25 de nov. 2008

Obama i la senyora Rosa Parks


El triomf electoral de Barak Obama i la seva propera presa de possessió de la presidència dels EUA ha fet córrer uns quants acudits racistes. D’aquells que s'expliquen amb la boca petita per allò del políticament correcte, que es pronuncien amb gest de transgressió i que, en qualsevol cas, són indicatius. Denoten que encara hi ha qui creu que el to de la pell mereix ser objecte del sarcasme burleta i del menyspreu atàvic i d'un més que dubtós sentit de l'humor.

És per aquest motiu que he recordat la dignitat que la senyora Rosa Parks va mantenir un dia d'hivern de 1955 a Montomery, Alabama. L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks no va voler cedir a un blanc el seient d’autobús que ocupava i desplaçar-se als seients del darrere, tal com el conductor li manava. Aquest gest li va costar un judici i un arrest. Això passava quan els negres dels EUA no gaudien de la plenitud dels drets civils ni de la igualtat racial.

Els fets van desencadenar la reacció de la comunitat afroamericana local, en la que destacava el jove predicador i doctor en teologia, Martin Luther King. Els fets de Montgomery compten en la biografia del que llavors era un jove líder en la lluita pels drets civils. El boicot de la comunitat negra als autobusos públics va durar més d’un any mentre que la presa de consciència sobre aquesta modalitat de discriminació racial es va anar estenent pel país. Finalment la Cort Suprema dels EUA va derogar la segregació racial als autobusos públics, per inconstitucional. Va ser una lluita llarga i costosa, com tota la lluita contra la discriminació racial, però els fets de Montgomery originats per la digna negativa de la senyora Parks van constituir una fita cabdal. El que havia començat com una acció testimonial va acabar en l’esclat d’un tram cabdal en la lluita pels drets civils dels negres dels EUA.

Després de l’arrest la senyora Parks va topar amb dificultats de tota mena. Va haver de canviar de residència diverses vegades. A Montgomery cosia roba. A Detroit, on finalment va anar a raure, continuà amb la costura fins que al cap d’uns anys va canviar els teixits per una oficina. Es va jubilar als setanta-cinc anys sense parar de lluitar per la causa dels seus. Una de les darreres fotografies la mostren riallera i satisfeta al costat del president Bill Clinton quan li va ser concedida la Presidential Medal of Freedom el 1999.

La senyora Rosa Parks (1913-2005) és reconeguda als EUA com la Mare dels drets civils. Va ser honorada per tota mena d’estaments del país els darrers anys de la seva vida, i va morir als noranta-dos anys. Una de les persones que va prendre la paraula als funerals va ser Condolezza Rice, que va reconèixer que sense el gest de la senyora Parks ella no hauria esdevingut Secretària d’Estat dels EUA.

I, segurament, tampoc Barak Obama hauria esdevingut President electe. Una de les coses més extraordinàries del seu triomf ha estat la constatació del canvi social que ha permès que en un país on fa cinquanta anys la segregació racial era en plena vigència hagi elegit el primer president de raça negra. Així ho han remarcat la premsa nordamericana i mundial dels dies posteriors a la seva elecció. El Daily Telegraph concreta: “… ha estat impossible no sentir que alguna cosa realment profunda havia canviat. Si més no, el pitjor capítol de la història americana – un capítol que comença fa més de tres-cents anys, quan el primer vaixell de esclaus atracava a les colònies britàniques nordamericanes- acaba de finalitzar.”

També aquestes dies els negres nordamericans s’enviaven un missatge de text i d’esperança: “Rosa es va quedar asseguda, perquè Martin pugués caminar. Martin va caminar, perquè Barak pugués córrer. Barack corre perquè els nostres fills puguin volar.” La dignitat i el compromís en la lluita contra la segregació racial i els sacrificis han servit per això.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22 de novembre del 2008
19 de nov. 2008

Bigotis per MOVEMBER


Per bé que la salut és un tema de vida quotidiana, sovint ens calen referents per recordar-ho… i obrar en conseqüència. Les campanyes genèriques recorden cíclicament la necessitat de prevenció i d’informació, perquè mai no n’hi ha prou i perquè, malgrat això, la naturalesa humana és fràgil. Per aquest motiu la lluita contra la malaltia és una lluita constant. I, en temes de salut, la masculina no és cap excepció.

La lluita pren formes diverses i de vegades amables, humorístiques i fins i tot festives, com MOVEMBER. MOVEMBER és una denominació que sorgeix de “moustache”, que vol dir bigoti, i “november”, l’onzè mes de l’any. I és que durant el mes de novembre tot un seguit de senyors prèviament inscrits en un registre i amb una fotografia que mostra el seu rostre completament afaitat es deixen voluntàriament els bigotis fins el darrer dia del mes en què, en una gala de clausura per a la recaptació de fons, es proclama l’ “Home de MOVEMBER” de l’any. Tot i el caràcter festiu de l’esdeveniment, la causa està directament relacionada amb la salut masculina, perquè es tracta de recaptar fons per a la lluita contra el càncer de pròstata i, alhora, d’incrementar la sensibilització, la informació i l’educació sobre salut masculina. És tot un mes de campanya activa i visible.

La realitat que descriuen les estadístiques és contundent. Cada any es diagnostiquen més de 13.500 casos de càncer de pròstata a l’Estat espanyol, el segon de més incidència social. En moren cada any 5.900 homes, una xifra similar a la de les dones que moren per càncer de mama. Es calcula que un 60% de població masculina desenvolupa en vida la malaltia.

De Catalunya estant l’entitat associada, organitzadora i receptora de la recaptació de MOVEMBER és la fundació FEFOC, constituïda el 1996 amb les finalitats de contribuir a l’educació pública i a la informació sobre el càncer i donar suport a la formació continuada dels professionals de la salut. FEFOC compta amb una llarga i prestigiosa trajectòria de suport, formació i informació i cooperació, dirigida pel Dr. Jordi Estapé qui, per cert, també contribueix a la causa de MOVEMBER de la manera més visible, és a dir, amb el seu bigoti. La fundació dedicarà els beneficis obtinguts a estendre els grups de suport als malalts i les seves famílies, a augmentar la producció de materials educatius i a incrementar el coneixement sobre què és el diagnòstic precoç i la investigació psicosocial. Des d’aquí hi donen suport en tant que patrocinadors o col.laboradors entitats tan diverses com la sala de festes Luz de Gas, on tindrà lloc la gala MOVEMBER 2008 el darrer dia del mes, Bic, Estrella Dam, La Pelu o la cadena empresarial Catalan Perruquers, entre molts d’altres.

MOVEMBER és una actuació conscient i solidària. Posar esperit lúdic i creativitat a una causa noble com aquesta és, a més, d’un mèrit notable. Canviar el rostre a la salut masculina amb un toc d’humor i de glamour converteix aquesta lluita, que té molts fronts, en un esdeveniment amigable. Però el que és més important són els resultats de debò, els que es poden aconseguir recaptant fons per paliar, esmorteïr i reduir tant com sigui humanament possible a la gran epidèmia contemporània que és el càncer. La causa ben bé s’ho val.
11 de nov. 2008

Mercè Rodoreda a Sitges


Consta que Mercè Rodoreda ha vingut a Sitges una sola vegada, i per un motiu ben especial: l’estrena de l’única obra de teatre que va veure representada en vida. Era l’any 1979, quan en el marc del XIIè Festival Internacional de Teatre de Sitges que dirigia Ricard Salvat la dramaturga Araceli Bruch va posar en escena L’Hostal de les Tres Camèlies, un drama d’interiors i de passions de tall aparentment costumista.

El Teatre Prado estava ple de gom a gom perquè l’ocasió s’ho valia, i perquè Rodoreda ja era reconeguda com la gran escriptora que és. Estava en plena activitat. Feia cinc anys que havia publicat Mirall trencat i l’any anterior havia sortit Semblava de seda i altres contes. L’any de l’estrena teatral havia aplegat la narrativa breu a Tots els contes i l’any següent sortien dos dels seus llibres més extraordinaris, la novel.la Quanta,quanta guerra i les proses poètiques de Viatges i flors. Es trobava al cim de la glòria però no s’hi adormia gens, perquè en morir quatre anys després deixava producció inèdita i llegava a l’Institut d’Estudis Catalans el seu arxiu on, entre altres papers, conservava els poemes que mai no havia publicat.

Durant la vetllada teatral la vaig tenir al costat, ella en una llotja i jo a l’altra, i crec recordar que vaig mirar més estona a cua d’ull que no pas a l’escenari. Era menuda, d’aparença fragilíssima, vestia de negre, el cabell blanc d’una elegància impol.luta. Ella mirava endavant i semblava seguir amatent l’evolució de l’obra, però no puc dir que en cap moment hagués fet algun gest d’entusiasme, d’aprovació, de distensió. No era estirada, però es mostrava entotsolada i distant. Però m’atreia molt més el posat i el capteniment d’aquella dona menuda, vestida de negre, múrria en el seu silenci i no sé fins a quin punt satisfeta del que veia, que no pas les anades i vingudes, els diàlegs i els mutis dels actors. Fins que l’obra va acabar, i llavors van esclatar els aplaudiments a doll, els llums encesos, la gent girant-se per mirar amunt cap a la llotja on ella somreia tímidament, amb aquella naturalitat, com si tot hagués estat el més natural del món. La tenia al costat i sé que vaig felicitar-la; ella va respondre que gràcies, i li vaig fer un petó a cada galta estrenyent-li la mà, uns ossets. Quanta vida interior, quanta energia continguda, quina saviesa oculta i profunda que tenia aquella dona!

No la vaig veure més, però vaig continuar llegint-la amb voracitat i amb ganes d’aprendre què és el que fa que una dona esdevingui una escriptora com ella.

Ara, amb motiu del seu centenari, el Grup d’Estudis Sitgetans organitza un cicle que amb el títol de Mercè Rodoreda i el seu temps, 1908-1983, amb una exposició fotogràfica, Mercè Rodoreda, la seva obra i el seu temps i dues activitats literàries. La una, el dissabte dia 8 amb la conferència de Marta Nadal sobre La narrativa de Mercè Rodoreda; l’altra, el dissabte dia 15, amb una introducció a la seva obra poètica i una lectura de poemes a càrrec de Teresa Costa-Gramunt, Joan Duran i Ferrer, Cèlia Sànchez-Mústich, Susanna Rafart i l’autora d’aquesta columna. El programa és atractiu pel que té de resituar l’obra de Rodoreda en uns paràmetres de lectura adients al món d’avui, en els quals l’escriptora no només aguanta sinó que continua estant en primera línia. L’exposició de fotografies, que es poden contemplar a l’Espai Cultural Pere Stämpfli entre el 8 i el 23 de novembre, per a la que s’ha comptat amb la col.laboració de la Secció Fotogràfica del GES i de la Fundació Mercè Rodoreda, és una mostra en què iconografia i paisatge expliquen la vida de l’escriptora i la Barcelona del seu temps de joventut, una de les bases i fonaments de la seva extraordinària narrativa.

L’homenatge a Rodoreda que li dedica el Grup d’Estudis Sitgetans, amb la voluntat de compartir l’admiració i la difusió de l’obra de l’escriptora és una mena de segona i definitiva estada, perquè Mercè Rodoreda hi té guanyat el públic de lectors amics.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de novembre del 2008
Publicat a Recvll, novembre del 2008




Avui compliria cent anys


I estaria esplèndida. Envoltada de flors, dels seus llibres, de totes les traduccions que se n’han fet, de cartes i targetes de felicitació, de micròfons de ràdio, flàixos, càmeres de televisió. Vestida de negre, les cames convenientment creuades, potser fumant el cigarret que amb motiu del dia li hauria estat permès. Esplèndida.

El centenari d’una escriptora tan singular que no ha passat pel silenci del purgatori postmortem i que encara mou passions s’ha celebrat no sé si amb gaire solemnitat, però amb autèntiques ganes. Hi ha hagut ganes i convicció per part dels rodoredians de tota mena, dels actors, dramaturgs i cineastes, dels escriptors i dels lectors que han actuat cadascú des del seu àmbit amb una fidelitat a ultrança i amb la voluntat de no deixar res per verd. També n’hi ha hagut per part dels editors que, per una vegada que hauria d’assentar precedent, han equilibrat l’oportunitat de l’avinentesa i la rendibilitat, per bé que falta veure encara com aniran les publicacions del centenari i l’edició de les Obres Completes… Més enllà de la programació oficial, han proliferat iniciatives de tota mena dins i fora del territori dels Països Catalans amb les intervencions institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Lull, així com les de molts altres agents i entitats que treballen en el medi cultural en molts altres àmbits i condicions.


Rodoreda atreu. Ella, que ho sap, ho accepta encantada de la vida i del destí que, finalment, ha deixat de ser-li advers. Si hagués viscut fins avui, no sé si li haurien donat el Nobel, però a hores d’ara, tant és. Rodoreda s’ha guanyat el públic lector universal a pols, com es va guanyar el públic lector dels Països Catalans amb aquella tenacitat no exempta d’una murrieria molt femenina que li va valer per afrontar el sostre de vidre que la condició de dona, escriptora en català i exilidada li havia imposat. Impertèrrita per fora, un volcà dintre seu, tot un caràcter i una vocació literària en el constant aiguabarreig d’una vida fascinant i una obra que ha esdevingut un monument literari.


Per molts anys, Mercè!



Publicat a Recvll (Blanes), octubre 2008


La fàbrica d'il.lusions



Quinze anys ininterromputs d’entusiasme, sacrificis, esperances i il.lusions i un llarg cartell de lluïment culminat amb un esplèndid 4de8 és el balanç de la Jove de Sitges en aquest any de commemoració. El seu és un historial exemplar i brillant que es correspon amb moltes hores d’assaigs i amb esforços de tota mena. El resultat mostra que la combinatòria d’esforç i d’il.lusions ha valgut la pena, perquè la realitat incontestable és que a la vila hem aconseguit consolidar la Jove de Sitges.

Amb el títol de La fàbrica d’il.lusions. Jove de Sitges (1993-2008) Jordi Dólera i Santi Terraza han presentat fa vuit dies el llibre que, entre la crònica documentada i la vivència emocional, narra el dia a dia de la Jove situada en el context casteller de la Catalunya contemporània i en la tradicio castellera sitgetana. Avui, que coincideixen la Diada de la Colla i la Nit dels Premis Sitges, Dólera i Terraza reben el XXII Premi Jofre Vilà Folklore de Sitges.

El que veiem any rere any al llarg de la temporada castellera, amb un calendari d’actuacions establert que ha convertit el fet casteller en tradició consolidada, s’explica en aquesta obra que, sense renunciar al reportatge documental narra la crònica de quinze anys d’existència sense estalviar detalls del trajecte recorregut. És una lectura que enganxa per diversos episodis, sigui la història del fet casteller a Sitges, la formació de la Jove; els seus inicis narrats pas a pas, amb la tria del nom de l’entitat, la del color de la camisa i la de l’escut; l’ennumeració de les places amigues, des del Cap de la Vila a Vitoria-Gasteiz, o els fets i incidències més rellevants de les actuacions. I, com a punt culminant, el capítol dedicat al 4de8, el passatge sobre “La tarda més màgica” fa reviure l’ambient i les emocions d’aquella actuació memorable…És, alhora, un llibre ben escrit, amb titulars que fan d’esquer, amb informació ben dosificada, amb reportatges fotogràfics presentats a manera d’història visual i amb un interessant apartat estadístic que permet un recompte complet d’actuacions i de modalitats castelleres.

L’obra de Dólera i Terraza fa palès que darrere la festa, el lluïment de les actuacions i més enllà de les celebracions hi ha una organització de tall modèlic que posa de manifest un fet important, tant per a la Jove com per a la cultura popular en general, com és la possibilitat de fer el salt qualitatiu cap a una nova i moderna estructura associacionista. La Jove ho ha aconseguit de fa temps, i això li permet jugar amb totes les possibilitats de lleure, participació i projecció que ve exercint. Fins el punt d’assolir “una imatge atractiva per arribar a nous sectors socials” i fer bandera de la voluntat d’implantació social per mitjà d’un pla d’actuació concret.

S’ha dit que “la Jove és hereva de la tradició castellera de Sitges”. Ho ha demostrat amb contundència i sense defallir. Forma part del patrimoni de cultura popular perquè s’ho ha guanyat a pols. És una entitat de referència i centralitat en el context associatiu de Sitges. És un patrimoni viu, modern, creixent, i un dels indicadors de la salut de la nostra societat civil i de la nostra vitalitat associativa i cultural. Amb quinze anys esplèndids, la Jove és un preuat capital sitgetà que mereix una llarga vida, plena de força i d’il.lusió, perquè els seus èxits i el seu prestigi ho són de tots.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre 2008

Raimon, poeta

Escoltar Raimon actuant com un poeta al costat d’altres poetes va ser una de les novetats de les VIII Jornades Poètiques que organitza l’Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya. No és que no se sabés de la seva vinculació a la poesia. Gràcies a ell, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi i Salvador Espriu, entre altres, han passat del llibre al pentagrama, i de la lletra impresa a l’ipod. Raimon ha popularitzat els poetes clàssics i contemporanis amb una extraordinària sensibilitat musical i amb la gran força de la seva interpretació amb una entonació que cobreix tots els matisos. Veles e vents (March), Les cançons de la roda del temps (Espriu), So qui so (Joan Timoneda), Desert d’amics (Jordi de Sant Jordi) o Inici de càntic en el temple (Espriu) són uns quants dels grans títols de les cançons composades i interpretades amb les lletres de poetes catalans de tots els temps. Més enllà de ser músic i cantant, Raimon és un expert en aquesta matèria.

Però aquesta no va ser, per un vespre, la seva actuació. Es tractava d’escoltar un Raimon sense música, cosa que, en principi semblava un impossible. Ben al contrari, Raimon va fer emergir el poeta que és per recitar els versos que ha escrit al llarg dels anys i que, fins ara, no coneixíem sinó en versió musicada. Tant és així que més d’un dels assistents no podia prescindir del record de la melodia de cançons que, Com un puny o A Andreu Alfaro, integren el seu més representatiu repertori.

D’entre totes les seves cançons, Raimon va triar alguns dels poemes que ha dedicat a ciutats i persones que estima. Són poemes nascuts de les més diverses circumstàncies – Barcelona febrer de 1971, on parla d’un matí lluminós i dels grisos…- , i que abasten records, amistats, amors i homenatges. N’hi va haver per a Joan Pere Viladecans – Com una mà-, per a Mompou – Pensament-, per al seu gran amic i mestre Joan Fuster – Lector de poesia-, per a l’estimat i admirat Salvador Espriu – La mar respira en calma-, per a Antoni Tàpies – Terra negra-, per a Joan Miró – Joan Miró en el record-. En el darrer, escrit en dates recents i dedicat a la seva mare, i que porta el títol de Primer de Maig de 2008, es va permetre la lleu llicència d’entonar en versió popular una estrofa de La Internacional

Raimon, poeta, recita amb veu modulada, llegint, amb una tonalitat ben diferent de la que escoltem en el cant. Escoltar-lo és retornar al poema en el seu estat inicial, nu, sense altra musicalitat que la pròpia de les paraules, els versos, les estrofes. És retornar, també, al valor de la paraula per si mateixa, sense altres atributs que la dicció poètica del seu autor. Ell, que és expert en la saviesa de l’ofici, va fer un tria que abastava més de quatre dècades de dedicació, una vida artística i humana viscuda amb la plenitud de la sensibilitat, de la intel.ligència i de la solidaritat.

Raimon és un home que ha viscut la història personal i la col.lectiva a plena consciència, amb risc i amb tota la força de les seves conviccions. De tota aquesta experiència n’ha extret la poesia que, després, ha revestit de cançó. Els poemes de la vetllada ens van mostrar un Raimon poeta, un vessant implícit, però manifest, del cantant intel.lectual i humanista, compromès i fidel. És el Raimón cívic i líric que, per una vegada, va optar pel llenguatge pla de la paraula poètica en la que també hi rau una intrínseca musicalitat.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre del 2008

Subscriure's a: Missatges (Atom)