18 d’abr. 2009

ISIDRE MARCET I "LA MEMÒRIA DE L'INCONSCIENT"

Entro al Mercat Vell, reconvertit en la sala d’exposicions que acull la mostra antològica de l’Isidre Marcet que ha organitzat l’Ajuntament de Sitges, comissariada per Francisco Lara. La darrera exposició que li havia vist va ser fa uns anys a la galeria René Metras, una col.lecció meravellosa de caixes on hi entraven tots els elements i idees que fins el moment Marcet havia treballat. L’exposició del Mercat Vell, Isidre Marcet. La memòria de l’inconscient és la retrospectiva que aplega els trenta anys de la seva total dedicació a la creativitat artística. Sorprèn per la intensitat de la vocació creativa que té el poder de comunicar.

La trajectòria artística d’Isidre Marcet és la del corredor de fons que viu i treballa amb la convicció que cada passa suma i enriqueix el camí recorregut, sense deixar-se vèncer per l’exigència de la immediatesa, amb la voluntat de concentració i de continuïtat que el treball de l’artista requereix. El resultat es pot veure, en gran part, en la mostra del Mercat Vell, i en el referent que ha de constituir el catàleg complet de la seva obra, en aquests moments en procés d’elaboració. Francisco Lara afirma que en la seva última obra, mitjançant el retrat d’éssers imaginaris, Marcet ens mostra les seves inquietuds artístiques, intel.lectuals i fins i tot humanes, marca de l’originalitat i de l’angoixa vital de l’autor. Però per arribar fins aquest punt, visible en la darrera de les sèries temàtiques exposades, ha hagut de fer un trajecte llarg, no exempt de les dificultats i dels problemes que comporta la voluntat de la vivència total de l’art.


La vocació artística d’Isidre Marcet es remunta a la pròpia existència i les primeres provatures i lliçons daten dels dies de la infantesa i l’adolescència. Després realitza els estudis específics, pinta i exposa, alternant l’activitat creativa amb el negoci familiar, fins que arriba el moment de la gran decisió de deixar tot el que no sigui l’activitat estrictament creativa. El seu és un lliurament absolut, sense cap altre límit.


Hereu directe i convicte de l’avantguarda, parteix d’alguns dels principis i característiques que la nodreixen: la deconstrucció en tant que actitud i tècnica; el primitivisme en tant que forma i manera d’acarar-se amb l’essència de la matèria pictòrica; la relació entre l’art i el joc, en tant que posicionament creatiu i conceptual; la simplicitat esquemàtica en tant que llenguatge formal. L’ús i proliferació de tècniques mixtes tant en la pintura com en l’escultura o en les composicions de material divers enriqueix el seu llenguatge i contribueix a l’aprofundiment de la voluntat expressiva.


L'articulació de la mostra restrospectiva en sèries que depassen l’estricta cronologia de les obres constitueix un encertat criteri de presentació. Alhora, es correspon a la successió dels cicles temàtics i conceptuals que l’artista porta a terme. Tot plegat s’observa, especialment, en dues de les sèries exposades: la de les caixes i la de les darreres obres. Les caixes són l’expressió de microcosmos en els que hi conjuga el joc, la composició, l’escultura, el collage, els conceptes, l’escenari, la casa, els objectes de la vida quotidiana, les identitats de cada instant; hi conflueixen el primitivisme, el joc, la deconstrucció i l’arte povera.

Segons Lara, Marcet es troba en una etapa en la que preval la voluntat d’atorgar un impuls unificador a la seva obra. Les obres de la darrera etapa s’aboquen als interrogants del món que vindrà i que l’artista pressent en algunes de les característiques de la vida i del cosmos d’aquest segle XXI. Hi preval la intuïció més que el coneixement, les interrogacions més que les certeses. Per aquesta raó la seva obra és memòria de l’inconscient, i, alhora, una obra permanentment oberta.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 d'abril del 2009
8 d’abr. 2009

LÍRICA DE CARAMELLES


“De nou ressonen alegres cantúries
cantant la Pasqua Florida i aimada…”


Amb aquests dos primers versos de Primaveral, el jove Josep M. Soler i Soler s’estrenava com a poeta lletrista de caramelles. Dos anys abans, ell i una colla de la coral de l’església parroquial, l’Schola Cantorum, van protagonitzar una incipient recuperació de les Caramelles a Sitges l’any 1940. Aquell any no n’hi havia però una banda de música va sortir la nit del Dissabte de Glòria interpretant les melodies més conegudes i, davant de l’Ajuntament els joves, que sortien de la Vetlla Pasqual, s’hi van afegir posant-hi la lletra, fins que la guàrdia civil va intervenir fent-los callar: cantaven en català… El 1941 es va aconseguir salvar aquest “obstacle” al.legant que les lletres de caramelles no tenien cap vinculació amb la política.

Des de llavors fins avui Sitges ha tingut tres colles que, any rere any, han cantat la Pasqua i la primavera la nit del Dissabte de Glòria i el dilluns de Pasqua. En Josep M. Soler i Soler va formar part, primer, de la colla de l’Schola Cantorum i després del Retiro, i des de 1943 fins enguany n’ha estat un dels poetes més prolífics i celebrats.


Les meves lletres de Caramelles 1943-2009 és el llibre que aplega la producció lírica caramellaire de Josep M. Soler i Soler, editat en coedició per L’Eco de Sitges i Llibres de Terramar. Va ser presentat en olor de multituds sitgetanes el passat dissabte al Retiro, al temps que l’entitat, que li professa un afecte sense límits, li va lliurar la lira d’or, el més preuat i gran trofeu per a un retirista de pro. L’obra ve encapçalada amb el pròleg “Sitges, encant de Pasqua”, d’Albert Soler i Marcé, que a més de ser nét d’en Josep – i, per tant, la transmissió de l’amor a la tradició caramellaire és palesa-, ha esdevingut un expert coneixedor i excel.lent historiador d’aquesta tradició, com es demostra tant al pròleg com en l’estudi sobre Les caramelles de Sitges publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans. Agustí Albors, amb un traç que dibuixa més blancs que negres, ha sintetizat plàsticament el significat darrer del llibre i la sensibilitat poètica que traspua.

Més enllà de les circumstàncies que han fet néixer aquestes trenta sis lletres de caramelles, els poemes de Josep M. Soler i Soler són un exponent de la dignitat de la poesia de circumstàcies – escriure lletres per posar-hi música o per a música ja composada – quan s’escriu amb el cor, com diria ell, i amb el sentiment posats en el que més s’estima: Sitges en primer lloc, i, juntament amb la Vila, les tradicions, els paisatges, la vida familiar, la fe religiosa del creient. Tota aquesta visió de la vida i de les il.lusions és el que desgranen les lletres de caramelles de Josep M. Soler i Soler, com si es tractés d’una construcció de l’ideal amb paraules, any rere any, fins a teixir una visió ideal de Sitges que és la que el llibre, poema rere poema, transmet:


“Déu te guard, dolça vila estimada,
Déu te guard, sortilegi de llum;
visió blanca, per la mar encantada,
enfilall de clavells i perfum.”


La Pasqua, a Sitges, dóna ales als poetes, als músics, als cantaires. Així ho demostra la tradició de les caramelles, per on han passat els poetes de Sitges i aquells que els mestres de música – Gabriel Pallarés, Manuel Torrents, Jordi Pañella, Janio Martí, i els joves Xavier Pagès i Oriol Nebleza… – han volgut fer entrar en la tradició amb les seus valsos, americanes i sardanes. Josep M. Soler i Soler ha viscut la Pasqua en la il.lusió de les tradicions i de la creativitat fins avui mateix, expressant-la per mitjà d’un imaginari poètic tan característic com entranyable. La seva poesia esdevé des d’ara doble patrimoni escrit: per la seva veu lírica i per la seva contribució a una de les tradicions més viscudes. Al seu llibre hi tenim la Pasqua d’un poeta sitgetà que

“Canta l’amor, la vida i l’esperança
que cau en braços del més bell enyor,
encís que brilla fort de benaurança,
d’il.lusions i, alhora, de conhort.”
4 d’abr. 2009

50 ANYS DE SERRA D'OR


Serra d’Or ha atorgat els Premis Crítica que concedeix cada any en les modalitats de literatura, assaig, teatre i literatura infantil i juvenil. Són premis de prestigi reconegut, perquè es concedeixen a obra publicada, exempts, per tant, de la competitivitat i de les polítiques editorials que sovint – no sempre – deterioren la imatge dels guardons. Els premiats d’enguany –Joan Triadú, Guillem Frontera, Joan Lluís Lluís, Hilari de Cara, Joan Ramon Resina, Antoni Simon, Giovanni Cattini, Josep M.Camarasa i Jesús Ignasi Català, entre altres – posen de manifest una vegada més la vocació cultural de la revista i l’exigència crítica dels jurats. La serreta que cadascun d’ells rep com a testimoni del guardó constitueix un emblema de reconeixement i de credibilitat que contribueix a enfortir la cohesió cultural dels Països Catalans, i ja són molts els noms propis que la llueixen.

La trobada d’enguany ha estat una nit d’especial importància perquè era la nit de la celebració del 50è aniversari de la revista. Serra d’Or és, fins avui, la revista de més durada ininterrompuda de les terres de parla catalana, seguida, segurament, per La Revista (1915-1936) . Al gran mèrit de la continuïtat de 1959 ençà, travessant temps i circumstàncies difícils en ple franquisme, cal afegir-hi el de l’ambició cultural, de la voluntat de servei, de la generositat i de la voluntat d’aplegar-hi tot el capital intel.lectual i humà d’unes quantes generacions en favor de la llibertat i del progrés de la cultura catalana.

Aquest és el gran llegat de Serra d’Or que hem celebrat i compartit amb alguns dels col.laboradors dels primers dies – Oriol Bohigues, Jordi Carbonell o Joan Triadú, entre altres –, amb molts dels que hi han pres part fins l’actualitat i amb el record dels absents, com el P. Maur M. Boix o Jordi Sarsanedas. Així ho han recordat en els seus parlaments el director de la revista, P. Josep Massot i Muntaner; l’abat de Montserrat, J.M.Soler i el Conseller de Cultura, Joan M. Treserres. Entre el milers de pàgines publicades hi transcorre una història de compromís i de plenitud juntament amb el propòsit de continuïtat. El suport atorgat a la revista per part de lectors, subscriptors, col.laboradors i amics de tota mena és el millor signe de reconeixement.

L’exigència de qualitat i la voluntat de continuïtat converteixen Serra d’Or en un producte irrepetible i imprescindible per a l’estudi i el coneixement de la història literària i cultural dels Països Catalans. El paper que va jugar des dels inicis amb la voluntat de dotar el país d’un producte cultural d’exigència i qualitat en llengua catalana en uns anys en què la continuïtat tenia valor afegit respecte el manteniment de la llengua va ser cabdal. En l’actualitat, Serra d’Or constitueix una peça imprescindible del sistema literari català, tant pel gran capital del seu contingut com per les aportacions crítiques dels escriptors i intel.lectuals que hi han col.laborat, una àmplia gamma de temes, de firmes i de posicionaments estètics.

Serra d’Or significa, avui, l’assoliment d’una construcció cultural que ha sabut situar-se en primera línia de cada època i de cada circumstància. Els cinc-cents noranta-dos números editats constitueixen l’inventari viu d’una realitat que ha integrat tendències, generacions, idees, noms, geografies, estètiques i tots els elements que configuren els indicadors de la història cultural construïda dia per dia amb la mateixa voluntat de rigor, excel.lència, obertura i comunicació que caracteritza la seva perllongada trajectòria. Els Països Catalans hi han tingut plena cobertura. Amb aquest bagatge, cinquanta anys més tard del moment fundacional, l’aposta per la cultura en totes les seves dimensions es renova amb la força i la convicció que ens permeten brindar pel futur de Serra d’Or, plenament situada al segle XXI.



Publicat a "El Marge LLarg", L'Eco de Sitges, 4 d'abril del 2009
Subscriure's a: Missatges (Atom)