29 de maig 2009

"EL TEMPS A MITGES" O EL MITE D'UN FAUST CREPUSCULAR



Hi ha qui m’ha preguntat per què la novel.la d’en Xavier Gimeno es presenta a l’Hospital de Sitges. Quan la llegeixin (i cal llegir-la perquè és esplèndida), ho entendran. Només avanço que l’Hospital és un dels indrets que aixopluga un dels secrets i resol un dels desllorigadors de la intriga novel.lística.

El temps a mitges, l’obra amb què Xavier Gimeno va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Narrativa Llorenç Villalonga és una novel.la que consagra Sitges com a escenari, paisatge, vivència i entorn a partir d’una trama construïda amb ofici i intel.ligència, i l’Hospital és un dels indrets evocats i descrits amb més caràcter i amb més tendresa.

El temps a mitges és la narració de vides que passen sense acomplir el seu temps de plenitud condicionades per les circumstàncies personals i col.lectives. Són quatre els protagonistes que s’entrecreuen en un Sitges situat entre dos pols cronològics – de la postguerra a l’actualitat – i en el transcurs de quatre moments.

Cadascun d’aquests arriba al clímax del relat personal i col.lectiu: el 1945, el moment culminant és una festa en un dels xalets de Terramar propietat d’un home del règim enriquit i prepotent; el 1959 són els avatars d’una família amb un Avi Cubanet i un propietari d’una fàbrica de calçat que malda per tirar endavant el negoci familiar; el 1968, en el moment en què Sitges rebutja un projecte de port turístic al peu de la Punta i s’admet la contrucció del d’Aiguadolç es creuen els destins dels personatges amb el un jove aprenent de periodista que viu en carn pròpia les contradiccions d’una Vila que ha canviat els oficis pels guanys del turisme, mentre que la contemporaneïtat ve marcada pel “Sitges està en venda” després de la darrera i definitiva conversió del sòl rústic en urbanitzable. El fil conductor que uneix tota la trama és la d’un ésser malhaurat i marginat, un home que per la seva aparença alguns podrien creure recordar…

L’ambició literària de l’autor i l’ofici que domina fan que El temps a mitges esdevingui una construcció novel.lística tan ben teixida que no se li escapa ni un punt. Res no queda per lligar ni cap element, per discreta aparença que ofereixi, hi és gratuïtament. Gimeno confessa que aquesta novel.la, juntament amb Pa de llop (2002) formen part d’un cicle narratiu que ha d’abastar un segle de vida sitgetana convertida en literatura amb rerefons moral i filosòfic. A El temps a mitges enllaça totes dues obres per mitjà d’un element que forma part del paisatge local i del patrimoni arquitectònic local per bé que tancat, barrat i indefinit, com són les cotxeres de can Vidal Quadras, reconvertides en la ficció com les cotxeres de Can Rigual, la família que es va enriquir traficant amb esclaus…

Els personatges de la novel.la (Nèstor Varela, Núria Pelegrí, Tomàs Boïl, don Felipe, en Mani, sor Joana…) de tant versemblants esdevenen reals. Els personatges reals surten bé amb noms propis, bé amb una descripció física, o circumstancial o bé amb la denominació explícitament deformada. Entre els primers, Ramon Planes, Sisquella, Pere Pruna, Miquel Utrillo i Vidal, en Sanvissens, en Josep de l’Eco o l’Americano; entre els darrers, en Quiflis, en Pepe de les Canyes, el fotògraf Tony Peeper…

La geografia sitgetana passa per un procés de toponímia triple: la dels anys del franquisme, la popular i la inventada per l’autor per tal de dotar d’una topografia amb denominació pròpia i fonamentada cronològicament als protagonistes: l’Horta Boja (jardins de Terramar), can Cridaner (el Retiro), can Cridaner No Tant (el Prado), can Ferides (l’hotel Terramar convertit en hospital durant la guerra civil, la Reixa de les Paraules (l’Ajuntament), el Castell dels Àngels Caiguts (l’església parroquial)…

Tot aquest esforç de construcció narrativa, documentat fins a l’extrem i, no obstant això de lectura que atrau com un imant, no es deu a la voluntat d’evocar la transformació física i espiritual de Sitges. Gimeno se’n serveix perquè es proposa, i aconsegueix, recrear una de les fases més punyents del mite de Faust, que és la de la solitud i la decadència de l’aparent triomfador, i la de la fortalesa i la força moral de l’aparent perdedor. El temps a mitges mostra al nu l’ànima del paisatge i dels éssers.
22 de maig 2009

EL LUMINISTA DIBUIXANT (A PROPÒSIT DE L'EXPOSICIÓ D'ARCADI MAS I FONDEVILA)



Sovint, gairebé sempre, assimilem l’obra dels luministes, i dels pintors en general, únicament a la pintura. I és lògic, perquè és per mitjà de la pintura que els luministes van crear grup i van ser reconeguts com a escola i perquè, en el context general de les arts, la pintura ocupa el lloc preeminent. Això fa que el dibuix, que n’és un dels fonaments, passi a segon terme i sovint resti a segon terme, i fins i tot en un semioblit displicent. Fins que l’atzar, l’aventura i la redescoberta de la qualitat i la bellesa del dibuix fan que n’emergeixi de nou la importància i se situi en pla d’igualtat amb la pintura.


Això és el que succeeix amb el pintor i dibuixant Arcadi Mas i Fondevila. En l’exposició dedicada a L’Escola Luminista de Sitges (2002) Isabel Coll va dedicar un apartat als dibuixos de Mas des de la convicció que no tenien res a envejar a la resta de l’obra de l’artista; els dibuixos lluïen amb atractiu i amb qualitat pròpies.


Entre el 23 de maig i el 14 de juny, amb motiu del 75è aniversari de la mort de l’artista, el Grup d’Estudis Sitgetans dedica una exposició monogràfica a Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes comissariada per Isabel Coll, en la que es mostra una interessant i, fins a un cert punt, inèdita col.lecció de dibuixos de l’artista. La col.laboració de l’Obra Social de la Caixa de Terrassa ha fet possible aquest esdeveniment.

La tria d’obres ha estat acurada i exquisida. Hi figuren dibuixos publicats en les més populars i prestigioses revistes il.lustrades de l’època, com La Ilustración Artística o Hispania. D’altres van acompanyar aquells volums característics amb què l’editorial barcelonina de Muntaner y Simón va contribuir a difondre els escriptors del moment, com Frederic Mistral, Gaston Leroux, Gustavo A. Bécquer o Víctor Català, entre molts altres altres. Hi figuren també obres que, malgrat no pertànyer al món de l’edició il.lustrada, donen la mesura de l’ofici de l’artista en el tractament de temes de la vida quotidiana, paisatges i motius diversos d’exercici i creativitat.

Les trenta-tres peces que aplega l’exposició ofereixen un doble referent sitgetà. L’un és el de la procedència de les col.leccions. L’altre és la visió del paisatge de la Vila. Mas transporta a les il.lustracions dels discursos narratius dels llibres motius paisatgístics de Sitges que, en el context de les diferents obres, presenten una nova i diferent dimensió. Talment com si els diferents indrets que sovint han estat tema de l’obra pictòrica de l’artista o que formen part de la seva visió de la Vila es traslladessin a un context on, malgrat els arguments i les trames de les narracions, hi persistís encara un determinat aire local, conegut i familiar. El contrast és, més que curiós, una mostra del punt fins on l’artista té assumit i revalidat el paisatge sitgetà. La platja, els carrers, les raconades, el campanar, els afores, l’església parroquial, els jardins i, fins i tot, l’escalfapanxes del Cau Ferrat són indrets explícitament plasmats en els dibuixos d’un artista que converteix Sitges una vegada més en escenari i tema pictòric i plàstic. Després d’una reeixida carrera que fins i tot va tenir el ressò internacional del sojorn perllongat en terres italianes, Mas fixa una gran part de la seva pintura en el paisatge local i el manté com una constant indefugible al llarg dels seus anys més creatius.

L’exposició Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes constitueix, doncs, alhora, homenatge i recuperació d’un dels vessants menys coneguts, més atractius i més acomplerts de l’obra de l’artista.

NITS ALS MUSEUS

La nit dels museus que se celebra arreu aquest cap de setmana ofereix un ampli ventall de possibilitats de contemplació del que a la llum del dia sembla vist i conegut pels visitants poc o molt habituats a recórrer sales i galeries. La convocatòria és una nova modalitat d’atracció. Les activitats i possibilitats s’estenen també a les galeries d’art, que, tal com diu el seu programa, “brillaran amb llum pròpia”. El que se’ns proposa és entrar i mirar d’una altra manera, viure la contemplació de les arts des de la nocturnitat còmplice. A partir d’aquí, cada institució museística o entitat artística ofereixen el seu programa amb propostes de tota mena, sovint enllaçant les arts plàstiques amb la música o la poesia.

Pensant-hi, imaginava on m’hauria agradat més passar una estona de nit, passejant en silenci, a poder ser, sense les empemtes i trompicons que segons en quins moments de l’any són inevitables en determinats museus. Veure El naixement de Venus o La Primavera de Botticcelli en solitari durant una estona ben llarga, atenta només als plecs de la roba de les figures mitològiques de “La Primavera” (ah, la novel.la de Carme Riera, la de Domènico Guarini, que esdevé d’una força i un atractiu perennes…) o al sorollet de les onades que banyen els peus de la Venus naixent atònita i meravellada per la bellesa del món.

El brogit pintat o viscut en tonalitats càlides…L’imagino a les noces dels pagesos de Brueghel el Vell, al Museu de Belles Arts de Viena, confós amb les de les passes enfonsades a la neu dels que, retuts, arriben al poble després d’una cacera hivernal. O amb el del “Vagó de tercera” de Daumier, que és una de les imatges més impressionants del proletariat urbà de mitjan segle XIX, al Museu Oskar Reinhardt am Stadtgarten, a Winthertur… El brogit que feien les passes dels visitants nocturns del que fou el mausoleu d’Adrià a la riba romana del Tíber, reconvertit en el Castell de Sant’Angelo, en el setge pacífic de la nit blanca d’un d’aquests estius. I la nit més càlida a la Vil.la Farnesina, davant dels frescos de Rafael.

Hi ha un silenci blanc que acompanya l’enterrament d’en Casagemas pintat per Picasso, al Musée d’Art Modern de París; que envolta els Grecos del museu de Belles Arts de Budapest; que habita a les sales del museu Chagall de Niça, o la capella provençal i mediterrània del Roser que va pintar Matisse. Un silenci càlid habita entre els quadres de Ludovico Brea al monestir de Cimiez, vora el jardí de roses. Un silenci daurat que envolta les pomes de Cézanne al museu Am Römerholz, a Winterthur. I tots els silencis de Hopper, tant el de Cape Code Evening a la National Art Gallery de Washington com el de “Nighthawks”, de l’Institut d’Art de Chicago. I, lluny del silenci que reclamo, no m’agrada imaginar el Museu Dalí a la nit perquè penso que se’l deu menjar més l’espectacle que el contingut.

I després vénen els quadres que no em cansaria de mirar fossin on fossin. Entre altres, el “Berlin” de P. Stämpfli en una col.lecció privada parisenca; la patinadora de Bonnard i la “Tempesta sobre Niça” de Matisse de la col.lecció Handloser, a Fribourg; els quadres de Gabrielle Münter – el “Sinnende…” – de la Lenbachhaus de Munich; les pintures de Miquel Àngel de la Capella Sixtina; la “Blanchisseuse” de Daumier al Museu d’Orsay; la vista d’Ais des del Pont dels Trois Sautets de Cézanne; “La buveuse” de Toulouse-Lautrec. Després vindria el Courbet de “La mer a Palavas”, l’anti Caspar David Friedrich: aquest, d’esquena, contemplant la natura que el desafia; aquell mig d’esquena saludant, solitari, l’embat de sal, de sol i d’aire davant de la mar oberta provençal. Courbet, el realista, l’home que mai no va pintar ni sants ni deesses perquè, deia, no n’havia vist mai cap i ell pintava el que veia…

Tants de quadres per contemplar una sola nit, per construir el meu curs de contemplacions nocturnes. Una nit als museus no imaginaris dóna per tant que va posposant l’hora de l’alba.




Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, maig del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

FOTOMAIG 09


Al llarg d’una quinzena i fins el dia 17 de maig la fotografia ocupa els espais expositius i culturals de Sitges. El certamen del FotoMaig, que de fa sis edicions organitza la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, s’ha consolidat enguany amb un creixement quantitatiu i qualitatiu en totes les seves dimensions. Un miler de treballs fotogràfics ocupen nou espais repartits per la Vila, fruit de l’activitat d’individuals i col.lectius que al llarg de l’any i de diversos esdeveniments han plasmat la seva visió per mitjà de la mirada creativa dels autors que hi han pres part.


El llenguatge fotogràfic que s’exposa al Mercat Vell, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, l’Espai Cultural Pere Stämpfli, l’Estudi Vidal, el Cafè de l’Art del Retiro, la sala polivalent de l’Escorxador, el Casino Prado, Miramar i a la capella de la Fundació Ave Maria abasta tota la gamma d’esguards i enfocaments que els temes triats ofereixen. El llenguatge és múltiple i transcorre entre l’estricta mirada documental i la mirada intimista i lírica. Festes, natures mortes, paisatges, races, objectes, composicions, escenaris urbans i tota la casuística que l’ull de la càmara i la ment del fotògraf poden concebre es materialitzen en un ampli conjunt de mirades. Totes elles mereixen visites de detall i temps per assaborir, com en els quadres i les escultures, el que volen dir i el que transmeten. La fotografia posseeix els seus codis de lectura i d’interpretació; un certamen com Fotomaig permet distingir-los i assaborir-los en tots i cadascun dels seus vessants.

És un fet innegable que la tecnologia digital ha afavorit i ha popularitzat una nova expansió del llenguatge fotogràfic. La facilitat del seu ús, la disponibilitat de cursos i elements de formació i les agrupacions i entitats que han convertit la fotografia en l’epicentre de la seva activitat han potenciat una eclosió creativa que encara no ha tocat sostre. De tot plegat, a parer meu, el que interessa és constatar com la tecnologia digital ajuda i millora la tècnica tradicional, i com obre perspectives d’accés i execució a molts dels que, sense aquesta revolució silenciosa, no haurien trobat un mitjà d’expressió i de creació tan potent com eficaç.

Això em remet a les reflexions del filòsof i escriptor Walter Benjamin sobre la fotografia expressades en diversos assaigs, un dels quals és una Petite histoire de la photographie escrita 1931. El propòsit de l’escriptor és establir-ne la formulació teòrica, partint de la idea que, com en el cas dels orígens de l’imprempta, els inicis de la fotografia es troben immersos en el mateix mar de boira que els de l’art del llibre imprès. Són reflexions que parteixen de la voluntat de la fixació de la imatge a la camera oscura, del començament de l’expansió de la tècnica fotogràfica, de la primera gran edat d’or amb fotògrafs de l’alçada d’un Nadar, just al moment en què s’inicia el procés d’industrialització, és a dir, de producció fotogràfica a l’engrós. La polèmica amb la pintura, fins el moment la tècnica que, entre altres virtuts, s’ha ocupat també de la fixació de la imatge, arriba en paral.lel sobre la discussió teòrica. A a la pràctica és ben conegut que els pintors del segle XIX sovint utilitzen la fotografia per fixar les imatges que després reprodueixen o que volen, simplement, recordar. O que creen, simplement, amb l’ajut de la càmara.

El que interessa d’aquesta discussió és que la fotografia de mica en mica perd el caràcter subsidiari de la pintura i s’eleva relativament aviat a la categoria d’art. Cal que la fotografia retorni al seu veritable deure, que és el de servir les ciències i les arts, exclama, infructuosament Antoine Wiertz. La fotografia s’independitza de les preteses servituds i esdevé un dels vessants més autèntics, legítims i estesos testimonis de la creació artística de la modernitat. I, es constata, igualment, que el darrer impuls expansiu es troba en un moment àlgid. FotoMaig 09 contribueix activament a corroborar-la.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, maig del 2009

ELS ULLS DE PICASSO SEGONS DAVID JOU

“Ni tots els ulls alhora que Picasso
pintà als retrats inquisitius…”


Capvespre dels darrers dies d’abril al Museu Picasso, on el poeta i físic David Jou pren part en el cicle “Vist per…Mirades sobre la col.lecció del museu” amb un títol de reclam: Avidesa i fulgor dels ulls de Picasso. El poeta li va dedicar un poema proemi en l’edició de la seva poesia reunida, l’inici del qual encapçala aquest article i sovint ha manifestat la seva admiració vers la personalitat i l’obra d’un dels genis del segle vint. El cicle interdisciplinar que el Museu ha posat en marxa enguany li ha brindat l’oportunitat de desgranar les mirades interiors i exteriors de l’artista a través dels seus quadres i de les mirades d’altri.

Els ulls de Picasso i la profunditat i avidesa de la seva mirada han atret fotògrafs, escriptors, artistes i ell mateix fixa cadascun dels moments del seu estat d’ànim al llarg dels centenars d’autoretrats i representacions que fa de sí mateix.

Tot hi cap, explica Jou, en la mirada picassiana. Els autoretrats parlen des de ben aviat de la voluntat adolescent, de la ironia que li desvetlla la seva pròpia aparença, del desafiament davant del món en l’esguard nítid i decidit del “Yo”, de les il.lusions i desil.lusions dels primers anys de lluita artística en un medi ara favorable i adès inhòspit com va ser el París dels primers anys. També els ulls poden ser amagatall i ocultació, o la manifestació de la seguretat en un mateix. I a través dels ulls interiors el pintor esdevé Minotaure, amb la força i la sensualitat de la bèstia i de l’home, amb la tendresa de la mirada vers les dones que l’atreuen. O són els ulls que manifesten els secrets i l’atractiu del diàleg del pintor i la model – que és un dels temes més bells i suggerents de tota la història de la pintura…-. També davant la mort l’artista s’autoretrata situat enfront d’ella amb la mirada trista del final o amb el neguit de tots els balanços i presagis del final d’una vida.

Els ulls de Picasso, lloats fins a l’extrem per Rafael Alberti en un poema que fa entendre el valor afegit de la sonoritat del text poètica –

“(…)
El mundo tranquilo
pendía de un hilo.
Y el desbarajuste
de la gran baraja
cortó con su filo
su pincel navaja” (…) -

interroguen i defineixen els personatges que retrata, sigui la de El Boig d’esguard esvaït i esbiaixat o La Celestina amb el buit del blanc que configura l’epicentre d’un retrat que, segons Jou, és l’expressió del “fred blau”. Els ulls retraten i delaten l’espectre moral dels personatges, com l’audàcia de Benedeta Bianco, o es perden, s’esvaeixen i es reconfiguren en els rostres que s’entreveuen al cubisme analític i que es declaren en el cubisme sintètic. O en la mirada nítida del dibuix que sorgeix del traç tan ràpid com eficaç…

I després vénen els ulls dels altres que han llegit i han fixat els ulls picassians: els artistes com Juan Gris; els fotògrafs com Brassaï i Man Ray; els escriptors com Josep Pla o Ernst Jünger, Apollinaire o José María Jurado.

Jou ha passat revista a les mirades de Picasso, i finalment, davant dels quadres del museu, ha exposat la seva mirada poètica sobre l’artista i la seva obra amb textos de prosa poètica intertextual on es retroba amb el Picasso pintor i poeta, “aquest vendaval d’ambició i gosadia”.

En sortir, a fora, m’han ullprès un quadrat de cel i un tall de lluna.

LA NIT DE SANT JORDI

Fa estona que les darreres parades han plegat veles i que la gent ja ha retirat. Demà torna a ser un dia feiner, i no és que avui no ho fos, però per Sant Jordi és la gent que està de festa, sigui dia feiner o no en sigui. No calen decrets i acords extraordinaris: Sant Jordi és festa, i la gent la fa i la celebra.

De fet, fa dies que l’ambient s’ho porta. He tingut la sort d’estar en alguns dels esdeveniments, diem-ne, preparatoris. Un, la lectura de Els llops, de l’Esteve Plantada i en Joan Duran, una obra escrita a quatre mans des dels angles de la vida entesa com a matèria poètica. Un altre va ser la presentació performada a l’Espai Mallorca, de Barcelona, dels llibres de Pau Vadell Akbar - i L’abecé de Laia Martínez i López, tots dos publicata a La Cantàrida. Va ser una performances autèntica, es va fer curta, i en Jaume C. Pons i Alorda va afegir-se a l’actuació amb aquella naturalitat d’actor sorneguer que domina els fils de l’entrellat de la faula. I un tercer, ben diferent dels altres dos, va ser el repartiment dels premis anuals de l’Institut d'Estudis Catalans, on enguany una sitgetana, Carme Muntaner i Alsina, ha estat guardonada amb el Premi de la Societat Catalana d’Estudis Històrics pel treball de recerca El territori del castell de Sitges entre els dos segles XIV i XV, segons els capbreus de 1360, 1409 i 1418. Aquesta és una jove investigadora de la que tot apunta cap amunt, i que, de moment, ha entrat de ple en documentació d’institucions sitgetanes medievals i modernes que contribuiran a perfilar i el Sitges de l’Edat Mitjana i de l’Edat Moderna, actualment amb notables clarobscurs i molta documentació inèdita.

He començat el dia llegint diaris i adonant-me que hi ha premsa que no aposa per la literatura en llengua catalana, com si li costés admetre que els nostres Porcel, Riera, Mira entre els consagrats o Silvia Alcàntara i Lluís Anton Baulenas, són tan bons com la trilogia Larsson o el Cercas, com també m’adono que l’autoajuda i el llibre passatemps de tota mena continua campant. Les vendes de Sant Jordi no es deuen a les campanyes de darrera hora, sinó al missatge continuat sobre què és el què es ven. Jo, per si de cas, des del feisbuc vaig aconsellar que es comprés literatura, que és el que val de debò. Jo he regalat la biografia de Pau Claris, d’Antoni Simon, i El professor d’història, de Joan F. Mira, i a mi m’han regalat Animals destructor de lleis, de Ricard Salvat, i Jardí d’hivern de Mònika Zgustova.

Matí a Sitges i fins a l’hora de dinar, a la parada del Grup d’Estudis Sitgetans, on enguany ha debutat l’Alba Gràcia i Pañella amb el treball guanyador del Premi J.Carbonell i Gener per a estudiants de batxillerat 1997, El castell de foc de Sitges. De la roda de foc als coets digitals. Hi ha moments en què els llibres es vénen de dos en dos, i que la col.lecció “Quaderns”, d’ampli espectre divulgatiu, va sortint amb agilitat. Mirant les parades que hi ha a la Ribera, comentem amb en Ventura Sella que el voluntariat que es mou al voltant de Sant Jordi per part de la societat civil –entitats, associacions, col.lectius… - és d’una vitalitat, convicció i riquesa extraordinàries, cosa que explica el secret de perquè aguanten tant les entitats sitgetanes. Però el millor ha estat saludar en Josep de l’Eco a la parada institucional, signant exemplars de Les meves lletres de caramelles i fent-se fotos amb els compradors que li reclament dedicatòries.

I tarda a Gavà, on a la Fundación Hervás Amezcua s’ha presentat presenta el novè títol de la col.lecció de plaquetes de “Papers de Terramar”, Arwad, de Carles Duarte, amb dibuixos d’Antonio Hervás Amezcua, i traducció a l’hebreu de Ioram Melcer i Itai Ron… Dia complet, doncs. Acabo tan cansada com els de les parades de llibres i roses, però ells encara tenen una estona i humor per somriure.

Jo també somric mentre intento arrodonir el dia llegint amb voluntat de traduir un vers llarg de Rilke sobre les roses:

“Espai de la roses,
cuidat entre les roses en secret,
que se’ns lliura en les roses obertes,
gran, com l’espai que abasta el cor i que també podem
sentir-lo al voltant en aquest espai on habiten les roses.”


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, abril del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)