Quadern de Terramar

CANVI DE BLOC

2011-03-11T12:06:00.000+01:00

Després d'haver-m'hi barallat uns quants dies finalment he aconseguit configurar el bloc
Quadern de Terramar
a Wordpress.
Si cliqueu damunt del nom del meu bloc hi anireu a parar,
i, si ho voleu,
us hi podeu subscriure
(a mi m'agradaria...)

Hi he importat la totalitat dels blocs de
www.quaderndeterramar.blogspot.com
i hi vaig construint la meva pàgina web.

NOTES SOBRE IRENE NEMIROWSKY (1903-1942)

2011-02-17T22:17:00.000+01:00

El color de la tinta. No pot escriure amb cap altre color que no sigui el dels mar del sud. Omple els fulls dels manuscrits amb lletra minúscula, apretada, endreçada, apurant al màxim l'extensió del paper, ratllant els marges, corregint fins el darrer extrem les frases amb esmenes i ratllats. Un color de tinta de blau d'entreguerres, tonalitat que es perd i es dil.lueix com l'esperit de la gent de lletres que van deixar la pell i l'ànima en els tumults i convulsions que els van abassegar. De la tinta de color dels mars del sud i de les línies ajustadíssimes dels manuscrits en conservem l'obra en lletra impresa, en bona part póstuma, com aquesta Suite francesa que per si sola mereix la categoria de monument literari i testimonial de l'Europa i de la França que l'escriptora va viure fins les darrers conseqüències al camp d'extermni d'Auschwitz.

El destí. ¿Com són els primers poemes d'Irene Nemirowsky? Gràcies a institutriu que la va educar i al prestigi sociocultural, universal, de la llengua francesa, quan la família Nemirowsky va arribar a França a conseqüència de la revolució bolxevic la jove de quinze anys es va integrar sense dificultats a la vida d'estudiant i d'escriptora. La primera novel.la, als vint-i-quatre anys (L'infant prodigi) i la segona als vint-i-nou (David Golder) la consagran com a escriptora, amb el ple suport del seu editor, Bernard Grasset. És el destí que ella ha triat i s'ha traçat. Un poema de joventut revela el seu propòsit:

De vegades em sembla que sóc estrangera

Nascuda entre tanta gent diferent

I m'està predit un altre destí

Al que consagro tots els meus somnis.

L'infortuni. Malgrat l'èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l'estrella groga d'identificació. L'infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l'Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota.

La deportació. L'escriptura l'ajuda a passar el temps... “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s'estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l'ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l'abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d'una escriptora jueva errant per la França dels dies de l'ocupació.

Coratge i esperança. El 16 de juliol escriu la darrera nota. L'adreça al marit i les filles: “Em sembla que marxem avui. Coratge i esperança. Us tinc dins del meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.” L'endemà puja al tren que la transporta juntament amb centenars d'altres persones des del camp de presoners de Pithivers al camp d'extermini d'Auschwitz en un viatge penós i denigrant. La documentació oficial certifica la seva mort als trenta-nou anys el 19 d'agost per causa del tifus; la realitat és a la càmara de gas. El coratge ha empès Michel Epstein a cercar notícies de la seva muller des de que ha estat detinguda i intentar desesperadament la seva salvació. No hi haurà esperança tampoc per a ell. El detenen poc temps després i és traslladat, també, a Auschwitz on el sis d'octubre mor, igualment, a la càmara de gas. Les obedients autoritats franceses van a cercar les filles de mare i pare jueus al col.legi on cursaven els estudis, però Irene, previsora, les ha enviades al poble de la seva antiga institutriu. Michel Epstein ha fet arribar a la filla gran, Denise, el bagut on, li diu, hi ha manuscrits de la seva mare: l 'esperança... Orfes de pare i mare creixen mig d'amagat fins a la fi de l'ocupació i seran per sempre jueves filles de jueus deportats amb el pes de la història i la tragèdia en les seves vides.

L'obra póstuma d'Irene Nemirowsky és dins del bagul salvat a darrera hora, però la Suite francesa surt publicada molts anys més tard. Des de llavors que ha marcat la recuperació de l'escriptora. Una exposició organitzada pel Memorial de la Shoah en col.laboració amb el Museu del Patrimoni Jueu i l'IMEC l'evoquen amb un dels versos amb què s'interroga sobre la identitat i el destí: “De vegades em sembla que sóc estrangera...”

IRENE NEMIROWSKY SOBRE EL DESTÍ. Un poema

2011-02-14T15:41:00.000+01:00

A voltes em sembla que sóc estrangera
Nascuda entre tanta gent diferent
I que m'està predit un altre destí
Al que consagro tots els meus somnis.

Irene Nemirowsky, Carnet (1918)

LLEGIDORA D'ABSÈNCIES I NAUFRAGIS..., per Felícia Fuster

2011-02-11T01:36:00.000+01:00

Llegidora
d'absències i naufragis,
secreta com els límits que s'ignoren,
poma de sol tendríssima dins l'ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo
dintre el mirall que em gronxa,
ni si m'esquinçaré per una rosa
morta, o beuré l'aigua trista
del teu mirar trenat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici ni bruixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents.
Jo vinc només per oferir-te
amb el silenci tens
el jardí
càlid dels meus braços.

AMB TINTA ROJA, per Felícia Fuster

2011-02-10T01:21:00.000+01:00

AMB TINTA ROJA

Com una ombrel.la
t'obro la meva veu sota dels núvols
i m'empasso la neu per fer-me forta
escric les notes
del vent
i canto amb tinta roja

Felícia Fuster, "Amb tinta roja", Passarel.les / Mosaïques (1992)

ESPERO MERAVELLES, per Montserrat Abelló

2011-02-09T09:21:00.000+01:00

Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria
en l'aire.
El sol m'omple
els ulls.

El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l'horitzó.

Montserrat Abelló, "Espero meravelles", Poemes d'amor. Antologia. Pròleg de Vinyet Panyella. Editorial Denes, 2010 (Col.lecció de Poesia Edicions de la Guerra; 87)

DEL MERCAT DEL PEIX AL CENTRE D'ART CONTEMPORANI

2011-02-05T23:30:00.000+01:00

Hi ha somnis que esdevenen projectes i projectes que es converteixen en realitats perquè els que els han somniat hi creuen. La mateixa il.lusió amb que viuen i somnien els atorga força, capacitat de treball i la tenacitat capaç de vèncer les dificultats i la temptació del desànim. Saben transmetre la il.lusió que mantenen i el coratge amb què lluiten per crear complicitats, encomanar entusiasmes i anar avançant. I així és com, de mica en mica, una passa rere una altra, la realitat substitueix el somni. L'obertura amb benedicció de l'espai del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli és una altra fita del somni, un nou estadi del projecte i la darrera estació abans de l'obertura del Centre dintre de pocs mesos.

Fa un any s'inaugurava a Miramar l'exposició de la “Prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”, la mostra del fons d'art contemporani d'una setantena d'obres que Pere i Anna Maria Stämpfli han aconseguit per via de la donació dels artistes més representatius de la seva generació, un total de cinquanta-quatre, procedents de vint-i-un països. Bona part d'ells pertanyen al moviment del Pop Art europeu i de la Figuració Narrativa. En els darrers anys s'han dedicat diverses exposicions individuals i col.lectives a aquestes tendències, una de les quals, Figuration narrative es va celebrar fa un parell d'anys al Grand Palais de Paris amb obra de Pere Stämpfli i diversos dels artistes que han donat obres per a la Fundació.

El local on s'instal.larà en breu la col.lecció d'art sota el guiatge de Serge Lemoine, exdirector del Museu d'Orsay de Paris, és l'antic Mercat del Peix. L'Ajuntament de Sitges, en un gest que l'honora, l'ha donat a la Fundació per tal que s'hi instal.lés el Centre d'Art Contemporani, manifestant de forma visible i material el suport de la Vila a aquesta iniciativa artística que neix de la generositat de l'artista i la seva muller. L'edifici, que data dels anys trenta, va ser construït en un espai contigu al Mercat edificat el 1889 per Gaietà Buïgas i Monravà, una noble baluerna reconvertida (esperem que provisionalment) en el bar d'una coneguda destil.leria. Al Mercat del Peix, després d'haver estat utilitzat durant molts anys en mercat per la pesca i l'aviram, s'hi van allotjar les dependències de la policia local fins a dates ben recents.

La rehabilitació que han portat a terme els arquitectes Josep M. Coll i Eugeni Bernad comporta un espai expositiu de 500 m2, ampliables en un futur a la resta d'edificis contigus de la Fundació del carrer d'en Bosc. El resultat és el d'un espai perfectament integrat en el seu entorn, respectuós amb l'antiga estructura exterior i interior i hàbil per a les funcions que ha de complir.

La Fundació Stämpfli ha apostat, una vegada més, pel patrimoni de la Vila. Ho va fer salvant les cases del carrer d'en Bosc, que ara formen part de la Fundació, de l'amenaça especulativa de convertir-les en apartaments, rehabilitant-les, destinant-les a l'ús cultural. El Grup d'Estudis Sitgetans hi té la seu que li ha permés créixer en activitats i una consolidació que difícilment hauria assolit sense poder-ne disposar, i el Centre d'Art Contemporani té prevista la seva ampliació per mitjà d'aquests edificis. És, tot plegat, l'evidència del compromís. Compromís amb el patrimoni, amb les arts i amb la cultura.

Sitges difícilment hauria pogut comptar amb una extensió d'oferta artística vers la contemporaneitat de no haver estat per la decisió de Pere i Anna Maria Stämpfli, gràcies als quals la tradició artística es perllonga fins el segle XXI. Una oferta artística que han volgut situar en la centralitat urbana de la Vila per contribuir al caliu del nucli més antic del poble i per sumar amb la resta d'institucions culturals pròximes. És un plantejament i un esforç que cal valorar pel que té de generositat i de modernitat i perquè prové de la iniciativa privada més reeixida. No em cansaré de dir que la Fundació Stämpfli ha estat i és exemplar en la seva concepció, desenvolupament i operativitat perquè en ben poc temps els guanys de la realitat s'imposen. Com la visió clara i diàfana de les parets de l'antic Mercat del Peix i de la nova façana que enriqueixen el nostre patrimoni artístic i paisatgístic.

El logo de la Fundació Stämpfli és obra de Pere Stämfpli (2006)
Les fotografies de l'exposició, de Serge Lemoine i de l'antic Mercat del Peix en obres són de Frèia Berg (2010); la de la façana de l'actual Centre d'Art Contemporani ha estat extreta d'una publicació digital, i la d'Anna Maria i Pere Stämpfli és obra d'André Morain.

POETES DEL HOLOCAUST

2011-01-28T02:35:00.001+01:00

"Després d'Auschwitz no es pot escriure poesia", va sentenciar Theodor W. Adorno. "Després de cada guerra algú ha de fer neteja", escriu la poeta Wislawa Szymborska. Aquesta frase és el leit-motiv de After every war, una antologia de poesia escrita per dones alemanyes després de la Segona Guerra Mundial que la irlandesa Eevan Boland ha traduït a l'anglès.

Rose Ausländer, Elisabeth Langgässer, Nelly Sachs, Gertrud Kolmar, Else Lasker-Schüler, Ingeborg Bachmann, Marie Luise Kaschnitz, Hilde Domin i Dagmar Nick són les poetes. Totes van patir els horrors de la guerra; algunes, de l'exili; altres, la deportació i l'Holocaust. Entre aquestes darreres, Gertrud Kolmar va morir a Auschwitz als quaranta tres anys, després d'haver escrit, entre altres, el poema corprenedor de "La víctima".

Ho recordo avui, vint-i-set de gener, dia internacional de l'Holocaus, pocs mesos després d'haver visitat l'horror del complex de l'assassinat planificat d'Auschwitz-Birkenau. Transcric dues traduccions que he fet gairebé d'urgència perquè en volia deixar constància tal dia com avui. Per conservar-ne la memòria, perquè mai més no torni a succeir i perquè es pot escriure poesia per endreçar el món i la vida després de la guerra i de totes les derrotes.

Rose Ausländer, La meva clau

La meva clau

ha perdut casa seva.

Vaig de casa en casa

però no passa en cap.

He trobat

el manyà.

La meva clau entra

a la seva tomba.

Hilde Domit, Exili

La boca morent

la boca torta

la boca intentant

dir el mot correcte

en una llengua estranya.

El retrat en blanc i negre és de Gertrud Kolmar (1894-1943). Les fotografies d'Auschwitz són de Frèia Berg (agost 2010).

JOSEP M. DE CASACUBERTA (nota per al dietari)

2011-01-27T02:02:00.000+01:00

Assisteixo a l'acte d'homenatge que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans dedica a Josep M. de Casacuberta (1897-1985) amb motiu del vinticinquè aniversari del seu traspàs, en representació d'Òmnium Cultural. La Sala Pere Coromines, té l'aforament just per acollir actes de format mitjà i la seva disposició i, sobretot, la decoració, la fa càlida i acollidora. El caliu l'hi atorguen avui els assistents, familiars, amics i coneguts de Casacuberta i deutors del seu mestratge, filòlegs i professors, representants d'entitats i institucions se saluden, evoquen i agraeixen. Hi entreveig Carles Duarte, de la Fundació Lluís Carulla, que continua fa créixer l'Editorial Barcino, fundada el 1924 per un jove Josep M. de Casacuberta que deixa la direcció de l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de l'IEC exercida entre 1921-1923 en mans de Joan Coromines.

Els tres oficiants acompleixen la seva comesa: Isidor Marí, flamant president de la Secció Filològica de l'IEC, acompleix exquisidament el paper de mestre de cerimònies ; Josep Moran, de la Secció Filològica, rememora la tasca de Casacuberta al front de l'Oficina, que actualment dirigeix, i Josep Massot i Muntaner, fent un interessant i selectiu repàs a la biografia intel.lectual de Casacuberta, en el que no hi manca la referència a la pertinença d'una poc coneguda Societat d'Estudis Militars els primers anys vint en companyia de J. M. Batista i Roca i de Joan Coromines.

Casacuberta va ser un activista de la cultura i de la llengua catalanes, com prova tota una vida dedicada a la tasca editorial dels clàssics catalans, de l'erudició i dels estudis verdaguerians juntament amb una de les col.leccions que més ha contribuït a la culturalització del país, com és la Col.lecció Popular Barcino. La imatge de Casacuberta projectada a la pantalla que ens mira és la d'un jove de vint anys llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, l'esguard de qui sap que té la vida oberta al davant. Contrasta amb la fotografia que habitualment ens el presenta: un home ja gran que calbeja, rostre rodanxó i afable, ulleres arrodonides de montura esprimarxada i vidres bifocals. És la que figura a la coberta de l'opuscle que ens han lliurat, amb la biografia que Albert Manent dedica a Josep Maria de Casacuberta i l'editorial Barcino.

1974-2011. Són exactament les dates al voltant de Josep M. de Casacuberta que em porten d'un cantó a l'altra dels edificis de l'antic Hospital de la Santa Creu. El 1974 una jove estudiant de bibliotecària assistia a un acte de la Biblioteca de Catalunya que consistia en un homenatge al fundador de l'Editorial Barcino. Es va celebrar a l'auditori de la biblioteca, hi havia força gent, i ella va poder veure de prop el senyor que havia inventat una col.lecció que la fascinava perquè eren els clàssics catalans que no havia pogut aprendre a l'escola i ho havia de fer de gran.

Els llibres de Els Nostres Clàssics es van convertir en el millor regal de sants, aniversaris, reis i final de carrera. Quan els contemplo arrenglerats i endreçats a la part alta de la llibreria no puc evitar recordar l'emoció que vaig sentir les primeres vegades que m'enduia els poemes d'Ausiàs Marc o el Llibre d'Amic e Amat com a lectura per als viatges en tren entre Sitges i Barcelona. Llavors l'IEC encara no havia recuperat la seva seu a la Casa de Convalescència i celebrava els actes més solemnes al Palau Dalmases del carrer de Montcada, que era la seu d'Òmnium Cultural.

Aquesta vesprada de gener de 2011 sóc a l'IEC en representació d'Òmnium. Retorno al senyor Casacuberta, un editor vocacional i generós que va dedicar la vida sencera a la cultura del país quan més falta feia i sense gaire possibilitats de lluïment. Estic voltada d'amics en una institució que m'acull. Comparteixo amb ells el compromís per la cultura des de la feina quotidiana, que és la vida que he triat i que m'agrada.

En sortir, el vespre ja s'ha tornat nit, el fred es fa sentir. Penso en les mimoses i les camèlies del jardí de dalt, dedicat a Mercè Rodoreda, que s'han endormiscat esperant la tebior del sol del primer matí, i decideixo que en arribar a casa cercaré els poemes del meu Ausiàs March entre Els Nostres Clàssics.

(Nota per al dietari, 26 de gener de 2011)

DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA

2011-01-21T14:06:00.000+01:00

No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma.

A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre.

Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut.

L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.”

L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent.

M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.

La primer il.lustració és la coberta de Dona i Art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània). Les altres dues són obra de Gabriele Münter, La casa vora el llac i Meditació.

JARDÍ D'AMBRE, I

2011-01-14T01:26:00.000+01:00

Retorno al buit amarg de la cisterna
que amorosia la set, immensa, dels rosers
i feia càlid jaç al niu de les falgueres.
S'aquieten els ocells.
Mur rere el mur, la pedra.

De Jardí d'ambre (1998)
Fotografia de Frèia Berg (tardor 2010)

EL RETORN DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

2011-01-13T10:40:00.001+01:00

Torna el poeta i s'instal.la en una exposició de visita obligada al Centre d'Arts Santa Mònica, ideada amb la intenció de “formular una posada en zero” de la seva obra. Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà no es presenta ni assèptic ni en solitari. Res del que va fer i del que hi fa referència no deixa indiferent. L'exposició constitueix un esforç d'interactivitat atractiva i gratificant des de les primeres passes que transcorre pels tres àmbits vitals i creatius de poeta i agitador: l'Ateneu (1911-1916), la Galeria – les Galeries Laietanes de Santiago Segura – (1917-1920) i el sanatori (1921-1924). El catàleg, que és una peça de disseny impecable, conté un conjunt d'estudis (de Ferran Aisa, Teresa Abelló, Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Ramon Resina, Jaume Vidal Oliveras, Pilar Garcia-Sedas, Albert Mercadé, Mercè Ibarz, Enric Casassas, Martí Peran...) que situen el poeta als seus escenaris, rastregen la seva ideologia, voregen el seu espai líric i el projecten en el context internacional del moment en relació amb el Futurisme.

La mostra, comissariada per Maia Creus i Pilar Bonet, es complementa amb quatre projectes artístics de Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig Mestres perfectament imbricats en l'univers Salvat i que posen de manifest fins a quin punt arriba l'arrencada del suggeriment i de la compenetració. Palesen, també, que el llenguatge artístic contemporani i la seva inherent tendència a la conceptualització i a la transversalitat no són aliens a la seducció lírica.

L'eclosió del poeta Salvat-Papasseit data dels anys seixanta, quan es revela al públic per mitjà d'una edició de la seva Poesia il.lustrada per Guinovart (1962); és inclòs àmpliament al cànon de la poesia del realisme social en l'antologia de la Poesia Catalana del segle XX de Joaquim Molas i J. M. Castellet (1964) i es converteix en poeta popular.Tot i que la seva recepció acadèmica no ha estat la que li pertocava, Salvat ha estat des de llavors poeta de culte, d'amor i de revolta. A partir dels anys vuitanta les edicions i les antologies s'han anat succeïnt i, tot i haver estat lectura obligatòria en diverses ocasions, es manté al rànquing dels poetes que continuen essent fons editorial afortunadament sense desclassificar.

Salvat va ser el poeta d'amor i de revolta entronitzat pels joves universitaris dels anys setanta que el van publicar en una edició clandestina (1977) que circulava pel pati de lletres de la Universitat de Barcelona. Un cop aconseguida la vaig col.locar a la lleixa on tenia els meus llibres, al costat del tresor que me l'havia descobert a sisè de batxillerat, l'edició de 1962, el primer llibre que vaig voler tenir, vaig aconseguir i que de debò vaig considerar meu. Salvat és l'origen de la meva biblioteca literària i, també, l'inici remot de la meva poesia perquè era – és – impossible de substreure's a l'atractiu i al suggeriment dels versos, dels cal.ligrames, de la tipografia, de la plenitud amb què expressa l'amor en totes les seves gradacions, de l'agosarament de la seva humanitat profunda compromesa i lliure.

Potser per això ha estat i és un poeta popular i potser per això, des del moment en què la seva obra ha anat esdevenint accessible en paper imprès i en les cançons i recitacions d'Ovidi Montllor i de Lluís Llach, entre altres, s'ha fet encara més proper a un públic sempre disposat a rebre'l incondicionalment, generació rere generació. Qui l'ha elevat al cànon de la literatura contemporània han estat els lectors i els entusiastes que s'hi han dedicat.

Joan Salvat-Papasseit va fer estada al Sitges noucentista de 1918. Casat de feia poc, hi va regentar la botiga que l'antiquari i galerista Santiago Segura va obrir al número 8 del carrer de Sant Pau; una casa noucentista amb esgrafiats a la façana dissenyats per Miquel Utrillo. Amic d'artistes i poetes que havia conegut a les Galeries Laietanes, Salvat va estrènyer relacions d'afecte i amistat amb Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús i Josep Carbonell i Gener; va incorporar el paisatge de Sitges a la seva obra poètica - “Dóna'm la mà, que anirem per la riba...” -, va redactar-hi un dels números de Un enemic del poble sufragat pels noucentistes sitgetans; va escriure-hi el manifest Sóc jo qui parlo als joves i va publicar alguns poemes a la revista Terramar. Fins que una nit va patir un atac d'hemoptisi que va significar la fi del somni d'una vida vora la mar i l'inici del calvari que el va portar a l'agonia final als trenta anys.

El retorn de Salvat-Papasseit reclama la visita al Centre d'Arts Santa Mònica (Barcelona) i la presència contant de la seva poesia.

Vaig escriure un article a l'estada de Salvat-Papasseit a Sitges amb motiu del centenari del seu naixement, “Sitges 1918. El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit”. Serra d'Or, núm. 419 (novembre 1994).

MARINA TSVETÀIEVA, LA NEU...

2011-01-10T16:47:00.000+01:00

Elena Zernova m'escriu des de Sant Petersburg. Em parla i de les classes a la Universitat de Sant Petersburg i de seves traduccions d'escriptors catalans - Santiago Rusiñol, Rosa Leveroni, poetes i narradors contemporanis - al rus. Les fotografies que m'envia mostren com la blancor de la neu abasseguen el paisatge. Com el devia veure la poeta Marina Tsvetàieva l'hivern de 1941, i com vaig imaginar al poema que li vaig dedicar a Jardí d'ambre (1998).

Hivern de 1941

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos
que omplien de colors els vidres de la neu,
els somnis de festeig, una alegria quieta,
esventada la cendra dels records.
El món no es construeix amb ombres fragmentades;
la roba, trista i fosca, admet l'últim pedaç.
Contempla l'espurneig del glaç i la gebrada
a l'antiga pastura. Arriben mesos llargs
i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

PROVA SIMPLE, de René Char

2011-01-05T02:02:00.000+01:00

El meu llit és un torrent de platges ressecades. Cap falguera no hi cerca la seva pàtria. Per on t'has escolat tendra amor?

Me'n vaig anar per molt de temps. Vaig retornar per anar-me'n.

Encara més lluny, una de les tres pedres del bressol de la font seca deia aquesta única paraula gravada per al vianant: "Amiga".

Vaig inventar un somni i vaig veure la seva verdor sota l'imperi de l'estiu.

René Char, Le nu perdu (1978)
Falgueres i reflexos al fons del riu. Fotografia de Frèia Berg a Isle-sur-la-Sorgue (2007).

"NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES...", de Màrius Torres

2010-12-30T01:04:00.000+01:00

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

Màrius Torres,
18 de juny, 1942

MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA ABRUPTA..., de R. M. Rilke

2010-12-30T00:42:00.000+01:00

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s'habituen l'una a l'altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l'interval obscur es concilien,
just fremint.
I queda bell el cant.

"Mein leben ist nicht diese steile stunde..." Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

EL MATÍ DE SANT ESTEVE, de Pau Riba

2010-12-26T13:02:00.000+01:00

El matí, de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba

i s'aixequi el sol brillant

sense els galls cantat-li l'arribada

la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre

i el Nadal se n'haurà anat,

però el seu somni encara farà festa

de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,

vingueu tots aquí a cantar!

Correrem pels carrer de la vila

despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles

farem gran terrabastall,

diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"

direm: "és que volem falls!!"

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines

nosaltres volem els galls;

si els mateu altre cop farem vaga

perquè ah, aha, aha...

NO ÉS FÀCIL... (René Char, Lettera amorosa)

2010-12-24T01:08:00.000+01:00

No és fàcil restar dret sobre l'onada del coratge quan se segueix amb l'esguard algun ocell que vola al declivi del dia.

Fotografia de Frèia Berg (suite Terramar)

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (XVIII)

2010-12-22T02:03:00.000+01:00

Poder caminar, sense enganyar l'ocell, des del cor de l'arbre a l'èxtasi del fruit.

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (passatge X)

2010-12-21T00:55:00.001+01:00

En la teva essència ets constantment poeta, constantment al zenit del teu amor, constantment àvid de veritat i de justícia. Que no puguis ser-ho assíduament en la teva consciència és, sense cap dubte, un mal necessari.

"ALLÀ ON ELS BLAUS S'AMIDEN"

2010-12-19T18:10:00.000+01:00

Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible.

Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer - més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.

M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.

Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació.

En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.

Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.

Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)

JERUSALEM A GIRONA

2010-12-11T19:31:00.001+01:00

El món és ple d’oblit i de memòria

com de mar i terra eixuta. De vegades el record

és terra ferma i permanent

i a voltes és el mar que ho cobreix tot

com en el diluvi, i l’oblit és terra salvada del naufragi

com la muntanya d’Ararat.

Iehuda Amikhai

Travesso una muralla d’heura roja que es perllonga, es perfila i perviu esfilagarsada més enllà de l’àmbit on es mostren tots els colors de la tardor. L’indret és de pedra i és la pedra la que guia al meu itinerari perquè els murs, els edificis, les finestres, les llindes que em voregen em porten fins el retrobament d’una ciutat en l’altra.

El Museu d’Història dels Jueus, a Girona, és un recinte delimitat per patis i parets, finestrals i balconades. Hauria pogut ser un casalot trinxat per edificacions i usos de tota mena però ha esdevingut un lloc de memòria i de coneixement. Memòria de la història dels jueus gironins, des del gran savi Nahmànides fins Les filles de Sara (CCG Edicions) a les que Sílvia Planas, directora del Museu, va donar vida per mitjà de la lletra impresa contra la destrucció i l’oblit. Coneixement, perquè el centre de recerca, l’Institut d’Estudis Nahmànides acompleix les finalitats d’estudi i difusió de la història de la comunitat jueva de Girona i, per extensió, de la cultura jueva en general. Compta amb una magnífica biblioteca especialitzada, formada en bona part a partir de donacions d’especialistes i estudiosos, valuosa per la qualitat dels fons bibliogràfics i pel valor de col.lecció única que li atorguen els documents especialitzats que posseeix.

Nahmànides (Girona, 1194 - Accre, 1270), qui dóna nom al centre, va ser un filòsof, metge, savi i rabí nascut al call gironí que va deixar la seva ciutat per anar a Jerusalem, des d’on va escriure diverses obres i també lletres adreçades als seus familiars en les que, de vegades, parlava d’enyor:

Sóc l’home que ha sentit la fiblada

del dolor. Vaig deixar la taula parada,

em vaig allunyar d’amics i companys,

car el viatge és llarg i ple d’afanys.

Jo que era príncep per als meus germans

visc ara en un alberg de vianants (...)

En ells tindré posats els ulls i el cor

per sempre més...

Surto al Pati dels Rabins, envoltat d’heures i d’arbres. Els capvespres de primavera i d’estiu hi ha recitals i concerts en aquest espai de petit format que sembla haver estat fet exprés per acollir música i paraules. Hi deu fresquejar al capvespre; m’agrada imaginar com deuen ser aquestes vetllades quan el dia que decau deixa pas al guany d’un lleure encalmat. També el capvespre és hora de poetes. Nahmànides pensava en la seva Girona natal de Jerusalem estant, i des del pati penso en dos poetes jueus, ben diferents però tots dos vivint el seu respectiu present en la ciutat estimada i enyorada. L’una, Else Lasker-Schuler, nascuda a Elberfeld que, després d’una vida errant, va viure pobrament a Jerusalem els darrers anys, on va morir. L’altre, Iehuda Amikhai, autor d’una obra immensa, propera, corprenedora on el present es bat amb l’enyor i el record i és la paraula del poeta el que guanya la partida:

Pregàries entaforades a les escletxes

del Mur de les Lamentacions,

paperets arrugats i comprimits.

Per contra, un paper clavat

a la vella porta de ferro

mig coberta per un gessamí:

“No he pogut venir,

espero que ho entenguis.”

Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:

L’enyor és el fruit.

Els fets i les coses que de debò passen al món

són flors que es marceixen i que no es conserven,

el fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.

L’arrel roman sota terra.

I crec que la vida és un exercici de memòria que necessita tant les pedres com els versos del poetes.

La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano.
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)

BOSC EN GRIS I GEBRE (poema en nota per a un dibuix)

2010-12-07T23:49:00.000+01:00

Tallat talment a sang
com és la sang que mana
arraulida en la molsa
al bosc en gris i gebre
flama i arrel
enllaç en la penombra
enyor que engoleix tots els paisatges
en la nuesa extrema
epifania a sang
al bosc en gris i gebre.

Dibuix de Carme Montagut (desembre, 2010)

GRATITUD, de Quim Español

2010-12-06T02:13:00.000+01:00

Per tu va caure el vent que m'assolava
la casa desolada.
Per tu va callar el mar, com un lleó ferit
que dòcil ara et llepa es peus amb llengua tèbia.
Per tu s'atura el sol
sobre a ratlla d'ombra dels boscos de ponent
i s'adorm flamejant als teus cabells.
I a l'hora del foscant
una brisa de llum de vapor de mercuri
s'enarbora quan passes transfigurant la nit.
Ordenes elements, governes meteors,
apaivagues les penes amb un gest
i els ocells carnissers
reposen amansits a les teves espatlles,
els vells canten per tu rares salmòdies
i de les mans et brollen aigües simples
i de la boca noms medicinals.

Per tot això he viscut.
Per les paraules noves
que no m'has murmurat, vull viure encara.

Quim Español, 70 poemes (2007)
La fotografia de Frèia Berg pertany a la Suite de l'heura roja (tardor 2010)

VEDUTA DI ROMA

2010-12-05T01:20:00.000+01:00

Per què cal que una ciutat sigui tan bruta,
escrostonada, corrupta, decadent,
on cada edifici que restauren
és un insult per a la resta dels palaus?

S'obren les places en columnes de marbre
i per terra s'arrauleixen gats i tombes
a l'escalf del sol clement d'hivern.

Tots els colors de l'ocre rivalitzen
per admirar l'esguard que es recomforta
en la contemplació de l'ordre de les ruïnes,
en l'altivesa de façanes que emergeixen
alçant-se des del buit.

La ciutat enlluerna i va teixint
la teranyina dels afectes i els records
(Piazza Navona, Via Giulia, Lungotevere),
on s'acoblen el cos i l'esperit
havent pactat l'acord per única vegada.

Les ales del buit (1997)

URNES, MANETA I LA VIDA QUOTIDIANA

2010-12-04T20:55:00.000+01:00

Com si de sobte hagués escampat. Després de quinze dies d’una campanya electoral de rectes, curves, oscil.lacions diverses i vídeos impresentables la victòria de Convergència i Unió aclareix el panorama per a la satisfacció de molts. Ha estat un triomf guanyat a pols. La travessa del desert ha forjat el líder, l’exèrcit de resistència – paraules d’Artur Mas – s’ha batut a pler en favor de la causa i l’electorat ha respost amb la majoria suficient que fa esperar un govern fort i consolidat que governi – governar no és exactament sinònim de gestionar - , una oposició responsable que faci la seva feina i la possibilitat dels pactes de país necessaris per guanyar el present – vèncer la crisi i els seus danys tant nuclears com col.laterals – i per guanyar el futur, amb el concert econòmic inclòs.

Més enllà dels matisos i detalls de la victòria electoral de CiU, el paisatge després de la batalla mostra ferides de guerra, moviments tàctics, retirades qui sap si estratègiques, replantejaments de terreny, replegaments de les tropes, embats a tort i a dret. Palesa, també, fins a quin punt ha fracassat la temptativa de reduir la política catalana a l’esquema bipartidista espanyol, tan insà com improductiu políticament parlant, endèmicament tendent a instaurar una alternança de mediocritats sempiternes. Ha quedat clar que no es pot governar Catalunya en contra de Catalunya, ignorant la realitat del catalanisme que alguns donaven per periclitat, fent cas omís als reptes del dia a dia que empenyen malgrat la incompetència, les fugides cap endavant i les negacions de l’evidència. A hores d’ara han començat els retrets, els esgarips, els debats i les temptatives, i també el desfermament dialèctic a manera d’assaig del que serà el Parlament que s’ha de constituir d’aquí a pocs dies. Brindarem amb el cava nadalenc acompanyat de neules i torrons poc després que els diputats i diputades hagin inaugurat la novena legislatura i, probablement – la litúrgia parlamentària mana - amb Artur Mas investit com cent vintinovè president de la Generalitat. Any nou, vida nova...

Si diumenge a la nit va córrer el cava en públic i en privat per motius electorals, l’endemà es van tornar a sentir soroll de taps de suro i el dring de les copes per celebrar com cal una maneta esplèndida, magistral, un primor de maneta brodada pels jugadors de Barça que no van deixar que els blancs toquessin gaire pilota. El públic va dedicar sentides tonades a l’entrenador de l’equip rival i perl feisbuc corria un grup que demanava la reeducació d’un els merengues menys polits que han vestit la samarreta madrilista. Una maneta històrica que conservarem per a l’eternitat i per quan vagin maldades, però que de moment té el doble regust de victòria...

Tot i que la realitat no perdona. En aquest cas, vol dir la vida quotidiana i el medi local sitgetà. Em diuen que al ple de dilluns es va fer avinent que l’equip de govern desestima traslladar la biblioteca a Can Falç, però de moment no se sap perquè no es decideix la construcció de l’edifici de biblioteca i arxiu a la plana est. ¿L’aposta de l’equip de govern per primar les inversions privades de Quàlia el fan desdir de prioritar un bé comú d’un incontestable caràcter de servei social com és una biblioteca pública? I, mentrestant, ¿se seguirà practicant la incògnita de l’especulació patrimonial i cultural amb el conjunt de Can Falç? Quan ho explico, sobretot fora de Sitges, es fan creus de la distància que hi ha entre la façana publicitària que l’Ajuntament va mantenint amb la realitat, que mostra amb tossuderia tal com estem: en una situació de dèficit econòmic i cultural considerables.

Arran d’una enquesta que un mitjà de comunicació està elaborant sobre Quàlia he establert un cordial debat amb amics i companys sobre aquest projecte, que ara per ara no passa de ser, em sembla, una declaració d’intencions. La propaganda continua en forma d’exposició i materials de difusió força vistosos i, pel que sembla, costosos, però d’informació ben poca. La visita a la pàgina web mostra la mateixa informació que fa unes setmanes, la navegabilitat del lloc no és cap meravella i el llenguatge de laboratori d’idees brilla amb impune imprecisió. Una oposició frontal a aquest megaprojecte que combina urbanisme i economia amb la cultura com a esquer no sembla que sigui la millor manera de promoure el progrés de la vila, però precisament per causa de la seva magnitud calen molta més concreció, informació i transparència. El que és segur és que Quàlia és el tema estrella de les properes eleccions municipals i en conseqüència la informació, la transparència i el debat subsegüent són imprescindibles. De les urnes i la maneta a la vida quotidiana, sense que unes coses ens facin oblidar les altres.

DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES

2010-11-29T01:39:00.000+01:00

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)

Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.

Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.

“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (...) Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que

“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser

que ens envia, per sobre d’aques temps presoner

batecs d’aire i de fe.”

Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta...” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,

“la flor de l’esperança, minúscula i tenaç

color dels nostres somnis, únicament hi resta!”

perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”

Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.

(Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l'acte d'Homenatge a Màrius Torres, Grup d'EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)

LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS

2010-11-21T13:36:00.000+01:00

Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments, sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.

La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic... A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII, ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.

La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera... què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada, va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció... – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre... mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç. Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.

La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat, dedicació, informació i transparència per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres, les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal. És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )

La fotografia d'un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç.

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. LA POESIA, LA TENDRESA

2010-11-13T17:46:00.000+01:00

La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.

Cèlia Sànchez-Mústich, Llum de claraboia (1994)

De vegades no acabem de recordar com hem conegut els nostres amics perquè el temps esborra el que és prescindible, perquè el magma de la vida ens va amuntegant vivències i records o perquè arriba un moment que pensem que com que els coneixem des de sempre no hi va haver una primera vegada. Res d’això no em succeeix amb la Cèlia Sànchez-Mústich perquè recordo com si fos ahir mateix quan i on ens vam conèixer i vam entaular la primera conversa. Havíem coincidit a les lectures poètiques que organitzava l’Àngels Cardona, que ha estat una de les persones que més va fer al llarg dels primers anys noranta per la poesia i pels poetes que recalàvem per Barcelona organitzant lectures i taules rodones sobre tot el que fos susceptible d’haver estat dit i tractat pels poetes.

Va ser a Pati Llimona del carrer de Regomir, un petit oasi revestit de centre cívic municipal, on vaig admirar per primera vegada la mirada blava de Màrius Sampere, on em vaig descobrir la cordialitat afectuosa de José Corredor-Matheos, on vaig compartir lectures poètiques Maria Mercè Marçal i on vaig fer-me amiga per sempre de la Cèlia Sànchez-Mústich. La primera conversa, després d’una primera lectura compartida, va ser camí de l’estació de metro del Liceu. Cèlia era com ara, menuda i gràcil, amb veu de claredat de cristall. La conversa va ser de to greu i va esdevenir confidència. Al cap del temps vaig entendre-la millor perquè va evocar el que llavors m’explicava en un poema que ha guanyat el passaport d’eternitat de les obres atemporals

Alzeimer.

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari, On no sabem.

Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi. És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.

Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:

El cel podria ser

Compartir una llarga taula

Amb tothom que he estimat.

Una taula il.limitada en el temps.

Estovalles de neu sota els plats

abundosos, música de cristall

a la salut de somnis

i una espelma entre els rostres

afamats de mi (...)

Els seus amics sitgetans hem brindat per la Ploma que celebra la seva obra literària, pel guany de la seva presència entre nosaltres, per l'amistati per la seva poesia, que s’esdevé entre la bellesa i el miracle.

INSCRIPCIÓ FRONTAL PER A UNA BIBLIOTECA, de Rosa Leveroni

2010-11-10T00:56:00.000+01:00

Tots sou rostres cansats: empal.lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.

Rosa Leveroni, 1941.

Avui s'ha acomplert feliçment la presentació a Barcelona de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya. Ella, que va viure en l'aiguabarreig constant de vida i literatura.

ÁNGELES SANTOS, PINTORA

2010-11-07T18:10:00.000+01:00

El rostre és el d’una noia gairebé adolescent que mira amb ulls mig atònits mig sorpresos la vida que s’obre al seu davant. No sap que serà una vida llarga, contradictòria, dramàtica en alguns moments i amarga en d’altres, tranquila els anys en què la maduresa deixa pas a un anar fent acordat amb el ritme plàcid de les hores. La noia només viu el seu present en la certesa del que fa. Pinta. Tancada a la cambra ha explorat l’esguard davant del mirall i l’ha reflectit l’autoretrat, una de les primeres obres que apunta la trajectòria dels propers anys. El traç és segur; el contorn, definit; la influència de la Nova Objectivitat, palesa.

Nascuda a Portbou el 1911, la infantesa d’Ángeles Santos és la pròpia de les famílies que formen part del funcionariat de l’Estat i els trasllats són habituals; primer, per Catalunya i des dels anys vint a Salamanca, Valladolid, Ayamonte fins que recalen novament a Valladolid i passen les vacances a Portbou, amb la família materna. “La meva infantesa va durar molt de temps”, recordava. Sempre hi ha un jardí a la vida i en l’obra d’Àngeles Santos i el de Portbou va ser el primer. Hi va retornar els estius de la infantesa i de l’adolescència. De retorn a Andalusia o a Castella se n’enduia el color de la llum i la remor de la mar empordanesa. Les primeres obres són pintades allà o des del record. La tendresa amb què Ángeles Santos retrata els éssers i, en especial, les criatures, prové d’aquella felicitat primera.

El 1928 és quan Ángeles Santos pinta l’autoretrat de la mirada clara, la visió atemporal de rostre femení d’una modernitat que va ser saludada pels crítics del moment amb motiu de l’exposició individual que va fer a l’Ateneo de Valladolid el 1929. Obsessionada amb la pintura i negada a tota altra cosa que no fos pintar es tanca a la seva cambra amb teles i pinzells. Pinta el que veu, el que llegeix, el que escolta. Els poemes de Juan Ramón Jiménez i els dels escriptors de la Generació de 1927 esdevenen llibres de capçalera. És llavors que el poeta Jorge Guillén saluda la seva obra amb una endreça premonitòria: “A Angelita, en el umbral de su pintura”. Des llavors crema etapes i abandona tot referent extern per pintar únicament amb la mirada interior. Els quadres no són altra cosa que els escenaris percebuts, somniats, interpretats per aquesta mirada. És llavors quan pinta Un món (1929), la seva obra més coneguda. És la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur.

Des d’aquest estadi Ángeles Santos continua la introspecció plàstica derivant vers un expressionisme fosc, profund, esqueixat. És el reflex de l’estat obsessiu amb què viu i pinta, fins que una profunda crisi l’allunya per un temps de la pintura. Mentrestant, la seva obra triomfa a les galeries i exposicions. Superat aquest període, Ángeles recala a Barcelona amb la seva família, on entra en contacte amb joves escriptors i pintors dels anys trenta; entre altres, amb Emili Grau Sala, amb qui es casa el 1936. En vuit anys ha travessat els tres llenguatges artístics de la pintura del moment: la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme. Dels anys quaranta ençà l’obra d’Ángeles Santos transcorre entre els retrats i els paisatges. Després de Barcelona i París amb carrers i celoberts, Sitges es converteix en refugi, taller, habitatge. Mai no ha deixat d’expressar la poètica del seu entorn amb poques eines més que la seva mirada que transporta del paisatge a l’interior. I pinta... “Sempre hi ha un jardí”.

Va ser a Sitges, des de la Galeria Agora, on es va publicar la primera monografia sobre l’artista. Vam passar moltes tardes parlant al pis on ha viscut les darreres dècades, m’explicava la seva manera de pintar a finals dels anys vint: “Pintava amb la imaginació, amb la meva idea. Mirava del natural i em sortia tota una altra cosa”. Jo sabia que m’enfrontava a una biografia artística atractiva i complexa i vaig bescanviar el llenguatge tècnic pel llenguatge líric, que era l’única manera d’explicar a pintura d’Ángeles Santos.

Miro les darreres fotografies d’Ángeles, preses aquest estiu a Madrid per la seva amiga i galerista a Sitges, Àngels Pi. La mateixa mirada blava, la mateixa delicadesa de posat, el deix d’expressió infantívola, la ingenuïtat o la inocència amb què acara el pas del temps. Parla de Sitges i recorda els rostres i els jardins que hi ha pintat, el mar que li ha fet companyia, la mateixa mar que de petita contemplava a Portbou. Viu en el record del que l’ha construïda, la pintura, la vida esqueixada i finalment acomplerta. Evoca Sitges com una realitat viscuda els dies al taller que compartia amb Grau Sala; al darrer habitatge uns anys després. Ens queda el seu traç suau, la tendresa dels jardins i de les vistes del Passeig i del mar vistos amb una certa distància. “M’agrada endur-me un record d’arreu on vaig”, em comentava quan trevallàvem en els seu llibre. També ha d’estar bé guardar el record d’Ángeles Santos a Sitges.

Les obres reproduïdes d'Àngeles Santos són Autoretrat (1928) i Un món (1929). La fotografia correspon a 1935.

L'ULTIMA ROSA

2010-11-07T16:09:00.000+01:00

En la darrera rosa, intemporal,
per sempre has clos la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l'esperança
o és la mort, inexorable, que es perllonga
en un alè vellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s'exposen a l'hivern, ingènuament salvades
per una paret d'heura i buguenvíl.lees.

T'agraeixo el consol de les paraules.
M'acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d'ambre.

"L'última rosa" clou el poemari Jardí d'ambre (1998).
La fotografia, de Frèia Berg, recorda les roses de tardor a l'estació de Sòller.

ESTIC BEN SOL..., per R. M. Rilke

2010-11-05T02:03:00.000+01:00

Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?

R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys.

JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS

2010-10-28T02:52:00.000+02:00

“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc, remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi, lexicografia i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet. En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després vaig anar retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...

Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir; les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi... Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català.

Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna, que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.

VARIACIONS SOBRE LA ROSA, III, per Umberto Saba

2010-10-27T02:17:00.000+02:00

Et tallava les tiges amb compte. Trista
em va somriure a mi i al meu primer regal.
Amb dues mans el va cenyir a la sina.

Me'n vaig anar lluny, vaig desertar aquell pit.
Vaig errar com és d'humana condició.
La vida em va superar; vaig vèncer,
en part, la vida; el meu cor, no tant.
Encara
em canta el rossinyol i una rosa
enmig d'espines ha florit.

ÀNGEL, per Umberto Saba

2010-10-19T12:00:00.001+02:00

Tu que en la flor de l'edat t'alces en contra el vell
que sóc, els ulls flamejants com estels
amb una ira tan nostra,
boca que harmonitzes les paraules amb els besos
donats i rebuts, ¿potser el meu amor incaut
és un sacrilegi? Això és cosa
entre Déu i jo.

Cel infinit! Amor meu resplendent!

Umberto Saba, "Àngel", Mediterrànies (1946)

FULLA, per Umberto Saba

2010-10-18T01:47:00.001+02:00

Sóc com aquella fulla - mira -
sobre la branca nua que aguanta
per miracle.

Nega'm, doncs. Que no s'entristeixi
l'edat feliç que t'il.lumina amb delit
i que per a mi es retarda amb impulsos d'infant.

Diga'm tu adéu si jo no en sóc capaç.
Morir no és res; el difícil és perdre't.

Umberto Saba, "Tres poemes antics. III, Fulla" . Mediterrànies (1946)

LA CIUTAT IDEAL I LLUNYANA DE MÀRIUS TORRES

2010-10-16T13:36:00.000+02:00

Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

El poema va ser escrit el 5 de març de 1939. Adreçat amb cita de Baudelaire “Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres encor...” , és una professió de fe en els ideals democràtics i republicans d’una Catalunya vençuda i inerme però vivent, i un clam que exhorta a veure-hi més enllà de la destrucció del “braç potent de les fúries” que, al llarg de la història del país, no han renunciat a la seva comesa.

Màrius Torres pren la imatge de la ciutat considerada com a gresol de civilització i cultura en el sentit més ampli i noble del terme i l’eleva a la condició, no dita explícitament però sí latent, de país en el moment més amarg de la derrota. La Catalunya-ciutat del Noucentisme, amplificada els anys de la República en un territori autogovernat des del sentit d’Estat necessari per a l’esdevenir de la nació catalana retorna a l’espai simbòlic de “ciutat d’ideals” per a la qual Màrius Torres i els seus i els seus coetanis d’arreu de Catalunya, han treballat i han lluitat. La confusió del moment de “crits estranys” s’oposa a la necessitat de la veu pura i d’una anhelada llibertat que ha de permetre la nova construcció – “arquitectura”... - dels ideals.

El poema és una mostra de poesia moral i ètica, més que d’èpica patriòtica. Apel.lant a la realitat de la ciutat destruïda els versos retornen a la utopia de la ciutat ideal fonamentada en l’esperança i en el necessari esperit de resistència. Ciutat en tant que espai comú d’ideals irrenunciables; llunyan pel pes de la sinistra realitat, però no impossible. Des del moment en què va veure la llum La Ciutat llunyana esdevé una de les imatges de la represa des de la fosca de la clandestinitat i dels exilis, l’exterior i l’interior; no en va el poeta va viure en carn pròpia la doble circumstància. La ciutat llunyana esdevé, doncs, la metàfora de tot un país.

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)

NUA, per Umberto Saba

2010-10-15T01:53:00.000+02:00

Nua com un rierol i boca

amb boca, cada tremolor teu endolcia

la besada que torno a recordar.

Somniava, però potser era veritat,

que en tu parlava, encarnat, un àngel.

Un angel benigne també es lliura

per bondat, per excés d'amor.

Umberto Saba, "Nua", Mediterrànies (1946)
Modigliani, Nu ajagut

ULISSES, per Umberto Saba

2010-10-14T02:20:00.001+02:00

Vaig navegar de jove
per les costes dàlmates. Els illots
emergien a flor d'onada on, de tant en tant
s'aturava algun ocell amatent a les preses
recobertes d'algues, lliscants, belles
com les maragdes sota el sol. Quan la marea
alta i la nit les amagaven, les veles
lliscaven escorant a sotavent
per fugir del perill. Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s'il.lumina per a altres; m'empenyen
encara mar endins l'esperit indòmit
i l'amor que fa patir la vida.

Umberto Saba, "Ulisses", Mediterrànies (1946)
Fotografia de Frèia Berg (2010)

MEDITERRÀNIA, per Umberto Saba

2010-10-13T11:45:00.000+02:00

Penso en una mar llunyana, un port, carrers
amagats d'aquell port on vaig ser un dia,
i on sóc avui alçant les mans als déus
pregant que no em vulguin castigar
pel menyspreu de l'última victòria
(però el cor defalleix de tendresa);

penso en la sirena esquerpa
- besos, embriaguesa, deliri -; penso en Ulisses
que es lleva, enllà, des d'un jaç entristit.

Umberto Saba, "Mediterranea", Mediterranee (1946)
Fotografia de Frèia Berg

VERSOS A PORTLLIGAT (Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni)

2010-10-08T13:31:00.000+02:00

La mar era un vidre plomós i res no es movia. Tan quieta que algú va demanar a un del país si sempre era així. Sí que ho és, li va respondre l’altre, llevat de quan bufa la tramuntana, llavors ja cal que te n’amaguis i no surtis de casa, però també hi ha qui se la mira des de la barca, a la badia. Rosa Leveroni, a la seva barraca de Portlligat potser se l’havia mirada des de tots dos llocs.

Ens vam aplegar a Portlligat davant mateix del portal de la barraca que Leveroni va habitar i que, finalment, va vendre a Salvador Dalí, amb qui va mantenir una bona relació d’amistat i veïnatge. Fins el punt que Dalí, que era ell mateix, li dedicava els seus llibres i li va estampar un dibuix a l’àlbum d’autògrafs que la poeta tenia a Portlligat i que revela el cercle d’amistats literàries i personals dels anys de la postguerra en aquell petit univers que es va saber construir a mida de la vida que havia triat.

El mateix on J. V. Foix hi va escriure els versos

Era tot sol, ombrós, entre ombres velles,

Figuratiu d’una altra ombra a l’escar

On amarina entre xarxes esteses

El son de tots, en febrejants foscants.(1)

Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni va ser la culminació dels actes del centenari de la dona de lletres, organitzat per l’Institut Català de les Dones i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col.laboració de la Societat Catalana de Llengua i Literatura – IEC i l’Ajuntament de Cadaqués. Entre Portlligat i Cadaqués es van esdevenir els moments més emotius de la diada: el recital poètic i la presentació de l’ Obra poètica completa (CCG Edicions), a cura d’Abraham Mohino, que va tenir l’amabilitat de convidar-me a escriure’n l’epíleg.

Els poemes dits a Portlligat constitueixen una antologia de Rosa Leveroni triada pels poetes guardonats amb el premi que porta el seu nom i que es podrà llegir al quadern del centenari que ha de publicar la Institució de les Lletres Catalanes. Des del Testament, llegit al petit cementiri blanc en el transcurs de l’ofrena floral, a la vora de

...l’olivera d’argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit;

la bandera d’oblit d’una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca

fins al que poema que li havia dedicat Quima Jaume, Portlligat sense tu, recitat per la seva amiga Rosa Giró.

Amb Montserrat Riba, Víctor Sunyol, Rosa Font i Massot, Ricard Creus, Josep-Ramon Bach, Margarita Ballester, Anton Carrera, Tònia Passola, Cèlia Sànchez-Mústich, Lluís Calvo, Mireia Lleó, que té a punt un Mirall de versos que són tornaveu i cant a partir dels de la poeta; la seva traductora al rus, Elena Zernova, amb Pere Maragall, Iolanda Pelegrí, Àngels Torras, Rosa Ardid, Quim Curbet, Abraham Mohino i Mercè Serra Leveroni, que van prestar la veu als poetes que no hi havien pogut venir, vam celebrar la poesia de Rosa Leveroni amb la mateixa passió que ella hi posava en escriure-la.

Vam ser molts, vam ser tres, vam ser dos, vam ser ú, hi érem tots. Ella ens contemplava amb la seva cara de lluna plena per damunt dels xiprers vells que ombregen el portal de la barraca sota un sol gris de migdia emmirallat en la mar de plom.

(1) J.V.Foix, “¨Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú...” On he deixat les claus

(1953). De l’ Àlbum de Portlligat, de Rosa Leveroni.

NOCTURN AMB VARIACIONS, per Màrius Torres

2010-10-06T11:04:00.000+02:00

Maggiore

En la muda tenebra, que ens esbatana els ulls

com una mà difunta queens gela i ens amoixa,

s'eixamplen els abismes dels silencis, curulls

de pífans d'esperança i violins d'angoixa.

Fotografia de Frèia Berg presa al Puig d'Olena, 4 de gener de 2003

LA LLENGUA D'EUROPA

2010-10-02T01:33:00.000+02:00

Traduttore, tradittore, diu la dita italiana. Des de que el món és món i des de que la torre de Babel va propiciar la diversitat lingüística, la figura del traductor ha estat associada al do d’interpretar el llenguatge dels altres. Des de l’oralitat fins a la paraula escrita qui s’ha ocupat de fer que les persones s’entenguessin fos quina fos l’escala i la magnitud del tracte ha viscut en la dualitat de dues, o més, visions de la vida i l’univers. Les llengües són això, visions i interpretacions de la realitat. Qui tradueix la interpreta per tal que l’altre l’entengui i l’un es faci comprendre.

El traduttore, tradittore posa l’èmfasi en un matís important: qui domina el llenguatge és qui té les claus del desllorigador. Quan un gran tant per cent de les relacions depenien de qui interpretava el que es volia dir, sobretot en èpoques de predomini de l’oralitat enfront del llenguatge escrit – i encara així... – les coses es podien decantar perdent el punt de neutralitat que garanteix el prestigi del personatge. Potser per això la frase va fer fortuna...

Escric sobre la traducció perquè aquesta setmana ha estat el dia de sant Jeroni, patró dels traductors. En una època de tensions entre els que defensem la laïcitat del sector públic enfront dels que propicien que el dictat de les religions envaeixi tots els àmbits de la vida fa de mal dir l’apel.lació al santoral cristià. Però sant Jeroni s’ha ben guanyat l’advocació perquè la va emprendre amb un dels llibres per excel.lècia de la civilització occidental com és la Bíblia, posant-la a l’abast de la cristiandat, que vol dir una gran part del món conegut del seu temps, quan la va traduir de l’hebreu al llatí, en la versió coneguda com la Vulgata.

Els escriptors i traductors celebrem el Dia Internacional de la Traducció amb presentacions i lectures. La flor d’un dia no fa estiu però en aquest país practiquem, i molt, el que Umberto Eco defineix com “la llengua d’Europa”, és a dir, la traducció. Per ofici o per esport, la traducció és més que un mer buscar significats de paraules perquè es tracta de fer entendre una visió del món determinada en paraules pròpies. Un traductor em deia fa temps que l’important no és tant conèixer a fons la llengua de la que es tradueix, que sí que ho és, d’important, com saber tots els recursos de la llengua pròpia. Val també per als poetes, que ho tenen encara més difícil perquè la poesia és la absoluta condensació dels conceptes i de les paraules. La poeta Montserrat Abelló, que és també una excel.lent traductora – li devem una de les millors antologies de poesia femenina anglosaxona, Cares a la finestra (1993) – recomana que s’intenti guardar la màxima fidelitat al text en tota la seva complexitat lèxica i significativa.

D’ella he après a traduir poesia, més com a exercici de retroalimentació del que m’agrada que com a una disciplina estricta. Pensant en el dia dedicat a la llengua d’Europa, aquest equinocci de tardor, des de la Magna Grècia llegia, i traduïa, Umberto Saba, el ciutadà de Trieste que va escriure un breu i intens compendi poètic sobre la Mediterrània i la seva gent:

Vaig estimar la veritat oculta al fons
com un somni oblidat
que se sap amiga del dolor. El cor, s'hi apropa
amb basarda i ja no l'abandona.

Fotografies de Frèia Berg

EN JAUME, I LA MONIQUE

2010-10-02T01:00:00.018+02:00

Em costava reconèixer en l’home prim i afable que tenia al meu davant el nen del cavallet groc. El nen del cavallet groc tenia cinc anys quan el seu pare el va pintar. Portava un jersei de ratlles blaves i blanques, bufanda al coll, calça curta i un barretet al cap perquè el sol no li escalfés la clepsa. Mira fit el seu pare que el pinta i el cavallet groc, de perfil en primer terme, se’l mira a ell. El rerefons són els pins i els pitòspors del jardí “La Caseta”, que era com es deia la casa que on el pintor Sunyer va viure amb la seva família – la muller, Elvira, la filla Victòria i el noi, en Jaume, el nen del cavallet groc – els primers al llarg dels anys vint fins que els trenta va decidir traslladar-se a Barcelona per les temporades de tardor a la primavera.

Des de que li van néixer els dos fills, la Victòria el 1920 i en Jaume el 1921, el pintor Sunyer introdueix en la seva pintura la visió d’una vida familiar ingènua, senzilla com era el seu propi concepte de la vida. En Jaume, de pocs mesos, figura a la falda de la seva mare en un nu d’infant. La maneta esquerra fa el gest d’obrir el vestit cercant el pit que el nodreix. La disposició de la roba de la mare recorda, a distància, aquella Madonna del Parto del Piero della Francesca a la humil Monterchi voltada pels turons de la Toscana, una maternitat humanal li idealitzada alhora ...

En Jaume i la Victòria va ser un dels temes pictòrics preferits del seu pare perquè ells, les criatures, encarnaven l’edat d’una innocència atemporal emmarcada per la tendresa de l’esguard. El retrat d’en Jaume amb el cavallet groc és de les darreres visions pictòriques del Noucentisme, quan la realitat ja ha guanyat la partida a les visions de l’ideal, siguin persones, paisatges o la composició harmònica de tots dos elemens. Als vuit anys en Jaume aguanta un conill i mira el pintor fent cara de voler acabar d’una vegada, i és que un dels trucs de l’artista perquè la canalla no es mogui mentre els pinta és fer-los aguantar una bestiola – els gats sovintegen – o un objecte. Als dotze anys en Jaume és el noiet banyista que el seu pare torna a retratar, ara segons els paràmetres d’una Nova Objectivitat, un adolescent d’esguard tímid i reflexiu. Amb divuit i vint anys Jaume continua mostrant un esguard tímid, reflexiu, seriós, amb un somriure incipient que apunta la seva càlida cordialitat.

Les primeres imatges pictòriques de Monique daten dels primers anys cinquanta amb la nena Isabel a la falda, en una nova visió de la maternitat des de la pintura figurativa del moment. Hi resten suspesos els acords d’un darrer noucentisme reconvertit en figuració vinculada al retrat sense al.legories. Monique figura en altres escenaris com els interiors familiars o a la platja. D’entre tots hi destaca un retrat que la defineix: elegant, brusa de ratlles anys cinquanta, un rostre marcat de personalitat discreta i amable, la muller atenta i amatent que va ser fins els darrers dies.

Mirava la fotografia en què Jaume Sunyer i jo tenim llibres i papers al davant, asseguts davant d’una finestra oberta. La Monique seia davant nostre. Feia bon temps i parlàvem de l’obra del seu pare. El nen del cavallet groc hi era, la dona de la brusa de ratlles anys cinquanta també i tantes vegades com l’escena s’havia repetit, parlant del pintor Sunyer i una mica de tot, hi planaven l’amabilitat, la discreció, l’afabilitat i l’afecte de Jaume i de Monique. És el que, ara que no hi són, vull recordar per sempre.

[Els quadres representats, obra de Joaquim Sunyer (1874-1956) són per aquest ordre Jaume i el cavallet (1926), Maternitat (1921) i La meva família (1921)]

ROSA LEVERONI JA TÉ OBRA POÈTICA COMPLETA

2010-10-01T12:20:00.000+02:00

Branca florida

Branca florida:

l'aire et daura i et besa

i et fa més blanca.

Papallons sota l'ombra

van teixint els meus somnis.

L'Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni ja és una realitat (CCG Edicions), a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Presentació dissabte, 2 d'octubre, Sala Art i Joia, Cadaqués, a partir de les 16 h.

Joan Triadú (nota d'urgència)

2010-09-30T16:54:00.000+02:00

M'impressiona la mort de Joan Triadú. El cicle biològic té els seus ritmes indefugibles mentre que la història cultural és tota una altra cosa perquè assegura la immortalitat. Triadú forma part per nombrosos mèrits de la història cultural d'aquest país des de fa una cinquantena d'anys. Pedagog i crític literari, militant del catalanisme cultural i d'una fidelitat de pedra picada a la llengua catalana deixa una obra escrita valuosa tant pels mèrits intrínsecs - la modernitat, entre altres - com pel significat i la influència que va exercir en el seu moment.

D'entre tots els seus llibres en voldria destacar dos. L'un, l'Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951), obra de referència insubstituible i veritable punt d'inflexió per a la poesia catalana del segle vint, ja que constitueix el balanç i l'enllaç de la poesia dels anys vint i trenta amb la de la postguerra. L'altre, La ciutat dels llibres (1999) una obra de crítica literària sobre les lectures imprescindibles. Vull recordar també els seus articles sobre literatura al suplement literari de l' Avui com a exemple de visió crítica, curiositat intel.lectual i indefugible mestratge.

Si Joan Triadú hagués estat un ciutadà francès o italià pels seus coneixements, visió crítica i capacitat de treball hauria esdevingut un escriptor i un intel.lectual vinculat, posem per cas, a una editorial com Gallimard o com Feltrinelli. Una cultura sense estat i minoritzada dins de l'Estat que la domina sempre paga peatges suplementaris, un dels quals és la manca d'un sistema cultural d'una visibilitat i una influència equivalents al seu potencial humà. Triadú ha tingut una llarga vida i ens llega una obra que cal difondre i fer accessible en tota la seva magnitud perquè la nostra història cultural esdevingui, una vegada més, una història minoritzada i desconeguda per nosaltres mateixos.

BANDERES I ALBES

2010-09-11T18:30:00.000+02:00

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles

sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.

Carles Riba

Carles Riba va escriure aquest poema el 24 de maig 1938, en plena guerra, des del presagi de la desfeta i ferm en la voluntat de resistència en l’esperança. Pel novembre el va trametre a Màrius Torres, internat al sanatori del Puig d’Olena per causa de la tisi que se li havia declarat tres anys abans i que se l’emportà el 1942. Riba li va manifestar que era un epigrama dels que s’estimava més.

El gener de 1939, camí de l’exili, el va copiar en un tros de paper que va lliurar a un envellit i trist Antonio Machado amb qui va compartir els darrers dies del camí de l’èxode cap a la ratlla de França. Li va afegir una sentida dedicatòria, “ Con admiración afecto, en la esperanza común que aún nos alienta. A Don Antonio Machado, su fiel amigo Carles Riba.” Machado no va poder resistir gaire més temps de sofriment i privacions i va morir a vora la mar de Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Les tristes banderes del crepuscle embolcallaren el fèretre de Machado que els soldats de l’exèrcit vençut van traslladar al cementiri del poble rossellonès. Carles Riba va sobreviure a la tragèdia i des de l’exili de França va escriure un dels llibres més corprenedors de la poesia catalana del segle, les Elegies de Bierville. Com a divisa hi va incorporar l’epigrama que havia donat a conèixer a Màrius Torres i a Antonio Machado i que va esdevenir el símbol de l’actitud dels catalans de l’exili exterior i interior.

Dies abans de l’11-S he retornat per uns dies a les Elegies de Bierville preparant una conferència sobre l’exili del poeta i m’adono, un cop més, que és un llibre que em reclama una lectura incessant. Pensant en la situació actual de Catalunya, sovint he recordat que Riba, i tants altres ho van tenir ben malament enmig de circumstàncies terribles i adverses en la guerra i en la pau dels vencedors. Sis anys més tard del retorn de Riba a Catalunya el 1943, Salvador Espriu va escriure l’Inici de càntic en el temple (Les cançons d’Ariadna, 1949), un altre posicionament en el que l’ètica acompanya la poètica: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, que ha estat i continua un lema permanent al nostre país.

Més de mig segle més tard, el 10-J d’enguany ha marcat una fita, democràticament i pacíficament, en la que s'ha constatat el desencaix de Catalunya i Espanya i la de la voluntat del poble català de refermar que som una nació i que tenim dret a decidir. L’11-S d’enguany no és aliè ni a les causes de la manifestació del 10-J ni al fet d’haver-hi aplegat més d’un milió i mig de catalans. La propera celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya plana en els missatges polítics de la Diada. ¿Quines actituds, quines propostes ofereixen els partits polítics a la ciuadania de Catalunya per superar l’estadi actual? Perquè, des del govern, no es tracta d’acceptar les engrunes que el govern de l’Estat ofereix a correcuita per tal de rentar-se la cara de prepotència jacobina fingint que aquí no ha passat res i que alguna cosa ens donaran. El que importa saber és el grau de compromís que els partits assumeixen enfront de les reivindicacions de la societat civil i avançar democràticament cap a la plena sobirania. ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ no és només un eslogan afortunat sinó l’expressió d’una voluntat que, entre banderes, albira les albes.

Carles Riba a l'exili: un preàmbul...

2010-09-09T01:02:00.000+02:00

Carles Riba creua la frontera el 28 gener de 1939. Intel.lectual de prestigi, encarna l’arquetipus del modern home de lletres que viu de la feina que li és pròpia: catedràtic de literatura, traductor, crític i poeta. Perduda la guerra, Riba, com tants, perd la pàtria i tot el que ha configurat la normalitat de la vida fins el moment; el que deixa enrere és una feliç etapa closa que mai més no veurà restituïda.

La poesia, però, no l’abandona; ell resta fidel a la llengua, a la tradició literària i a la seva profunda vocació poètica. I és en les més penoses, adverses i incertes circumstàncies de l’exili del poeta que neix l’obra cabdal de la seva producció literària i una de les més importants obres de la literatura catalana del segle com són les Elegies de Bierville.

Homer i Rilke, Ulisses i Orfeu, la grandesa de l’antiga Grècia on els déus són humans, el paisatge de Bierville, la solitud de l’ésser enmig del naufragi que s’aferra a ell mateix i al món que l’ha construït, l’enyor, el record, l’amor i el desig de plenitud i de retorn a la pàtria perduda, nodreixen l’esperit i la dicció del poeta. Des de les “tristes banderes del crepuscle” que encapçalen el proemi de l’obra fins l’arribada de les Elegies “a la pàtria expectant”, Riba se submergeix en un procés creatiu intens i absolut, intrínsecament vinculat a l’experiència de l’exili en el que, de mica en mica, fora i dins de Catalunya, “els batuts van retrobant-se soldats”.

Escrites entre 1939 i 1942; trameses a Catalunya en la correspondència que adreça a la poeta Rosa Leveroni; comentades per carta amb alguns poetes amics com Joan Vinyoli i editades per primera vegada clandestinament a Barcelona el 1943, les Elegies de Bierville constitueixen el contrapunt moral de la derrota i una de les obres més belles de la poesia catalana de tots els temps.

[... Continua el divendres, 10 de setembre, a les 19 hores, al Museu Memorial de l'Exili, La Jonquera]

De Carles Riba, Tanka XXXIII

2010-09-07T17:20:00.000+02:00

XXXIII

Corre el salvatge

triomf del vent per l'alta

nit orgullosa.

Parats corsers en fúria:

arbres, amor, estrelles.

Carles Riba, Del joc i del foc.

"No hi havia a València dos amants com nosaltres..."

2010-09-04T11:35:00.000+02:00

...perquè d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".

M'havia après el poema sencer i, quan és cosa de poesia i de València, sempre acabo dient per dintre els dos darrers versos del poema d'Estellés. Juntament amb Joan Vinyoli va ser la gran descoberta quan creia que tot estava per fer i tot era possible. Després vaig veure que exactament no era així però que viure poèticament és l'única manera de viure.

Aquells dies em vaig aprendre un altre poema de memòria que he dit ocasionalment quan entre amics i poetes hem parlat d'Estellés: "Tant com el cor m'has complert el cervell..." i que explica un dels topants de l'ideal d'amor com és el del record que res no arriba a destruir.

Estellés és la passió de l'amor i de la terra. Els amants de València, la plenitud del cor i del cervell, la terra. M'aclame a tu un dissabte com aquest, inici d'un setembre que avui, dia quatre, és dolç, blau i daurat. Bateguen les palmeres, mormolen els còdols en el meu descens entre coralls i aigües que reverberen.

Tant com el cor m'has omplert el cervell

i amb altres ulls que no pas aquests ulls

per sempre et veig, te'm representes, ets.

Amor, amor, em pots deixar, anar-te'n:

sempre et tindré en el moment millor,

car he sabut, per l'amor, assumir-te,

i ja ets en mi més que no en realitat,

i tu esdevens una còpia tant sols:

per uns mitjans o un procés que jo ignore,

l'original és amb mi per sempre.

Vicent Andrés Estellés, Hamburg

EL VIOLINISTA, I TANTS D'ALTRES, D'AUSCHWITZ

2010-09-03T03:30:00.000+02:00

Setanta-un anys no justifiquen l’evocació d’una efemèride, però avui, u de setembre, en fa setanta-u que les tropes de Hitler van evair Polònia. Va ser el tret de sortida que va iniciar el segon gran desastre del segle vint, conseqüència gairebé directa del primer. Tot plegat forma part dels manuals d’història i dels reportatges que els periodistes orquestren quan toca parlar-ne i enguany, que no són números rodons, no és el cas. Llevat que, per les raons que sigui, algú recali a Polònia i s’adoni que és un país entre dos vectors: el de la memòria històrica i el de la vitalitat que empeny un país lliure i demòcrata.

Si el passeig per Varsòvia sobta per la quantitat d’espai lliure que abans ocupaven cases i carrers, i el marcatge del perímetre del gueto és una presència contra l’oblit, a Cracòvia, ciutat alegre i feliç els estius plagats de visitants i a l’hivern d’estudiants, hi ha autobusos que condueixen a Auschwitz-Birkenau, un dels horrors més impressionants que ha ideat la ment humana.

El cinema, que a més d’un espectacle és la força de la mirada i de la intel.ligència, un art que com a tal, apunta al coneixement i a la reflexió, ens ho ha mostrat de fa temps, però ni El pianista ni La llista de Schindler, entre moltes altres, no deixen de ser ficcions superades per la realitat més aclaparadora.

Caminar entre els pavellons de totxo fosc, veure entre vitrines munts d’ulleres, de joguines, de flocs de cabells, de maletes de viatge, de sabates; passar per les dependències amb destinació a la mort, llegir les estadístiques i els mapes; aturar-se davant del mur dels afusellaments, constatar la valla filferrada al davant del bosc... fer el recorregut d’Auschwitz és, potser, encara, mitjanament passable comparat amb el camp extens i desolat de Birkenau, construït per portar a terme l’extermini en massa. Un parell de quilòmetres i una via de tren amb destinació terminal única uneixen tots camps.

Aquesta és una part d’història que el país mostra. Qui la visita no només no practica el turisme cultural – concepte que en aquest cas esdevé un sinònim de frivolitat – sinó que s’enfronta amb la història recent d’Europa. S’hi enfronta, també, el museu que s’ha obert aquest estiu a la fàbrica de Schindler a Cracòvia, dedicat a explicar l’ocupació nazi de la ciutat entre 1939 i 1945. És un recorregut per la vida d’una Cracòvia ocupada i d’una ciutadania, la dels jueus, doblement perseguida fins a la denominada “solució final”. Igual que el Museu de la Insurrecció de Varsòvia i el complexe d’Auschwitz-Birkenau, el museu Schindler presenta un discurs que pot ser assumit sense excepcions per la ciutadania europea.

A diferència del museu de Varsòvia, on el visitant es troba immers en un medi tens i claustrofòbic que l’implica dins mateix de la narració sense possibilitats de distanciar-se’n, la interactivitat del museu de la fàbrica de Schindler converteix el visitant en espectador audiovisual de la successió dels fets. Hi ha passatges esperats, com la recreació del despatx de Schindler; d’altres que la interacció personalitza – si un es va fent els salconduits que va trobant al llarg del recorregut s’adona que en sis anys els ciutadans de Cracòvia van reunir fins a cinc targetes d’identificació consecutives.... N’hi ha d’altres que són cops d’efecte implacables, com el passadís entre les banderes nazis de l’ocupació o el gran retrat de Stalin al final del recorregut, reblant la lliçó del que ha estat bona part de la història del país viscut entre dos ferotges totalitarismes.

Hollywood mana molt i Spielberg és un referent inexcusable de propaganda del museu de Cracòvia. La cua per a entrar-hi els dilluns, que és dia de portes obertes, és més que considerable. L'actitud dels visitants és bastant similar en tots tres llocs. I hi ha preguntes. Com la que vaig fer a la guia d’Auschwitz sobre el seu treball, la formació específica per poder fer aquella feina – no és història convencional ni patrimoni artistic, el que explica... – i, intentant aprofundir una mica més enllà, com es recorda la vida quotidiana per a la població dels voltants en temps del ple funcionament dels camps... “No gens fàcil”, va respondre, i, ja, gairebé res més. O com les que ja no vaig poder fer a la periodista que em va interpelar durant la visita a la fàbrica de Schindler sobre el museu recentment inaugurat; ella anava per feina i era jo qui havia de respondre.

Els llibres: me’ls vaig anar mirant estones llarges perquè sobre la tragèdia dels jueus als guetos i als camps de treball i d’extermini la producció és, encara, incessant. N’hi vaig trobar a faltar un, El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. Amb més de cent mil exemplars venuts en català i uns quants milers en llengües estrangeres, recentment traduït a l’anglès i amb els drets adquirits per una productora nordamericana, em semblava natural trobar-lo entre les piles dels llibres sobre l’holocaust. No hi era, encara. I, en canvi, m’havia ajudat a pensar, quan mirava els flocs de cabells rere la vitrina que ja s’han tornat de color de cendra, en la cabellera rossa de la Micòl de El jardí dels Finzi-Contini, en l’actitud de Daniel, el luthier. Treballant en el seu ofici en contra de la mort amb la dignitat de qui lluita per la vida i creu en l’art que perdura; el violinista, com tants altres.

Fotografies de Frèia Berg

RETORN A MÀRIUS TORRES

2010-08-30T01:51:00.000+02:00

“... la llum, tan freda i tan alta”

El tram final de l’agonia del poeta la va marcar la seva entrada en la fosca, privat, ja, de la llum. Va ser el pas immediatament anterior al camí que havia invocat en el poema 48, escrit a finals de 1938 on feia conviure la vida i la mort, una successió assumida i acceptada.

L’ànima dels que moren somriu i el poeta se serveix d’aquesta contemplació per a interrogar-se sobre el més enllà: si és mancança o és plenitud. Pocs mesos abans d’aquest poema la mort havia estat interrogada, fins i tot increpada pel jove a qui feien tremolar més els ulls fits de l’Amarga que totes les incerteses.Feia dos anys que havia invocat el “dolç àngel de la mort”, quan a l’altre riba hi entreveia no pas l’obscuritat de la fosca, sinó “la tenebra clara”.

No obstant el “futur sembrat de sal” que des de 1936 Màrius Torres sabia que era el que l’esperava, el diàleg amb la mort l’havia iniciat des dels seus primers versos de poeta, quan res no feia preveure l’estada de set anys al Puig d’Olena per no sortir, ja, més d’aquests paratges.

Així, el 1933, al cementiri de Pisa, al davant de la vastitud silenciosa d’aquell “camposanto” que havia atret tants artistes com la mateixa catedral amb les escultures dels Pisano, el poeta demanava a la terra i a les violetes que la cobrien si els morts que les nodrien es trobaven gaire lluny de la seva esperança. S’interrogava sobre la plenitud del destí del seu esperit.

Al cap de tres anys escassos, Màrius Torres, metge i poeta, intuïa amb claredat diàfana el destí del seu cos, i continuava interrogant-se pel del seu esperit. Els dubtes eren els mateixos, però la sensibilitat i la disponibilitat del seu ésser i l’entorn de la seva circumstància personal l’havien abocat a un esdevenir ben diferent del que albirava els dies del viatge a Itàlia i a França de 1933. Deixava de ser el metge que feia versos i havia esdevingut el poeta líric que l’habitava.

Aquest va ser el guany dels darrers anys de la seva vida, ben allunyats del que els seus anys d’estudiant el feien imaginar. Però n’estava més que convençut i més que orgullós. Quan es proclamava “poeta líric” davant de Carles Riba, ho va fer des de la convicció, confessada, que la poesia constituïa per a ell “un mitjà expressiu de la personalitat. Allò que fem és allò que ens revela”, concloïa. I Màrius Torres va ser poeta amb la convicció que així defensava la seva identitat: la poesia va ser, alhora, creativitat i salvació.

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort van alimentar el jo poètic de Màrius Torres, com vint anys abans havien alimentat el de Joaquim Folguera. Entre l’un i l’altre existeix una interrelació temàtica ocasionada per les mútues circumstàncies vitals i projectada en la producció poètica d'ambdós des del respectiu jo líric. El condicionant de l’isolament per causa de la malaltia –en Folguera l’isolament va ser més espiritual que físic; en Torres va ser en sentit contrari- va obrar com a detonant i gresol de la respectiva evolució literària. En Màrius Torres l’aïllament el va portar a viure la creació poètica com la pròpia realització personal i, en definitiva, com la salvació de la pròpia identitat.

En tots dos poetes la vivència de la malaltia –sigui viscuda com a situació de present o com a estat de trànsit- presuposa la via per a l’acarament amb la mort. El dolor, en Folguera, és físic i espiritual; Torres l’expressa per mitjà de la tristesa i la melangia, o fins i tot a través d’una ironia lleu. La soledat, en Folguera, evoluciona des del lament a l’elegia; en Màrius Torres expressa la metàfora d’una realitat còsmica inherent als éssers i, fins i tot, a la natura, tal com insisteix en el poema “Última rosa” (poema 27, 3.X.1938). La mort, per a Joaquim Folguera, és, fins i tot, voluptuosa; en Màrius Torrres és, alhora, el trànsit a la immortalitat i la condició inherent a la vida.

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort constitueixen els indicatius temàtics de la modernitat existencial expressada per la lírica de tots dos poetes. L’obra de cadascun, a la seva manera, ha contribuït a la superació del simbolisme i del postsimbolisme, així com a la construcció de la modernitat lírica en la poesia catalana.

III

Tots dos poetes se serveixen de la rosa, imatge i metàfora arrelada en la tradició poètica simbolista, per a expressar els interrogants existencials, el desig de puresa, l’essència de l’absolut.

Ho diu un dels darrers epigrames de Joaquim Folguera:

“Una rosa dono al vent

sóc jo mateix que s’esbulla.

Cada sentit és la fulla

de rosa dispersa al vent.”

Màrius Torres sembla respondre-li amb un altre epigrama (poema 44, març-octubre 1938):

“Com si em diguessis

mentre t’esfulla l’aire:

Morir és tan fàcil!

I tot en mi et contesta:

Tan fàcil, a una rosa”

Però no sempre una rosa té una vida i una mort tan fàcil, com també succei en la vida del poeta. Retornant al poema “Última rosa”, Màrius Torres hi manifestava el sofriment, el dolor que comporta l’obstinació vers la mateixa vida:

“Per què la teva heroica voluntat de florir

si tot el món és fred i hostil com el jardí?"

La “Última rosa” era una rosa tardana, nascuda de l’atzar, sense futur:

“... camina a poc a poc,

sobretot per camins que no duen enlloc”,

talment com se succeïen els dies del poeta, al Puig d’Olena o al Mas Blanc. L’última rosa, ens diu, s’obria, “desesperadament”,

“Obrint sota la pluja la seva carn morada,

secreta, en el jardí deshabitat i clos,

tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos.”

Sovint m’ha agradat llegir aquest poema com un testament de Màrius Torres. Ha estat per mitjà d’aquella última rosa que vaig adreçar el meu personal homenatge al poeta, intentant seguir-ne algun dels rastres: el de la soledat, en tant que espai de retrobament; el del destí de l’esperit, i el del consol i la salvació que la poesia atorga.

Vaig llegir aquest text a l'Homenatge a Màrius Torres que es va celebrar al llarg de la ruta literària pel Mas Blanc, el sanatori del Puig d'Olena i el cementiri de Sant Quirze Safaja, organitzada i conduïda per Jordi Mir el 4 de gener de 2003, amb motiu del 60è aniversari de la mort del poeta. El text es clou amb el meu poema "L'última rosa". Existeix també el dietari d'aquella jornada.

Les fotografies, de Frèia Berg, van ser preses al llarg d'aquell dia pels paratges visitats.

L'ÚLTIMA ROSA (Homenatge a Màrius Torres)

2010-08-30T00:28:00.000+02:00

En la darrera rosa,

intemporal,

has clos per sempre la vida i els poemes

en una incertesa perdurable.

¿Parles de l’esperança

o és la mort que es perllonga

en un alè envellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre

que et porta de bell nou fins a nosaltres,

rere el jardí les roses de novembre

s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades

per una paret d’heura i buguenvíl.lies.

T’agraeixo el consol de les paraules.

M’acompanyen, fidels, quan les invoco

en llargs passeigs per camins de crepuscle

dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.

De Jardí d’ambre (1998)

Fotografia Roses de novembre (Sòller, 1999), de Frèia Berg

CENTENARI CHOPIN AMB CONCERT AL PARC

2010-08-14T02:13:00.000+02:00

La celebració del Centenari de Chopin és una de les fites de l’estiu cultural de l’Europa de 2010. La tradició musical estiuenca dels països europeus, del centre i el nord especialment, ve de lluny i ha constituït una de les primeres bases del que aquest entén com a turisme cultural. Hi ha variants, però, per aquesta geografia on l’educació i la tradició musical van més enllà de l’oferta als turistes i als viatgers de peregrinatges melòmans.

Diumenge, migdia assolellat i tranquil. El concert és gratuït i se celebra al bell mig del parc, un dels indrets més freqüentats pels habitants de la ciutat que hi cerquen quietud, verd i aigua. Hi passegen llargament, hi passen matins i tardes amb criatures, amb familiars, amb gent que s’hi encamina amb companyia de costums o de circumstàncies. El lloc triat és l’espai emblemàtic on es va emplaçar el Monument a Chopin que la ciutat li havia dedicat el 1908 però que no va ser inaugurat fins el 1926. Wacklaw Szymanowski va realitzar l’obra imbuït de l’esperit romàntic de Chopin fidelment transcrit llenguatge simbolista.

El pianista avança vers l’escenari instal.lat al peu del monument enfront d’un llac vorejat de gespa i flors. El públic s'escampa arreu. Llevat de grups dispersos de japonesos, la majoria són gent del país: homes secs i de cap blanc; pells clares; ulls blaus, grisos i de color de mel que corresponen a estudiants de música, antics concertistes, jubilats, dones grans de mirada indefinida, joves, parelles amb criatures de mides diverses que ni es mouen perquè saben que en aquests moments el parc no és lloc per córrer. S’asseuen als bancs de fusta, a les vores dels parterres, als graons de totxana que salven desnivells i de mica en mica van ocupant primer els extrems i després la totalitat de la gespa. El concert és gratuït i multitudinari; el silenci, sepulcral i el comportament del públic és d’un civisme tan habitual i arrelat que no necessita ni banderoles de propaganda ni anuncis a la televisió.

Llevat dels japonesos i uns pocs més no tinc la sensació que hi hagi massa turistes. Tothom escolta amb devoció expectant com el pianista fa davallar la cascada de notes enyoradisses, neguitoses, tan apassionades com el sentiment que ha portat aquests centenars de polonesos aquest diumenge al parc per escoltar el concert dedicat Chopin. Els nocturns, preludis, scherzos, balades i poloneses acompleixen un programa interpretat i escoltat amb emoció continguda. Res no destorba l’audició, ni l’assolellada, que sembla respectar, fins i tot ella, l’estona del concert, ni el fresseig dels arbres verds i altíssims, el “ventalle de los cedros” d’una frescor suau. El concert es clou amb una vibrant polonesa, d’aquelles obres amb què Frederic Chopin es va ben guanyar la categoria de gran romàntic i de pare de la música nacional del seu país.

El concert de diumenge al migdia al Parc Lazienki, a Varsòvia, ressona amb una amplitud i plenitud úniques, molt més que en la millor sala de concerts de la ciutat, i és que l’expressió de molts dels assistents - una expressió que no té res d’adotzenada ni de l’endulcorament de les emocions fàcils – diu més que no s’hi llegeix. Penso en tot el que porto vist en aquesta ciutat on la memòria històrica és objecte de pràctica quotidiana i de presència permanent per poder avançar perquè Varsòvia no es pot negar ella mateixa en tot el que ha estat: invasions, destruccions, deportacions, ocupacions, sublevacions, reconstruccions... Ni el parc ni les seves immediacions no n’han estat exonerats. Ha acomplert amb dignitat i amb ganes l’exigències de la història i de la memòria, sobretot en l’obligació moral de no deixar-se negligir. Potser per això, mentre escoltava Chopin no podia oblidar la ratlla que marca el perímetre del guetto, les fotografies, les plaques commemoratives, els monuments, les dades, ni podia evitar pensar on eren i en quines condicions molts dels que ara m’envoltaven al concert fa quinze, vint, quaranta, seixanta anys. Recórrer Europa és, sovint, enfrontar-se a aquestes reflexions.

En acabar baixo parc endins cap al Palau de les Aigües. M’aturo al davant de la barana d’un dels dos canals que envolten l’edifici. El pont i la vegetació s’emmirallen en l’aigua lenta que hi transcorre; recordo un vers de Joan Vinyoli, “les aigües reverberen”... La bellesa existeix, tanmateix. En la música, en la intemporalitat d’uns paisatges, en l’art que desafia les maltempsades i, que de vegades, les guanya.

Fotografies de Frèia Berg

UN POEMA DE MARIA DE LA LUZ URIBE

2010-08-11T19:41:00.000+02:00

Trepa la hiedra
interminable. Amor
interminable por la piedra
que quiere hacerse aire.
Bajo el jardín de hiedra
que sube y cae y sube
el amor trepador
me cubre y me hace verde
a mí
la piedra.

Maria de la Luz Uribe va escriure aquest poema un nou d'agost dels anys vuitanta.
Transcrit per Fernanda Krahn Uribe, figura a la pàgina web de l'escriptora.

D'UN JARDÍ A L'ALTRE. LA POESIA SECRETA DE MARIA DE LA LUZ URIBE

2010-08-11T19:18:00.000+02:00

D’un jardí a l’altre.

Així s’ha esdevingut la descoberta de la poesia de Maria de la Luz Uribe (Santiago de Chile, 1936 – Sitges, 1994). En vam rebre un tast tan breu com intens el matí que de comiat dels poetes de la 4a Festa de la Poesia a Sitges. Va ser a jardí de casa seva, el de la buguenvíglia que ombreja la vorera de la casa familiar. La buguenvíglia és la planta més visible perquè viu totalment abocada enfora però a dintre la vegetació envolta les paret i creix amunt esponerosa, abeurant la llum, les arrels en terra de fertilitat divuitesca que encara, quan se li permet, va mostrant la força dels orígens.

Fernando Krahn i Maria de la Luz Uribe van recalar a la casa i al jardí poc després del cop d’estat a Xile amb tres criatures petites que van ocupar tot el temps i l’atenció de la seva mare. Ella, dona de lletres, amb una modèstia que la reduïa davant de tothom a escriptora de llibres per a infants, tenia sòlids coneixements de dramatúrgia i era també assagista. Els que la coneixíem pensàvem que era gairebé impossible que Maria Luz no hagués escrit més del que el que havia publicat. Quan s’extingí prematurament, als cinquanta-vuit anys, semblava que ja ho havia donat tot.

No va ser així. Al cap d’un temps Fernando Krahn em va comentar que havien sortit carpetes de versos escrits per la seva muller. “En casa sabíamos que expandía sus sentimientos secretamente en cuadernos y ocasionalmente podíamos leer algún poema dedicado a alguno de nosotros. Respetábamos su introversión sin saber exactamente que allí se fraguaba una obra importante” Els va llegir, els va compartir amb els fills. La filla gran, Fernanda, va obrir una pàgina web on dóna una primera notícia dels poemes de la seva mare i en va començar la transcripció i tots plegats van convenir sobre la necessitat de fer una edició tal com ella mereixia il.lustrada amb els dibuixos d’ell.

La mort sobtada de Fernando hauria pogut truncar el projecte, però només va ser una aparença de perill. Amb motiu de la 4a Festa de la Poesia a Sitges, en la que els Krahn col.laboren des des inicis, ens va oferir la gran sorpresa del primer tast dels poemes de Maria de la Luz. Els va llegir Santiago amb veu emocionada i els seus interludis de silenci s’afegien a la cadència dels versos. Al cap d’uns dies els germans Krahn Uribe van convidar-nos a celebrar el dia de l’aniversari de la Maria de la Luz amb una lectura dels seus poemes una tarda de diumenge a l’Hotel Romàntic.

Ombrívol i civilitzadament selvàtic, el jardí del Romàntic té, entre altres encants, les pedretes que anuncien la presència dels que hi transiten. Un sorollet de còdols que em remet a la infantesa, quan els jardins no eren de rajola i gespa intercalades o de ciment pintat de vermell. Les pedres menudes, rodones i xerraires entraven per les sandàlies i s’esmunyien dins de les bambes, mocasins i sabates amb cordons per més que caminéssim gairebé de puntetes. El jardí del Romàntic encara fa aquest sorollet, que ja s’ha convertit en intemporal. Amb un petit grup d’amics, artistes i poetes vam compartir un vespre dels que retroalimenten per uns quants dies seguits.

La descoberta d’una poesia de contingut profund i d’aparença senzilla, la reflexió sobre l’escriptura poètica, la lectura individual des del sedàs de cadascú, compartint records i posant al dia el què hauria estat l’obra poètica de la Maria de la Luz si s’hagués conegut en vida seva van ser motiu d’una d’aquestes llargues vetllades estivals que comencen a l’hora que la calor s’apaivaga i es clouen a la llum de les estrelles. Els primers poemes daten dels catorze anys i va continuar fins el final dels seus dies. Sentíem una veu intimista com Emily Dickinson; la dicció influïda per la mística castellana del Segle d’Or; la profunditat existencial marcada per la sensibilitat d’una dona del segle vint.

Els poetes convenim en el caràcter secret de l’escriptura perquè és fruit d’una determinada noció de la intimitat i sovint, sense saber-ho, escrivim versos que són premonitoris. Maria de la Luz Uribe té, ara, tot el temps a favor perquè la puguem llegir al complet.

L'INDULT DELS TOROS

2010-07-29T16:57:00.004+02:00

Gràcies a l’aprovació de la prohibició de les curses de braus comença el compte enrere per fer efectiva una llei del Parlament de Catalunya que, sorgida de la iniciativa legislativa popular, ha aconseguit el que caracteritza una societat finalment civilitzada: que no s’assimili la diversió col.lectiva al patiment dels éssers vius.

L’indult decretat en favor dels toros ha estat rebut, com era d’esperar, amb xiulets i aplaudiments. Xiulets per part dels partidaris de les curses, que s’han declarat universalment en contra de qualsevol prohibició (qualsevol?...), han atribuït la llei a inconfesables intencions separatistes, han maldat per fer veure que es tractava d’un esdeveniment essencialment cultural i fins i tot el Partit Popular ha anunciat amb bombo i platerets que presentarà una iniciativa parlamentària al Congrés i al Senat per declarar les curses de braus festa d’interès cultural. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid ha sentenciat ben convençuda que això no era altra cosa que la mostra de la declarada voluntat dels catalans per allunyar-nos cada vegada més d’Espanya. No recordo quina va ser la seva reacció quan a les Illes Canàries també es van prohibir les curses de braus ja fa uns anys, però em sembla que el concepte de la llunyania no deu anar pels mateixos paràmetres.

Les cinquanta mil signatures que cal aplegar per tal que el Parlament iniciï el tràmit de la iniciativa legislativa popular corresponen a un notable aiguabarreig de ciutadania i opcions electorals més que diverses amb la idea comuna i compartida d’abolir l’espectacle de la crueltat. Altrament, em meravella que tanta sensibilitat cultural i política per part dels dels xiulets no hagi tingut en compte ni per un moment que els toros són éssers vius i sensibles i que el simple fet de fer patir un animal per al gaudi col.lectiu és una salvatjada, per més coloraines que guarneixin la plaça i per més persones de renom i pelatge divers que s’asseguin als graons.

Els dels aplaudiments a la llei que indulta els toros han hagut de fer un camí llarg i difícil per arribar al triomf final, de manera que s’entén el seu esclat d’alegria. No els ha estat fàcil arribar fins a la sessió en què han vist que els representants del poble de Catalunya, per majoria, els donaven la raó, perquè les traves i les pressions han estat de tota mena. La notícia ha saltat a la xarxa i els mitjans se n’han fet ressò immediat. També de les queixes dels que havien perdut la partida. Entre altres, la del mateix president de la Generalitat que ha votat en contra de la llei, és a dir, a favor de les curses de braus. La llibertat de vot que els dos partits majoritaris al Parlament han donat als seus diputats mostra com és de contradictòria la naturalesa humana i com és de forçada massa sovint la fèrria disciplina dels grups parlamentaris. CiU i el PSC-PSOE s’han decantat, respectivament, per la prohibició i per la continuïtat de les curses amb uns quants diputats de banda i banda que han votat diferent de la majoria dels seus i amb uns quants d’altres que han optat pel camí del mig que és fugir d’estudi, com és l’abstenció. ERC i IC-Els Verds han votat en bloc per l’abolicionisme mentre que el PP i Ciutadans per tot el contrari.

És de suposar que aquests dies les tertúlies de la faràndula mediàtica n’aniran plenes i que l’estigmatització dels catalans, abolicionistes o no, serà implacable. Per sort arreu de l’Estat no impera el pensament únic, per bé que és majoritari, i ja s’han sentit diverses veus a favor de seguir l’exemple dels catalans i dels canaris. Personalment, me n’alegro molt. Per l’indult dels toros i perquè, sense ofendre ningú, em sembla que aquest és un guany col.lectiu i una imatge del país que deixa de ser irracionalment atàvic.

Ja sé que hi ha una tradició taurina autòctona (el romanç que diu que la Setmana Tràgica va esclatar perquè els toros van sortir dolents...), que la plaça d’Olot és de les més antigues de l’Estat, i, fins i tot, que un dels atractius turístics de la meva estimada Provença (en tot hi ha d’haver excepcions...) són les famoses curses de braus de les arenes d’Arles que encandilaven Picasso però... no puc fer altra cosa que sentir la satisfacció de veure que la meva signatura va ser útil quan creia que advocava per una causa perduda. Ara cada vegada que vegi aquells toros tan braus i magestuosos als camps de Castella, Extremadura i Andalusia pensaré que, almenys, no vindran a malmorir al meu país.

POEMA DE VIDA PLÀCIDA, per Bartomeu Ribes

2010-07-25T17:40:00.000+02:00

Fixat l'extrem rebel, tranquil.
Un ex-vot, la realitat?
Dubtes, quan dubto, existint.
Pleniluni amb baladres, veus?
Obscura llum brillant pel cel
i que transporta algun missatge
que no sabrem entendre bé.
El poema de vida plàcida
s'aprofita, com el porc, tot
sencer: pintem-lo, que és diumenge,
i després l'abandonem, eh?
El sol ha heretat de la lluna
la misantropia del foc,
encesament vermella, roja,
i la grogor dels ignorants.
Silenci de felicitat,
illes perdudes de la son,
recuperada il.lusió.

Tot ha vingut dels balades i del pleniluni, de manera que en Bartomeu Ribes Guasch m'ha enviat aquest poema amb permís de penjar-lo al meu bloc. L'acompanya una fotografia de Frèia Berg de la sèrie Baladres.

BALADRES

2010-07-23T14:18:00.000+02:00

Són la viva imatge del bon temps, de l’aire lliure, de la calor, de l’estiu. Floreixen mig salvatges als vorals de les carreteres i sovint fan de divisòria banda i banda de les autopistes perquè són alegres, barats de manteniment i immensament agraïts per a l’esguard dels qui transiten i saben mirar més enllà de l’asfalt. Sembla que neixin per generació espontània i gairebé deu ser així perquè en un no res s’alcen i creixen frondosos, imponents. De vegades prenen la forma de grans matolls que cimbregen al compàs de l’aire. D’altres s’enlairen en mitja creixença d’arbust o en l’esveltesa dels arbres i esdevenen d’una elegància tan simple com colpidora. Cap moment del dia pot resistir el seu resplendor blanc, rosat, roig encès. Quan més m’agraden és de tarda perquè conserven fins a darrera hora les tonalitat i la claror de la llum presa dins del teixit del fullam i les flors.

No sé si es cotitzen gaire en tant que vegetació autòctona, mediterrània i d’una tradició mig rural mig urbana del tot escaient al paisatge de Sitges. De mica en mica han anat desapareixent, substituïts per altra mena de plantes d’arrelament més discutible i d’escaiença més dubtosa o, simplement, han estat engolits pel totxo i el ciment que de mica en mica ho fagocita tot. Als carrers de Terramar, que és on es mostren encara en tot el seu esplendor, sigui en fileres solitàries sigui acompanyats dels xiprers, constitueixen, juntament amb els pins i els pitòspors, una de les escasses restes de l’esperit equilibrat i harmònic del que va ser la primera urbanització moderna de Catalunya. Potser és per això que quan veig que comencen a florir i que aguanten estiu rere estiu les embestides del clima, dels urbanicides, especuladors i dels impostors de l’estètica i de la sostenibilitat en general, em recorden que la terra és el darrer reducte de la identitat de paisatge.

El progressiu procés de deforestació de Sitges, i, en concret, de Terramar, Aiguadolç o dels afores on cada grua i cada piqueta s’enduen pel cap baix uns quants pins, pitòspors, baladres i xiprers, substitueix la vegetació autòctona molt sovint per ciment i per altres menes de vegetació. I a les voreres, on els baladres, els xiprers, els pins i els tamarius vetllaven per una harmònica convivència entre els edificis i els vehicles, a cada arbre o arbust que desapareix hi queda el corresponent buit a l’espera, normalment inútil, de la replantació.

Volia deixar constància de la modesta i absoluta bellesa dels baladres que formen part encara de l’entorn sitgetà. En versió poètica ho descriu Trinitat Catasús amb versos fundacionals - perquè “el que perdura ho funden els poetes –, els que fan perdurar el paisatge i el salven en la paraula:

Els baladres floreixen a l’agost.

Flors blanques, flors vermelles, que ben tost

la fúria solsticial haureu sentida

encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora del mar – oh flors – i terra endins

oirem la remor que fan els pins

que l’aura inquieta, i sentirem el flaire

dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,

mirant-vos a vosaltres, que teniu

la color encesa de mirar l’estiu.

El poema de Trinitat Catasús pertany al recull De l'Hort i de la Costa (1915).

Fotografies de Frèia Berg

Suite dels Aliscamps, VIII, 2

2010-07-22T00:52:00.000+02:00

Et portava a la sang i no et reconeixia

Vam haver d'invocar la destrucció per tal que, als límits,

emergissin els senyals primigenis d'allò que ens configura:

els vials de la sang transfigurats en pedra.

Suite dels Aliscamps (poemari inèdit). Fotografies de Frèia Berg.

TALLER CÉZANNE

2010-07-20T01:13:00.000+02:00

Paul Cézanne, Nature morte avec l'amour en plâtre

No canviïs de lloc fruites i objectes,

ni el blau polsós de la paret amb les ombres marcades.

El temps va fent la seva.

El que abans era un punt de descurança

ara forma part del decorat.

Tant se val que grinyoli la fusta dels graons.

La tauleta, les teles, el pitxer blau amb flors:

tot és en ordre a l'hora del crepuscle.

Tingues cura que les pomes no es podreixin.

La sentor es barreja amb la volior del jardí.

Fan olor de tu.

Estima'm.

Procura que no es trenqui. És fràgil

la natura morta de l'amor.

Taller Cézanne (2007)

LA DEGRADACIÓ DE L'HORT D'EN FALÇ

2010-07-16T00:28:00.000+02:00

La façana de mar és una casa blanca d’aspecte relativament cuidat. És una casa del segle XVII que a cops de segles ha esdevingut l’emblema del Sitges de l’Edat Moderna i de la prosperitat divuitesca de mariners i patrons agosarats i aventurers. Can Falç va créixer fins el primer terç de segle vint. La mort prematura del primogènit Lluís de Dalmau va segar les expectatives d’una nissaga de mariners ennoblits i la guerra civil, la postguerra i l’evolució política, econòmica i social del país van fer la resta. L’esplendor de can Falç es va apagar amb la decadència de la vida rural, d’aquell primitivisme atàvic que fa que les cases de senyors tinguin rajola de fang a les estances principals i les alfombres d’espart facin companyia al braser vora la taula camilla les tristes tardes d’hivern. La façana de can Falç és tancada amb pany i forrellat i la casa és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona i, per tant, un edifici sotmès a l’habitual especulació cultural pròpia dels pobles infeudats.

La valoració artística de la casa i del seu bellíssim hort divuitesc va arribar al seu punt àlgid gràcies als quadres que Rusiñol hi va pintar entre 1892 i 1894. La glorieta de xiprers de l’Hort és la prefiguració dels jardins que l’artista va pintar la tardor següent a l’Alhambra i el Generalife. Avui la glorieta és una paròdia de la d’antany amb una ferramenta tan dura com l’aspecte de tot l’Hort perquè la primera cosa que hi va fer l’Ajuntament de Sitges quan la Diputació l’hi va cedir va ser carregar-se’l per complet, arrassar les plantes, els antics sistemes de rec, la vegetació i els conreus autòctons, per encimentar-lo i fer-nos creure que havíem guanyat un espai verd. Com si un tractament amatent i respectuós amb aquella mostra, única, del que restava de la vida rural sitgetana fos incompatible amb el gaudi públic.

Passejar avui per l’Hort d’en Falç és constatar la manca de sensibilitat artística i patrimonial dels que ens governen. Ho és, a més, perquè la casa del masover que es veu des de l’entrada del corraló del carrer de les Parellades està en estat ruïnós i amb la teulada esbotzada. Una mostra més de la cura dels seus titulars amb el patrimoni històric comú. Sembla que l’Ajuntament se n’ha adonat i diu que hi posaran remei i de debò que ho esperem. Fóra ben lamentable que en ple centre de la Vila contempléssim l’implacable enderroc per descurança com succeeix des de fa cinc anys amb la masia de can Pere Mestre, a can Pei, que l’hem vist en progressiu i creixent estat de degradació i ruïna perquè diu l’Ajuntament que no el pot mantenir.

La, fins ara, darrera evidència del tractament municipal a aquest espai històric és la de la promoció de la densificació urbana atorgant llicència per edificar-hi. És a dir, omplir de ciment un tros de l’Hort que mai no havia estat edificat. És l’espai el que correspon a l’antic Flamboyant, al carrer Pau Barrabeig, declarat zona verda fins que... per no pagar la indemnització al propietari l’Ajuntament decideix requalificar l’espai per a edificar-hi planta, dos pisos i àtic. El que no s’hauria de permetre en cap cas, com és convertir una zona verda en espai edificat, l’Ajuntament ho ha permès i propiciat fent gala d’un posicionament en favor de l’especulació urbana que per això no ens fan falta les immobiliàries lleonines. A canvi de què? Doncs de res. O de no pagar una indemmnització que, d’altra banda, caldria saber qui i amb quins criteris va fixar quantitativament. Gràcies a aquesta gesta es densifica innecessàriament encara més el centre urbà i es talla tota comunicació entre la façana marítima de can Falç i el seu antic Hort, que arriba al Cap de la Vila.

Tot això discretament per part de l’Ajuntament, fins i tot atorgant permís per treballar ben de pressa en les obers d’edificació més enllà del trenta de juny, que és la data límit per fer obres al casc urbà de la Vila, i desoïnt en tot moment les al.legacions de veïns perjudicats. Incapaç d’imaginar sortides socialment més rendibles i culturalment més adients a la realitat de can Falç, l’Ajuntament de Sitges culmina així el procés de degradació paisatgística, urbanística i cultural de l’Hort d’en Falç. En són els únics responsables.

LA PASSIÓ DELICADA

2010-07-12T00:12:00.000+02:00

Rellegint l'obra poètica de Rosa Leveroni vaig a parar a l'Antologia de la poesia catalana de Joan Triadú (1950), un estat de la qüestió poètica que engloba el panorama general de la poesia catalana del moment. La darrera havia estat la de Martí de Riquer, Joan Teixidor i Josep M. Miquel i Vergés (1936), Antologia general de la poesia catalana.

Joan Triadú situa Leveroni juntament amb Clementina Arderiu, Joan Vinyoli i Joan Llacuna en un capítol que titula "La passió delicada". El títol es deu a Leveroni, al "contrast entre la violència de la sinceritat i la suavitat en l'expressió" que converteixen la seva lírica en una "síntesi de passió i delicadesa".

Una altra opinió del crític voreja l'essència de la poesia:
"El cor del pota i d'una poesia és nu i sol, amb la unitat almenys d'un univers i amb aquella soledat que enllaça, a través de la vida, la naixença i la mort."

Dos fragments de Leveroni i de Vinyoli ho corroboren.

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

Rosa Leveroni, Joia, II

Ai, aquest doll, aquest vessar d'amor
que es perd en l'aire i en les coses!
Tant que voldria el cercle
tancar: de tu a mi de jo a tu cloent-se
la via i res ja no ens perdria
d'aquest immens, insadollable anhel!

Joan Vinyoli, Oh estrènyer les mans on batega...

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

2010-07-09T03:20:00.016+02:00

"Amb cap altre mòbil que el patriotisme,l’anhel de progrés econòmic, social i humà del nostre poble i la defensa de l’autoestima i la dignitat de tots nosaltres. I tot això en el marc definit per les Institucions i la societat civil de Catalunya" (Manifest dels Quatre Presidents, 8.VII.2010)

Finalment ha guanyat el lema i hi serà per partida doble. Hi haurà manifestació unitària amb societat civil i institucions polítiques. Hi haurà un format de capçalera que aplega voluntats i mostra que per una causa com la dels drets de Catalunya i dels catalans no s’hi val el sectarisme partidista. Ha estat una solució salomònica i integradora, adoptada per majoria i no per unanimitat però amb voluntat democràtica i tenint en compte per damunt de tot que l’important és que la manifestació se celebri amb la màxima participació, perquè aquest és l’objectiu.

Val la pena fer memòria recent del desenvolupament d’aquest procés, que ve de lluny i que s’origina amb la disconformitat amb una sentència previsible, atesa la intencionalitat del PP, que va portar l’Estatut al TC quan l’havia votat la ciutadania de Catalunya i les Corts generals perquè el declarés inconstitucional, en un clar rebuig a la possibilitat de l’avenç de l’autogovern. Atès, també, el cúmul de despropòsits, incidènies, filtracions i declaracions que han posat en evidència la incapacitat institucional i jurídica d’un Tribunal Constitucional mediatitzat pels dos partits estatals que el fan jugar a pler de la conveniència partidista-

Quan surt la desafortunada sentència i Òmnium Cultural i les entitats convocants a la manifestació que es prepara com a resposta des de fa temps convoquen amb el lema SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM, el Psc-Psoe s’hi sent incòmode i s’embolcalla amb la senyera com a excusa. La polèmica per la capçalera no l’han creada els partits sinó un del sol que al llarg del temps que ha durat la deliberació no ha sabut estar a l’alçada del que les circumstàncies demanaven a Catalunya i a Madrid. Òmnium no cedeix a les pressions ni a la intoxicació mediàtica incessant i, finalment, les entitats convocants acorden una solució capaç d’aplegar tothom sense renunciar al lema que encapçala la manifestació.

Les sensibilitats que hi faran cap són tan diverses com divers és el país però el denominador comú passa pel rebuig a una sentència que ni s’acata ni s’accepta, pel ple exercici dels drets de la nació catalana i per la defensa, la dignitat i l’autoestima de Catalunya. No s’hi valen autoexclusions ni en nom del purisme ideològic ni de descontentaments estratègics perquè el país està pel damunt del primfilament i del sectarisme.

És per això que m’ha agradat el manifest dels quatre presidents – Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol - que des de les respectives experiències i vivències al front del Govern i del Parlament han fet una crida àmplia i generosa a la població catalana amb un llenguatge tan positiu com convicte:

“Catalunya té molts actius. Té creativitat cultural i econòmica. Té iniciativa social, té – com deia en Vicens Vives – voluntat de ser. Té capacitat de conviure, i d’integrar, i fins i tot d’elaborar missatges que van més enllà de la nostra geografia i de la nostra demografia. Té futur. Però tot això reclama que el nostre poble no es rendeixi ni perdi la fe, ni tampoc l’orgull. I és això – la fe, l’orgull, l’autoestima, el sentit de la dignitat - el que ens ha de fer anar massivament, cívicament, i amb determinació, a la manifestació del 10 de juliol”.

Doncs anirem a la manifestació per això. I perquè som una nació, nosaltres decidim.