23 de nov. 2009

BERLIN I EL MUR




El llibre que tinc a les mans és un petit format amb la coberta atractiva; mostra una de les models de Ernest Ludwig Kirchner amb barret vermell, al darrera un home com una ombra en blanc i negre i una combinatòria gràfica que va em va induir a l’adquisició en una de les llibreries de l’Avinguda dels Til.lers la tardor del  2002. Són cent poemes dedicats al Berlin contemporani escrits per diverses generacions de poetes i són, per tant un centenar de retrats i visions de la ciutat. 
El Mur se n’enduu una bona part. Aquest Mur, que ara fa vint anys que va caure emportant-se un llarg i penós capítol de la història europea,  de la Guerra Freda, va escenificar llavors el signe visible del canvi d’època i de segle. Fóra ingenu pensar que sense la divisòria del Mur s'acabarien els conflictes. La història i la vida quotidiana ens mostren com el món continua essent un escenari globalitzadament convuls i conflictiu, però això no impedeix evocar l’alegria dels que passaven d’un cantó a l’altre sense l’amenaça dels tancs, dels fusells i de les metralladores que els apuntaven al més petit gest de transgressió. 
Jo badava davant de la televisió sense acabar-me de creure que aquella estació grisenca, ombrívola i freda de Friedrichstrasse ja no tenia miralls ni càmeres per espiar els vianants, que la gent pujava dalt del Mur per contemplar un paisatge que fins llavors era prohibit i que des d’aquells moments ja podien fer del tot seu, perquè els berlinesos havien deixat de ser presoners a seva pròpia ciutat. Aquell cap de setmana m’hauria agradat ser a la porta de Brandeburg quan  tothom tenia consciència que s’estava canviant la història i em vaig haver de conformar en veure tot el que passava per televisió, llegir-ho als diaris, assaborir-ho a les revistes. 
El record que tenia de la porta de Brandeburg i de l’Avinguda dels Til.lers – associada a la Christa Wolf que admirava per la Cassandra que ens havia llegit pocs anys abans a l’Aula Magna de la UB – era, senzillament, sinistre. Un dia sencer a Berlin Est havia suposat el canvi obligatori de moneda sense retorn, deambular per uns carrers  grisos, tristos i plagats de soldats; escoltar un silenci que es podia tallar davant de la Porta de Brandeburg, un silenci que només deixava sentir les passes dels guaites, la gent de l’Oest atalaiada mirant l’altre cantó. Va ser habitar per unes hores la desolació d’Alexanderplatz, la decrepitud de les instal.lacions culturals, el parlament edificat pels soviètics que trencava l’arquitectura ferida de l’Avinguda, les cues quilomètriques per trobar que finalment no hi havia res ni res a fer i, a l’hora del retorn, un parany preparat per les autoritats de l’Est, que, d’haver-hi caigut, hauria estat més que complicat i ardu sortir-se’n. El Berlin que vaig veure per primer cop era una ciutat de silencis i descampats, de trets a les façanes, una presó grisa i vigilada de carrers i de cases on es viva una vida impossible,… que no sé ben bé perquè em va acabar robant el cor. Potser és per això que el quadre Berlin que Peter Stämpfli va pintar el 1965 en la plenitud del pop europeu és una de les meves obres de capçalera.

M’havia fet el propòsit de no tornar més a Berlin fins que el Mur ja no hi fos i no vaig haver d’esperar gaire a veure l'espectacle de l'enderroc i de l'eufòria pel tast de la llibertat. A la primera ocasió  que es va presentar em vaig fer portar un tros de mur que tinc sempre a prop i que em fa memòria de com són nefastes les dictadures i els totalitarismes de qualsevol  mena. Després, hi vaig tornar per diferents raons. De mica en mica em vaig dedicar a cercar-hi els llocs d’Else Lasker-Schuler, Gottfried Benn, els del grup de Die Brücke, Walter Benjamin, Georg Grosz, Joseph Roth i uns quants més sota un cel que ha quedat fixat com de pel.lícula. Prendre la mida a una ciutat destruïda per la guerra i que va ser destruïda a consciència per l’exèrcit rus que la venia a alliberar i l’havia empresonat novament, una ciutat que mostrava les ferides del contrast va ser una experiència  impressionant quan vaig tornar-hi el primer any de l’actual mil.leni i, més tard, en totes les ocasions que m'han sortit al pas. 
Aquests dies penso en el Berlin gris dels anys vuitanta, en el de l’esclat de mil nou-cents vuitanta-nou, en les darreres estades que m’han permés anar a Prenzlauer, a Alexanderplatz, a Köllwitzplatz, a l’Avinguda dels Til.lers, a Freidrichstrasse i la Porta de Brandeburg sense l’ull i el fusell amenaçants de l’estat policial i dictatorial. El trocet de mur que tinc a prop fa part, afortunadament,  de la tragèdia col.lectiva del passat. 


El quadre que il.lustra l'article és de P. Stämpfli, Berlin (1965), col.lecció particular, París.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 14 de novembre de 2009 






14 de nov. 2009

EL COR ÉS










El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.



Poema de Montserrat Abelló, L'arrel de l'aigua (1995)
Fotografia de Frèia Berg (Suite dels Aliscamps, 2002-2005)
12 de nov. 2009

RETROBAMENT



Davant del mirall
em retrobo en la calma i en la solitud
de retorn vers el mateix destí,
el mirall de la solitud meva.


Vaig dedicar aquest poema, de Taller Cézanne (2007) a l'Adrià Chavarria.
El vaig llegir al recital de "Poesia i copes", que vaig compartir amb l'Helena Porteros, perquè ell m'hi va convidar.
El recordo sovint ara que ja no hi és.




6 de nov. 2009

TOCAR EL CEL ARRELATS A LA TERRA

La fotografia és imponent des de qualsevol angle del Cap de la Vila. Ben falcats a terra, sòlids i airosos, disciplinats i entusiastes, els de la Jove de Sitges es van ben guanyar la càlida ovació per haver fet el cim, així com  totsels elogis subsegüents que des del 24 d’octubre circulen pels mitjans de comunicació convencionals i virtuals. Si una imatge val més que mil paraules la del 4 de 8 del Dia de la Colla mostra el ple assoliment d’un objectiu somniat, cobejat, aconseguit, carregat i descarregat amb lleugeresa i moltes, moltes ganes. I palesa, a més, que la Jove de Sitges s’ha guanyat el mèrit de ser considerada una gran i consolidada colla castellera.  



Aquest gran 4 de 8 d’enguany és el resultat de la combinatòria de la voluntat, la complicitat i l’esforç per construir. Per assolir una fita que no té res a veure amb l’atzar sinó amb la constància i la il.lusió, dos elements imprescindibles que van sempre plegats perquè amb l’un sense l’altre l’impuls queda a mig gas. El repte del compromís i la invocació del somni han viscut unes setmanes àlgides en les que tot l’esforç els semblava poc i l’escalf dels que fan costat, de lluny o de prop, per activa i per passiva, havia de ser revalidat a cada assaig. Les convocatòries per mòbil, premsa, feisbuc i tota mena de mitjans eren contínues i a mida que la diada s’apropava hi havia moments que els aparells arribaven a treure fum. Qui rebia el missatge amb el “passa-ho” ho reenviava sense miraments a tothom susceptible de donar suport de la manera que fos a la Jove.


Perquè l’altre gran mèrit de la Colla ha estat saber motivar propis i aliens, crear ambient, aconseguir el caliu que ha embolcallat els castells, torres i pilars i que va esclatar en veure que sí, que s’havia guanyat el repte i que l’actuació delvint-i- quatre d’octubre ha estat, efectivament la millor de tota la història dels castellers sitgetans. Per a nosaltres, espectadors motivats i entusiastes, el fet d’haver viscut aquella estona de màgia és el regal més esplèndid que ens podien fer. A hores d’ara només espero poder canviar el pòster que tinc al tauló de suro vora la taula de la feina amb el primer quatre de vuit per alguna de les fotografies del d’enguany i, en temporades successives, anar-lo substituint pel record fixat de noves fites.  


Potser els semblarà un estirabot el que ara diré, però de debò que si hi pensen no els ho semblarà tant. Persones com els de la Jove de Sitges que han tingut la voluntat i el coratge de dedicar amb generositat el seu temps i el seu esforç per tornar a tocar el cel ben arrelats a la terra mostren que, malgrat totes les maltempsades, aquest és un gran país.



Subscriure's a: Missatges (Atom)