30 de set. 2010

Joan Triadú (nota d'urgència)


M'impressiona la mort de Joan Triadú. El cicle biològic té els seus ritmes indefugibles mentre que la història cultural és tota una altra cosa perquè assegura la immortalitat. Triadú forma part per nombrosos mèrits de la història cultural d'aquest país des de fa una cinquantena d'anys. Pedagog i crític literari, militant del catalanisme cultural i d'una fidelitat de pedra picada a la llengua catalana deixa una obra escrita valuosa tant pels mèrits intrínsecs - la modernitat, entre altres - com pel significat i la influència que va exercir en el seu moment.

D'entre tots els seus llibres en voldria destacar dos. L'un, l'Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951), obra de referència insubstituible i veritable punt d'inflexió per a la poesia catalana del segle vint, ja que constitueix el balanç i l'enllaç de la poesia dels anys vint i trenta amb la de la postguerra. L'altre, La ciutat dels llibres (1999) una obra de crítica literària sobre les lectures imprescindibles. Vull recordar també els seus articles sobre literatura al suplement literari de l' Avui com a exemple de visió crítica, curiositat intel.lectual i indefugible mestratge. 

Si Joan Triadú hagués estat un ciutadà francès o italià pels seus coneixements, visió crítica i capacitat de treball hauria esdevingut un escriptor i un intel.lectual vinculat, posem per cas, a una editorial com Gallimard o com Feltrinelli. Una cultura sense estat i minoritzada dins de l'Estat que la domina sempre paga peatges suplementaris, un dels quals és la manca d'un sistema cultural d'una visibilitat i una influència equivalents al seu potencial humà. Triadú ha tingut una llarga vida i ens llega una obra que cal difondre i fer accessible en tota la seva magnitud perquè la nostra història cultural esdevingui, una vegada més, una història minoritzada i desconeguda per nosaltres mateixos.
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
11 de set. 2010

BANDERES I ALBES



Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.
 
Carles Riba

Carles Riba va escriure aquest poema el 24 de maig 1938, en plena guerra, des del presagi de la desfeta i ferm en la voluntat de resistència en l’esperança. Pel novembre el va trametre a Màrius Torres, internat al sanatori del Puig d’Olena per causa de la tisi que se li havia declarat tres anys abans i que se l’emportà el 1942. Riba li va manifestar que era un epigrama dels que s’estimava més. 
 
El gener de 1939, camí de l’exili, el va copiar en un tros de paper que va lliurar a un envellit i trist Antonio Machado amb qui va compartir els darrers dies del camí de l’èxode cap a la ratlla de França. Li va afegir una sentida dedicatòria, “ Con admiración afecto, en la esperanza común que aún nos alienta. A Don Antonio Machado, su fiel amigo Carles Riba.” Machado no va poder resistir gaire més temps de sofriment i privacions i va morir a vora la mar de Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Les tristes banderes del crepuscle embolcallaren el fèretre de Machado que els soldats de l’exèrcit vençut van traslladar al cementiri del poble rossellonès. Carles Riba va sobreviure a la tragèdia i des de l’exili de França va escriure un dels llibres més corprenedors de la poesia catalana del segle, les Elegies de Bierville. Com a divisa hi va incorporar l’epigrama que havia donat a conèixer a Màrius Torres i a Antonio Machado i que va esdevenir el símbol de l’actitud dels catalans de l’exili exterior i interior.
 
Dies abans de l’11-S he retornat per uns dies a les Elegies de Bierville preparant una conferència sobre l’exili del poeta i m’adono, un cop més, que és un llibre que em reclama una lectura incessant. Pensant en la situació actual de Catalunya, sovint he recordat que Riba, i tants altres ho van tenir ben malament enmig de circumstàncies terribles i adverses en la guerra i en la pau dels vencedors. Sis anys més tard del retorn de Riba a Catalunya el 1943, Salvador Espriu va escriure l’Inici de càntic en el temple (Les cançons d’Ariadna, 1949), un altre posicionament en el que l’ètica acompanya la poètica: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, que ha estat i continua un lema permanent al nostre país.

Més de mig segle més tard, el 10-J d’enguany ha marcat una fita, democràticament i pacíficament,  en la que s'ha constatat el desencaix de Catalunya i Espanya i la de la voluntat del poble català de refermar que som una nació i que tenim dret a decidir. L’11-S d’enguany no és aliè ni a les causes de la manifestació del 10-J ni al fet d’haver-hi aplegat més d’un milió i mig de catalans. La propera celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya plana en els missatges polítics de la Diada. ¿Quines actituds, quines propostes ofereixen els partits polítics a la ciuadania de Catalunya per superar l’estadi actual? Perquè, des del govern, no es tracta d’acceptar les engrunes que el govern de l’Estat ofereix a correcuita per tal de rentar-se la cara de prepotència jacobina fingint que aquí no ha passat res i que alguna cosa ens donaran. El que importa saber és el grau de compromís que els partits assumeixen enfront de les reivindicacions de la societat civil i avançar democràticament cap a la plena sobirania. ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ no és només un eslogan afortunat sinó l’expressió d’una voluntat que, entre banderes, albira les albes.
| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,
9 de set. 2010

Carles Riba a l'exili: un preàmbul...

 

Carles Riba creua la frontera el 28 gener de 1939. Intel.lectual de prestigi, encarna l’arquetipus del modern home de lletres que viu de la feina que li és pròpia: catedràtic de literatura, traductor, crític i poeta. Perduda la guerra, Riba, com tants, perd la pàtria i tot el que ha configurat la normalitat de la vida fins el moment; el que deixa enrere és una feliç etapa closa que mai més no veurà restituïda.  

La poesia, però, no l’abandona; ell resta fidel a la llengua, a la tradició literària i a la seva profunda vocació poètica. I és en les més penoses, adverses i incertes circumstàncies de l’exili del poeta que neix l’obra cabdal de la seva producció literària  i una de les més importants obres de la literatura catalana del segle com són les Elegies de Bierville.

Homer i Rilke, Ulisses i Orfeu, la grandesa de l’antiga Grècia on els déus són humans, el paisatge de Bierville, la solitud de l’ésser enmig del naufragi que s’aferra a ell mateix i al món que l’ha construït, l’enyor, el record, l’amor i el desig de plenitud i de retorn a la pàtria perduda, nodreixen l’esperit i la dicció del poeta. Des de les “tristes banderes del crepuscle” que encapçalen el proemi de l’obra fins l’arribada de les Elegies “a la pàtria expectant”, Riba se submergeix en un procés creatiu intens i absolut, intrínsecament vinculat a l’experiència de l’exili en el que, de mica en mica, fora i dins de Catalunya, “els batuts van retrobant-se soldats”.


Escrites entre 1939 i 1942; trameses a Catalunya en la correspondència que adreça a la poeta Rosa Leveroni; comentades per carta amb alguns poetes amics com Joan Vinyoli i editades per primera vegada clandestinament a Barcelona el 1943, les Elegies de Bierville constitueixen el contrapunt moral de la derrota i una de les obres més belles de la poesia catalana de tots els temps. 


[... Continua el divendres, 10 de setembre, a les 19 hores, al Museu Memorial de l'Exili, La Jonquera]
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
7 de set. 2010

De Carles Riba, Tanka XXXIII


XXXIII

Corre el salvatge
triomf del vent per l'alta
nit orgullosa.
Parats corsers en fúria:
arbres, amor, estrelles.

 Carles Riba, Del joc i del foc.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
4 de set. 2010

"No hi havia a València dos amants com nosaltres..."

...perquè d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".


 M'havia après el poema sencer i, quan és cosa de poesia i de València, sempre acabo dient per dintre els dos darrers versos del poema d'Estellés. Juntament amb Joan Vinyoli va ser la gran descoberta quan creia que tot estava per fer i tot era possible. Després vaig veure que exactament no era així però que viure poèticament és l'única manera de viure. 

Aquells dies em vaig aprendre un altre poema de memòria que he dit ocasionalment quan entre amics i poetes hem parlat d'Estellés: "Tant com el cor m'has complert el cervell..." i que explica un dels topants de l'ideal d'amor com és el del record que res no arriba a destruir.

Estellés és la passió de l'amor i de la terra. Els amants de València, la plenitud del cor i del cervell, la terra. M'aclame a tu un dissabte com aquest, inici d'un setembre que avui, dia quatre, és dolç, blau i daurat. Bateguen les palmeres, mormolen els còdols en el meu descens entre coralls i aigües que reverberen.


Tant com el cor m'has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te'm representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te'n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l'amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia tant sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l'original és amb mi per sempre. 


Vicent Andrés Estellés, Hamburg 

 








| 5 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
3 de set. 2010

EL VIOLINISTA, I TANTS D'ALTRES, D'AUSCHWITZ

 Setanta-un anys no justifiquen l’evocació d’una efemèride, però avui, u de setembre, en fa setanta-u que les tropes de Hitler van evair Polònia. Va ser el tret de sortida que va iniciar el segon gran desastre del segle vint, conseqüència gairebé directa del primer. Tot plegat forma part dels manuals d’història i dels reportatges que els periodistes orquestren quan toca parlar-ne i enguany, que no són números rodons, no és el cas. Llevat que, per les raons que sigui, algú recali a Polònia i s’adoni que és un país entre dos vectors: el de la memòria històrica i el de la vitalitat que empeny un país lliure i demòcrata. 
 
Si el passeig per Varsòvia sobta per la quantitat d’espai lliure que abans ocupaven cases i carrers, i el marcatge del perímetre del gueto és una presència contra l’oblit, a Cracòvia, ciutat alegre i feliç els estius plagats de visitants i a l’hivern d’estudiants, hi ha autobusos que condueixen a Auschwitz-Birkenau, un dels horrors més impressionants que ha ideat la ment humana. 

 El cinema, que a més d’un espectacle és la força de la mirada i de la intel.ligència, un art que com a tal, apunta al coneixement i a la reflexió, ens ho ha mostrat de fa temps, però ni El pianista ni La llista de Schindler, entre moltes altres, no deixen de ser ficcions superades per la realitat més aclaparadora. 
 
Caminar entre els pavellons de totxo fosc, veure entre vitrines munts d’ulleres, de joguines, de flocs de cabells, de maletes de viatge, de sabates; passar per les dependències amb destinació a la mort, llegir les estadístiques i els mapes; aturar-se davant del mur dels afusellaments, constatar la valla filferrada al davant del bosc... fer el recorregut d’Auschwitz és, potser, encara, mitjanament passable comparat amb el camp extens i desolat de Birkenau, construït per portar a terme l’extermini en massa. Un parell de quilòmetres i una via de tren amb destinació terminal única uneixen tots camps.

Aquesta és una part d’història que el país mostra. Qui la visita no només no practica el turisme cultural – concepte que en aquest cas esdevé un sinònim de frivolitat – sinó que s’enfronta amb la història recent d’Europa. S’hi enfronta, també, el museu que s’ha obert aquest estiu a la fàbrica de Schindler a Cracòvia, dedicat a explicar l’ocupació nazi de la ciutat entre 1939 i 1945. És un recorregut per la vida d’una Cracòvia ocupada i d’una ciutadania, la dels jueus, doblement perseguida fins a la denominada “solució final”. Igual que el Museu de la Insurrecció de Varsòvia i el complexe d’Auschwitz-Birkenau, el museu Schindler presenta un discurs que pot ser assumit sense excepcions per la ciutadania europea. 

  A diferència del museu de Varsòvia, on el visitant es troba immers en un medi tens i claustrofòbic que l’implica dins mateix de la narració sense possibilitats de distanciar-se’n, la interactivitat del museu de la fàbrica de Schindler converteix el visitant en espectador audiovisual de la successió dels fets. Hi ha passatges  esperats, com la recreació del despatx de Schindler; d’altres que la interacció  personalitza  – si un es va fent els salconduits que va trobant al llarg del recorregut s’adona que en sis anys els ciutadans de Cracòvia van reunir fins a cinc targetes d’identificació consecutives.... N’hi ha d’altres que són cops d’efecte implacables, com el passadís entre les banderes nazis de l’ocupació o el gran retrat de Stalin al final del recorregut, reblant la lliçó del que ha estat bona part de la història del país viscut entre dos ferotges totalitarismes. 

Hollywood mana molt i Spielberg és un referent inexcusable de propaganda del museu de Cracòvia. La cua per a entrar-hi els dilluns, que és dia de portes obertes, és més que considerable. L'actitud dels visitants és bastant similar en tots tres llocs. I hi ha preguntes. Com la que vaig fer a la guia d’Auschwitz sobre el seu treball, la formació específica per poder fer aquella feina – no és història convencional ni patrimoni artistic, el que explica... – i, intentant aprofundir una mica més enllà, com es recorda la vida quotidiana per a la població dels voltants en temps del ple funcionament dels camps... “No gens fàcil”, va respondre, i, ja, gairebé res més. O com les que ja no vaig poder fer a la periodista que em va interpelar durant la visita a la fàbrica de Schindler sobre el museu recentment inaugurat; ella anava per feina i era jo qui havia de respondre. 

 Els llibres: me’ls vaig anar mirant estones llarges perquè sobre la tragèdia dels jueus als guetos i als camps de treball i d’extermini la producció és, encara, incessant. N’hi vaig trobar a faltar un, El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. Amb més de cent mil exemplars venuts en català i uns quants milers en llengües estrangeres, recentment traduït a l’anglès i amb els drets adquirits per una productora nordamericana, em semblava natural trobar-lo entre les piles dels llibres sobre l’holocaust. No hi era, encara. I, en canvi, m’havia ajudat a pensar, quan mirava els flocs de cabells rere la vitrina que ja s’han tornat de color de cendra, en la cabellera rossa de la Micòl de El jardí dels Finzi-Contini, en l’actitud de Daniel, el luthier. Treballant en el seu ofici en contra de la mort amb la dignitat de qui lluita per la vida i creu en l’art que perdura; el violinista, com tants altres.




Fotografies de Frèia Berg
| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)