24 d’oct. 2008

Geografies literàries



Viatjo acompanyada. Sovint, amb Josep Pla i Baltasar Porcel, Claudio Magris i Lawrence Durrell, Rilke i Santiago Rusiñol, Joseph Roth i Susanna Rafart. Amb Pla he recorregut les seves escales de llevant, París, França i Itàlia en trajectes de calendaris sense dates, d’una esplèndida atemporalitat en la que triomfa la capacitat d’evocació que l’escriptor fonamenta en una escriptura de pedra picada.


Amb Porcel he viatjat per Les Illes, encantades i pels onatges tumultuosos i passionals de la Mediterrània de totes dues ribes. La seva és una Mediterrània amb rerepaís, en la que Granada o els pintors del Quattrocento hi tenen tanta presència, i tan justificada, com Djerba o Istanbul. I, encara, a la Provença de El cor del senglar, on tantes vegades he cercat la casa d’Emaur Jano…

Santiago Rusiñol m’ha acompanyat pels indrets parisencs de Montmatre i l’Ile-St.Louis, per l’Alhambra, el Generalife, el Sacromonte, Córdoba, Mallorca…Amb ell he anant sovint a Itàlia: a Pisa i Florència, a la Roma de les vil.les dels jardins. Fins i tot m’hauria deixat portar a l’Argentina i l’Uruguai si m’hagués decidit a travessar l’Atlàntic un estiu de maltempsada.

Claudio Magris m’ha guiat per Trieste, que és una Viena amb mar, i per arreu de l’Europa central banyada pel Danubi, fins que l’ancestral solemnitat i del riu es perd en les darreres escorrialles. M’he deixat conduir per Rilke de París a Toledo, de Schwabing a Muzot, de Rússia a l’illa de Capri. He seguit les passes de Fernando Pessoa per Lisboa, des del Martinho de Arcada fins el carrer que té el fil de l’horitzó com a punt de fuga. Joseph Roth m’ha dut a les ciutats blanques del sud de França, per la Mitteleuropa dels Habsburg i pels carrers de Berlin. Evocant Else Lasker-Schuler vaig divagar per Jerusalem l’any del Bimil.lenari i, un passatge de la Bíblia em va fer cercar la tomba de Raquel cercada d’ametralladores. Susanna Rafart m’ha dut a les illes gregues, a la Mediterrània de Les tombes blanques, fins arribar a la platja dels jueus, a l’illa de Rodes. Només els ulls i el cor dels poetes són capaços de veure la bellesa i la tragèdia de les vides ocultes per la façana de la barbàrie turística.

Tots aquests, i d’altres, han estat els meus acompanyants. En vaig parlar amb altres escriptors viatgers fa uns dies a Tarragona, a les converses sobre La ploma circular: literatura i viatges, organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes i coordinades per Susanna Rafart. Les aproximacions als territoris de la literatura es van fer des d’angles diversos, en els que la conferència inaugural de Baltasar Porcel – escriptor que ha incorporat el viatge a l’essència de la seva narrativa- va situar-ne punts de partida sense límits. Es va tractar de les edicions i gèneres, dels models de viatgers i d’escriptures, de la relació entre la literatura de viatges i l’autobiografia, de la incursió en territoris artístics, dels passeigs per la vida i per la mort.

Sovint penso que la literatura és el territori de l’absolut. El viatge metafòric o real és una part important de la seva essència. Penso, també, en una de les idees més compartides a les converses de Tarragona, que situa la literatura de viatges en el territori de la transversalitat creativa. Els llibres de l’editorial Minúscula, que edita amb cura, saviesa i convicció Valeria Bergalli en són un bell exemple.

Ara que escric des de lluny, sento una vegada més que la literatura és un territori tan real com les geografies que habitem.


Tenerife, octubre del 2008
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre del 2008
13 d’oct. 2008

Arts sòlides o líquides?



Després de tots aquests segles de fosca i de martiri,

quasi engolida del tot la postmodernitat,

superades les avantguardes artístiques

per mitjà de l’exposició pública

d’animals morts i excrements empotats,
refusada bona part de la filosofia humanística, sí,
ja hauríem de saber que la civilització
no és obra de l’home, sinó un joc pervers
amb el qual es diverteixen les divinitats,
rifant-se la nostra sort, la nostra tragèdia,
el destí impossible, inexistent com els miracles.


Pere Joan Martorell, “Conferència”. Dansa nocturna (2007)



El setè títol de la col.lecció Argumenta planteja amb voluntat de debat l’estat actual de l’art contemporani de 1975 ençà. Argumenta és una col.lecció dedicada a la síntesi i anàlisi crítica dels diversos àmbits que configuren la realitat actual. És una col.lecció sòlida en temps de liquiditat; ha fet una aposta en favor dels crítics, experts i assagistes joves, ja que la major part dels col.laboradors han complert tot just els quaranta, i té com a objectiu estimular el pensament i la reflexió del present amb voluntat de prospectiva. Des d’Argumenta, l’editorial El Cep i la Nansa aposta per la creació i pel debat crític des de la perifèria i des de l’excel.lència editorial consolidada.

Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008), volum coordinat per Rosa M. Isart i Anna Lleó, posa en valor el llenguatge contemporani apostant pel concepte d’arts visuals en lloc d’utiltizar termes convencionals. L’encert rau en l’abast i caràcter obert del concepte. Les arts visuals comprenen no només les arts plàstiques sinó els llenguatges artístics nascuts o consolidats al llarg del segle vint, des de la fotografia i el cinema al net art. El caràcter obert del concepte inclou l’alteritat de l’art, és a dir, la participació de l’element contemplatiu que és l’espectador – que en cap cas s’ha d’assimilar al concepte mercantilista de “consumidor”.


El volum s’articula en tres parts. L’entrada correspon a la síntesi dels panorames de fons, a cura de Teresa Camps – que elabora el trajecte històric i les seves incidències-, i a les relacions entre art i poder, per Gerard Vilar. Els diversos llenguatges – arquitectura, pintura, fotografia, cinema, audiovisual, performance, net art- són analitzats per Alberto T. Estévez, Àlex Mitrani, Laura Terré, Àngel Quintana, Gala Pujol i Joan Campàs. La creació i mercat artístic dels anys setanta ençà és l’objecte del diàleg a quatre veus de Josep Asunción, Clara Garí, Gemma Guasch i Ricard Planas.


La fi del Noucentisme i la més estricta contemporaneïtat configuren els límits cronològics del contingut. Enfront d’aquest, el paper del crític d’art sembla més cridat a endreçar i explicar que no a determinar ni a establir les valoracions que desemboquen en la creació dels cànons estètics sempre nominalistes. Tot plegat subratlla la vocació sociològica global del volum, en el que hi són implicats la totalitat dels agents: creadors, l’entorn, el poder, la crítica i els receptors. El plantejament, pròpiament, determina una necessària orientació de les arts visuals contemporànies vers la democratització, d’una banda, i l’educació, d’altra – qüestió que no cal confondre amb l’existència de programes escolars als museus...


Algunes idees que indiquen temes per al debat són la contradicció entre la qualitat dels artistes amb l’escassa presència que tenen al mercat estranger; el perill d’incomunicació entre les obres d’art i el públic si no s’aprofundeix en el concepte de democratització artística; la indiferència a la que condueix l’art liquat – l’art no compromès, mancat de força, de voluntat d’impacte-; el desconeixement, o la desconnexió, entre els diversos nuclis artístics dels Països Catalans; l’omnipresència de l’administració, que sovint ni té res a veure amb l’excel.lència ni amb una programació rigorosa o equilibrada...


Nosaltres, espectadors, hauríem de ser capaços de plantejar-nos la nostra relació amb les arts visuals contemporànies més enllà de saber – o d’ignorar- que el procés creatiu artístic és viu i permanent.

Subscriure's a: Missatges (Atom)