28 d’oct. 2010

JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS



“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc,  remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi,  lexicografia  i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet.  En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després  vaig anar  retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...
Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir;  les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi...  Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català. 
Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna,  que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.
27 d’oct. 2010

VARIACIONS SOBRE LA ROSA, III, per Umberto Saba

Et tallava les tiges amb compte. Trista
em va somriure a mi i al meu primer regal.
Amb dues mans el va cenyir a la sina.


Me'n vaig anar lluny, vaig desertar aquell pit.
Vaig errar com és d'humana condició.
La vida em va superar; vaig vèncer,
en part, la vida; el meu cor, no tant.
                                                    Encara
em canta el rossinyol i una rosa
enmig d'espines ha florit.
19 d’oct. 2010

ÀNGEL, per Umberto Saba

Tu que en la flor de l'edat t'alces en contra el vell
que sóc, els ulls flamejants com estels
amb una ira tan nostra,
boca que harmonitzes les paraules amb els besos
donats i rebuts, ¿potser el meu amor incaut
és un sacrilegi? Això és cosa
entre Déu i jo.


Cel infinit! Amor meu resplendent!




Umberto Saba, "Àngel", Mediterrànies (1946)
18 d’oct. 2010

FULLA, per Umberto Saba

Sóc com aquella fulla - mira - 
sobre la branca nua que aguanta
per miracle. 

Nega'm, doncs. Que no s'entristeixi 
l'edat feliç que t'il.lumina amb delit
i que per a mi es retarda amb impulsos d'infant. 

Diga'm tu adéu si jo no en sóc capaç.
Morir no és res; el difícil és perdre't.


Umberto Saba, "Tres poemes antics. III, Fulla" . Mediterrànies (1946)


16 d’oct. 2010

LA CIUTAT IDEAL I LLUNYANA DE MÀRIUS TORRES


Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

El poema va ser escrit el 5 de març de 1939. Adreçat amb cita de Baudelaire “Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres encor...” , és una professió de fe en els ideals democràtics i republicans d’una Catalunya vençuda i inerme però vivent, i un clam que exhorta a veure-hi més enllà de la destrucció del “braç potent de les fúries” que, al llarg de la història del país, no han renunciat a la seva comesa.

Màrius Torres pren la imatge de la ciutat considerada com a gresol de civilització i cultura en el sentit més ampli i noble del terme i l’eleva a la condició, no dita explícitament però sí latent, de país en el moment més amarg de la derrota. La Catalunya-ciutat del Noucentisme, amplificada els anys de la República en un territori autogovernat des del sentit d’Estat necessari per a l’esdevenir de la nació catalana retorna a l’espai simbòlic de “ciutat d’ideals” per a la qual Màrius Torres i els seus i els seus coetanis d’arreu de Catalunya, han treballat i han lluitat. La confusió del moment de “crits estranys” s’oposa a la necessitat de la veu pura i d’una anhelada llibertat que ha de permetre la nova construcció – “arquitectura”... - dels ideals.

El poema és una mostra de poesia moral i ètica, més que d’èpica patriòtica. Apel.lant a la realitat de la ciutat destruïda els versos retornen a la utopia de la ciutat ideal fonamentada en l’esperança i en el necessari esperit de resistència. Ciutat en tant que espai comú d’ideals irrenunciables; llunyan pel pes de la sinistra realitat, però no impossible. Des del moment en què va veure la llum La Ciutat llunyana esdevé una de les imatges de la represa des de la fosca de la clandestinitat i dels exilis, l’exterior i l’interior; no en va el poeta va viure en carn pròpia la doble circumstància. La ciutat llunyana esdevé, doncs, la metàfora de tot un país.

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)
15 d’oct. 2010

NUA, per Umberto Saba



Nua com un rierol i boca
amb boca, cada tremolor teu endolcia
la besada que torno a recordar.

Somniava, però potser era veritat,
que en tu parlava, encarnat, un àngel.
Un angel benigne també es lliura 
per bondat, per excés d'amor.


Umberto Saba, "Nua", Mediterrànies (1946)
Modigliani, Nu ajagut 
14 d’oct. 2010

ULISSES, per Umberto Saba


Vaig navegar de jove
per les costes dàlmates. Els illots
emergien a flor d'onada on, de tant en tant
s'aturava algun ocell amatent a les preses
recobertes d'algues, lliscants, belles
com les maragdes sota el sol. Quan la marea
alta i la nit les amagaven, les veles
lliscaven escorant a sotavent
per fugir del perill. Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s'il.lumina per a altres; m'empenyen
encara mar endins l'esperit indòmit
i l'amor que fa patir la vida.


Umberto Saba, "Ulisses", Mediterrànies (1946)
Fotografia de Frèia Berg (2010)
13 d’oct. 2010

MEDITERRÀNIA, per Umberto Saba



Penso en una mar llunyana, un port, carrers
amagats d'aquell port on vaig ser un dia,
i on sóc avui alçant les mans als déus
pregant que no em vulguin castigar
pel menyspreu de l'última victòria
(però el cor defalleix de tendresa);

penso en la sirena esquerpa
- besos, embriaguesa, deliri -; penso en Ulisses
que es lleva, enllà, des d'un jaç entristit.


Umberto Saba, "Mediterranea", Mediterranee (1946)
Fotografia de Frèia Berg
8 d’oct. 2010

VERSOS A PORTLLIGAT (Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni)


La mar era un vidre plomós i res no es movia. Tan quieta que algú va demanar a un del país si sempre era així. Sí que ho és, li va respondre l’altre, llevat de quan bufa la tramuntana, llavors ja cal que te n’amaguis i no surtis de casa, però també hi ha qui se la mira des de la barca, a la badia. Rosa Leveroni, a la seva barraca de Portlligat potser se l’havia mirada des de tots dos llocs.


Ens vam aplegar a Portlligat davant mateix del portal de la barraca que Leveroni va habitar i que, finalment, va vendre a Salvador Dalí, amb qui va mantenir una bona relació d’amistat i veïnatge. Fins el punt que Dalí, que era ell mateix, li dedicava els seus llibres i li va estampar un dibuix a l’àlbum d’autògrafs que la poeta tenia a Portlligat i que revela el cercle d’amistats literàries i personals dels anys de la postguerra en aquell petit univers que es va saber construir a mida de la vida que havia triat. 

El mateix on J. V. Foix hi va escriure els versos 
Era tot sol, ombrós, entre ombres velles,
Figuratiu d’una altra ombra a l’escar
On amarina entre xarxes esteses
El son de tots, en febrejants foscants.(1)

Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni va ser la culminació dels actes del centenari de la dona de lletres, organitzat per l’Institut Català de les Dones i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col.laboració de la Societat Catalana de Llengua i Literatura – IEC i l’Ajuntament de Cadaqués. Entre Portlligat i Cadaqués es van esdevenir els moments més emotius de la diada: el recital poètic i la presentació de l’ Obra poètica completa (CCG Edicions), a cura d’Abraham Mohino, que va tenir l’amabilitat de convidar-me a escriure’n l’epíleg.

Els poemes dits a Portlligat constitueixen una antologia de Rosa Leveroni triada pels poetes guardonats amb el premi que porta el seu nom i que es podrà llegir al quadern del centenari que ha de publicar la Institució de les Lletres Catalanes. Des del Testament, llegit al petit cementiri blanc en el transcurs de l’ofrena floral, a la vora de 



...l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca

fins al que poema que li havia dedicat Quima Jaume, Portlligat sense tu, recitat per la seva amiga Rosa Giró.



Amb Montserrat Riba, Víctor Sunyol, Rosa Font i Massot, Ricard Creus, Josep-Ramon Bach, Margarita Ballester, Anton Carrera, Tònia Passola, Cèlia Sànchez-Mústich, Lluís Calvo, Mireia Lleó, que té a punt un Mirall de versos que són tornaveu i cant a partir dels de la poeta; la seva traductora al rus, Elena Zernova, amb Pere Maragall, Iolanda Pelegrí, Àngels Torras, Rosa Ardid, Quim Curbet, Abraham Mohino i Mercè Serra Leveroni, que van prestar la veu als poetes que no hi havien pogut venir, vam celebrar la poesia de Rosa Leveroni amb la mateixa passió que ella hi posava en escriure-la.


Vam ser molts, vam ser tres, vam ser dos, vam ser ú, hi érem tots. Ella ens contemplava amb la seva cara de lluna plena per damunt dels xiprers vells que ombregen el portal de la barraca sota un sol gris de migdia emmirallat en la mar de plom.

(1) J.V.Foix, “¨Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú...” On he deixat les claus
(1953). De l’ Àlbum de Portlligat, de Rosa Leveroni.


6 d’oct. 2010

NOCTURN AMB VARIACIONS, per Màrius Torres



Maggiore

En la muda tenebra, que ens esbatana els ulls
com una mà difunta queens gela i ens amoixa,
s'eixamplen els abismes dels silencis, curulls
de pífans d'esperança i violins d'angoixa.




Fotografia de Frèia Berg presa al Puig d'Olena, 4 de gener de 2003
2 d’oct. 2010

LA LLENGUA D'EUROPA


 Traduttore, tradittore, diu la dita italiana. Des de que el món és món i des de que la torre de Babel va propiciar la diversitat lingüística, la figura del traductor ha estat associada al do d’interpretar el llenguatge dels altres. Des de l’oralitat fins a la paraula escrita qui s’ha ocupat de fer que les persones s’entenguessin fos quina fos l’escala i la magnitud del tracte ha viscut en la dualitat de dues, o més, visions de la vida i l’univers. Les llengües són això, visions i interpretacions de la realitat. Qui tradueix la interpreta per tal que l’altre l’entengui i l’un es faci comprendre.

El traduttore, tradittore posa l’èmfasi en un matís important: qui domina el llenguatge és qui té les claus del desllorigador. Quan un gran tant per cent de les relacions depenien de qui interpretava el que es volia dir, sobretot en èpoques de predomini de l’oralitat enfront del llenguatge escrit – i encara així... – les coses es podien decantar perdent el punt de neutralitat que garanteix el prestigi del personatge. Potser per això la frase va fer fortuna...

Escric sobre la traducció perquè aquesta setmana ha estat el dia de sant Jeroni, patró dels traductors. En una època de tensions entre els que defensem la laïcitat del sector públic enfront dels que propicien que el dictat de les religions envaeixi tots els àmbits de la vida fa de mal dir l’apel.lació al santoral cristià. Però sant Jeroni s’ha ben guanyat l’advocació perquè la va emprendre amb un dels llibres per excel.lècia de la civilització occidental com és la Bíblia, posant-la a l’abast de la cristiandat, que vol dir una gran part del món conegut del seu temps, quan la va traduir de l’hebreu al llatí, en la versió coneguda com la Vulgata.




Els escriptors i traductors celebrem el Dia Internacional de la Traducció amb presentacions i lectures. La flor d’un dia no fa estiu però en aquest país practiquem, i molt, el que Umberto Eco defineix com “la llengua d’Europa”, és a dir, la traducció. Per ofici o per esport, la traducció és més que un mer buscar significats de paraules perquè es tracta de fer entendre una visió del món determinada en paraules pròpies. Un traductor em deia fa temps que l’important no és tant conèixer a fons la llengua de la que es tradueix, que sí que ho és, d’important, com saber tots els recursos de la llengua pròpia. Val també per als poetes, que ho tenen encara més difícil perquè la poesia és la absoluta condensació dels conceptes i de les paraules. La poeta Montserrat Abelló, que és també una excel.lent traductora – li devem una de les millors antologies de poesia femenina anglosaxona, Cares a la finestra (1993) – recomana que s’intenti guardar la màxima fidelitat al text en tota la seva complexitat lèxica i significativa.



D’ella he après a traduir poesia, més com a exercici de retroalimentació del que m’agrada que com a una disciplina estricta. Pensant en el dia dedicat a la llengua d’Europa, aquest equinocci de tardor, des de la Magna Grècia llegia, i traduïa, Umberto Saba, el ciutadà de Trieste que va escriure un breu i intens compendi poètic sobre la Mediterrània i la seva gent: 

Vaig estimar la veritat oculta al fons
com un somni oblidat
que se sap amiga del dolor. El cor, s'hi apropa
amb basarda i ja no l'abandona.




Fotografies de Frèia Berg

EN JAUME, I LA MONIQUE



Em costava reconèixer en l’home prim i afable que tenia al meu davant el nen del cavallet groc. El nen del cavallet groc tenia cinc anys quan el seu pare el va pintar. Portava un jersei de ratlles blaves i blanques, bufanda al coll, calça curta i un barretet al cap perquè el sol no li escalfés la clepsa. Mira fit el seu pare que el pinta i el cavallet groc, de perfil en primer terme, se’l mira a ell. El rerefons són els pins i els pitòspors del jardí “La Caseta”, que era com es deia la casa que on el pintor Sunyer va viure amb la seva família – la muller, Elvira, la filla Victòria i el noi, en Jaume, el nen del cavallet groc – els primers al llarg dels anys vint fins que els trenta va decidir traslladar-se a Barcelona per les temporades de tardor a la primavera.

Des de que li van néixer els dos fills, la Victòria el 1920 i en Jaume el 1921, el pintor Sunyer introdueix en la seva pintura la visió d’una vida familiar ingènua, senzilla com era el seu propi concepte de la vida. En Jaume, de pocs mesos, figura a la falda de la seva mare en un nu d’infant. La maneta esquerra fa el gest d’obrir el vestit cercant el pit que el nodreix. La disposició de la roba de la mare recorda, a distància, aquella Madonna del Parto del Piero della Francesca a la humil Monterchi voltada pels turons de la Toscana, una maternitat humanal li idealitzada alhora ...



En Jaume i la Victòria va ser un dels temes pictòrics preferits del seu pare perquè ells, les criatures, encarnaven l’edat d’una innocència atemporal emmarcada per la tendresa de l’esguard. El retrat d’en Jaume amb el cavallet groc és de les darreres visions pictòriques del Noucentisme, quan la realitat ja ha guanyat la partida a les visions de l’ideal, siguin persones, paisatges o la composició harmònica de tots dos elemens. Als vuit anys en Jaume aguanta un conill i mira el pintor fent cara de voler acabar d’una vegada, i és que un dels trucs de l’artista perquè la canalla no es mogui mentre els pinta és fer-los aguantar una bestiola – els gats sovintegen – o un objecte. Als dotze anys en Jaume és el noiet banyista que el seu pare torna a retratar, ara segons els paràmetres d’una Nova Objectivitat, un adolescent d’esguard tímid i reflexiu. Amb divuit i vint anys Jaume continua mostrant un esguard tímid, reflexiu, seriós, amb un somriure incipient que apunta la seva càlida cordialitat.


Les primeres imatges pictòriques de Monique daten dels primers anys cinquanta amb la nena Isabel a la falda, en  una nova visió de la maternitat des de la pintura figurativa del moment. Hi resten suspesos els acords d’un darrer  noucentisme reconvertit en figuració vinculada al retrat sense al.legories. Monique figura en altres escenaris com els interiors familiars o a la platja. D’entre tots hi destaca un retrat que la defineix: elegant, brusa de ratlles anys cinquanta, un rostre marcat de personalitat discreta i amable, la muller atenta  i amatent que va ser fins els darrers dies.

Mirava la fotografia en què Jaume Sunyer i jo tenim llibres i papers al davant, asseguts davant d’una finestra oberta. La Monique seia davant nostre. Feia bon temps i parlàvem de l’obra del seu pare. El nen del cavallet groc hi era, la dona de la brusa de ratlles anys cinquanta també i tantes vegades com l’escena s’havia repetit, parlant del pintor Sunyer i una mica de tot, hi planaven l’amabilitat, la discreció, l’afabilitat i l’afecte de Jaume i de Monique. És el que, ara que no hi són, vull recordar per sempre.

[Els quadres representats, obra de Joaquim Sunyer (1874-1956) són per aquest ordre Jaume i el cavallet  (1926),  Maternitat (1921) i La meva família (1921)]
1 d’oct. 2010

ROSA LEVERONI JA TÉ OBRA POÈTICA COMPLETA




Branca florida


Branca florida:
l'aire et daura i et besa
i et fa més blanca.
Papallons sota l'ombra
van teixint els meus somnis.





L'Obra Poètica Completa de Rosa Leveroni ja és una realitat (CCG Edicions), a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Presentació dissabte, 2 d'octubre, Sala Art i Joia, Cadaqués, a partir de les 16 h.
Subscriure's a: Missatges (Atom)