olivella per fer la vostra vida Penso en els dels nuclis que ja només són paisatge, com Jafre; els de les masies que han canviat d’ús, com Can Grau; el de les noves urbanitzacions, o ja no tan noves, com les Colines, Mas Mestre, Mas Milà, Can Milà o Can Surià; els de les masies de sempre, com Can Suriol i Can Camps; els de les cases antigues de la vila i els dels nous habitatges.

La Festa Major aplega les vivències i l’esperit de tothom que sent que forma part del terme i del paisatge. Aquest fet configura una part tan important de la vida dels pobles com és l’imaginari col.lectiu, que són els elements tangibles i intangibles que atorguen sentit de pertinença i, en definitiva, de comunitat. És en aquest imaginari on ens podem sentir vinculats d’altres que, per bé que no en formem part estrictament de la comunitat, sí que ens hi reconeixem els vincles.

El Pregó de Festa Major pot donar per a molt, i de vegades no podem evitar abocar-hi una mirada més personal sobretot si es tracta d’un referent geogràfic i paisatgístic profundament arrelat en l’imaginari comú. Per als sitgetans– i això ho experimenten molt millor que jo els que generació rere generació en van i en venen o hi arrelen, com és el casdels Almirall, els Pasqual , els Muntaner, els Carbonell, els Hill o el meu oncle Isidre i la seva famílian entre tants d’altres, - Olivella és un dels referents i una de les vinculacions més antigues i més constants.

No ho dic únicament perquè sembla que les meves arrels familiars més antigues que procedeixen de Jafre –tal com ens ha descobert en Vicenç Carbonell Virella, l’historiador que ha transmès els més sòlids i nombrosos coneixements historiogràfics d’Olivella i el seu terme-, sinó perquè la configuració física i, diem-ne, espiritual i patrimonial d’Olivella forma part de l’imaginari col.lectiu del Garraf, que él nostre medi natural per excel.lència.

3. (El paisatge i el record)

Olivella ha estat des de sempre paisatge, i el paisatge és el patrimoni comú més proper, més primigeni i més elemental. És un paisatge amb tota la força, la puresa i la potència de la natura que el fa únic, atàvic i entranyable. És un paisatge per arrelar-hi com hi arrelen el pi, l’olivera, el garrofer i aquesta vegetació mediterrània que defineix no només un terme o un dels indrets més genuïns del massís del Garraf sinó també un medi natural avui dia plenament compatible amb la vida quotidiana.Olivella ha estat de sempre un indret acollidor des de la senzillesa de la vida rústica que ja ha passat a la història però que encara resta en la memòria de molts.

Per exemple, en la meva. Hi vaig venir per primera vegada quan era una nena menuda, amb el taxi d’en Ruperto, des de Sitges, de la mà de la meva àvia, que era la germana d’en Quimet. Llavors encara no hi havia llum i hi havia cabres. El record que en guardo és el d’un aiguafort de la vida rural, un blanc i negre que, als ulls d’una criatura, prenia unes dimensions grandioses i desconegudes : el camí d’arribada se m’havia fet més aviat feréstec, arreu entreveia uns boscos espessos de pins i de matolls, les cases eren primitives, la gent vivia amb el cicle de la terra i de les collites. El meu oncle Quimet Virella, per a molts en Quimet d’Olivella, era certament l’home bo que descriu mossèn Ramon Català a les seves memòries; era una de les persones que, gairebé sense paraules, ens feia entendre la importància de l’acolliment i de l’arrelament en la senzillesa i la frugalitat extremes d’una vida rural que ja és història. Una vida rural que també havia acollit alguna parella que hi passava una setmana de noces als anys cinquanta, o la canalla que per distreure’s construïa de tant en tant casetes de vinya amb les pedres que arreplegaven vora l’era de can Camps, pels marges i els camins.

Olivella era – i és- per a nosaltres el referent més genuïnament vinculat al ple la natura. El primer sinònim de muntanya – anar a Olivella era anar a muntanya- per bé que l’alçària és raonable i només dista de mar una quinzena de quilòmetres mal comptats. Per als sitgetans, anar a Olivella era – i és- anar al cor del Garraf. Ens agradava fer el recompte dels límits del terme: Sitges, Ribes, Begues – això ja eren els confins-, Oleseta, Avinyonet o Olèrdola – uns altres confins-, fins la senyorívola Vilafranca: tot un univers amb un cor que es trobava – es troba- justament aquí. Els fenòmens naturals a Olivella prenien unes dimensions superlatives. Si feia fred a Sitges o a Ribes, a Olivella ja devia glaçar. Si plovia, la riera d’Olivella era una torrentada. I la neu! Si a Sitges queien quatre borrallons, imaginàvem que a Olivella havia caigut una nevada d’un parell de metres i, en lloc de quedar-se a casa el que s’havia de fer era enfilar-se en cotxe carretera amunt a l’espera que la neu ens barrés el pas… Olivella era – i és- l’indret on la gent hi cerca i hi viu la volguda autenticitat de tradicions populars com anar a fer-hi molsa per al Pessebre, o pujar-hi per la Missa del Gall. És l’epicentre del nostre paisatge i de la nostra vida rural amb el punt d’aventura que té l’excursionisme, tant dels habituals que en coneixen els topants pam a pam com dels ocasionals que de tant en tant emprenen els antics camins que comuniquen nuclis i masies i configuren una xarxa ancestral sortosament posada al dia per eixamplar el petit horitzó que limita amb l’immens pla de muntanyes que ens envolta.

(4. La Festa Major)

Avui Olivella és paisatge, patrimoni comú compartit amb el valor afegit de l’acolliment i de l’arrelament que han fet possible la Festa Major en la que celebrem l’arrelament volgut per tothom.

És la Festa que avui acull el Drac d’Olivella restaurat, parent del Drac de Sitges. Aquell va arribar per mar el 1922 gràcies als bons oficis del pintor i artista Agustí Ferrer i Pino. Aquest té les arrels en terra olivellenca gràcies a la voluntat d’en Tomàs Muntaner i de la seva família, i avui li ve a fer companyia el Drac de Vilafranca, expressament convidat.

Celebrem junts la primera gran Festa Major amb cercaviles i tronades, activitats veïnals i artístiques, esportives i musicals, amb balls i concursos, amb sopars i jocs de carrers, amb sorteigs de llibres i cinema, amb els versos dels Diables i amb l’Ofici de Sant Pere i de Sant Fèlix.

Mentre evoquem els que ja no hi són però que ens acompanyen sempre i mirem de lluny les pedres de l’antic Castell que va marcar la fita del mil.lenari, celebrem aquesta Festa Major d’arrelament i de joia mirant cap a un futur que no pot ser d’altre que de progrés i benhaurança.

Per molts anys,

i bona Festa Major!

Olivella, 26 de juliol del 2008