26 de set. 2008

Celebració de l'Espai Mallorca

Hi ha projectes que, quan comencen, compten amb els millors auguris. Compten, també, amb l’entusiasme i la convicció dels qui els posen en marxa desmentint per la via dels fets inèrcies i pessimismes. L’Espai Mallorca, a Barcelona, n’és un. Es va crear fa deu anys gràcies al Consell de Mallorca, en una decidida actuació del llavors president de la Comissió de Cultura del Consell, Damià Pons. La col.laboració dels editors mallorquins, la dedicació dels successius directors de l’entitat i la voluntat de tirar endavant el que inicialment va ser un esplèndid fonament ha fet arribar a bon port el primer deseni d’una realitat ja ben consolidada.

Al llarg de la dècada per l’Espai Mallorca hi han passat tot tipus d’esdeveniments culturals i cívics que, vinculats a la realitat balear, han contribuït a projectar els productes culturals illencs i a enfortir el coneixement i els vincles entre les Illes i Catalunya.

La contribució de l’entitat a l’espai cultural dels Països Catalans ha estat exemplar i fonamental. Ha posat de manifest que hi ha una realitat creativa, cultural i cívica que ha trobat l’indret idoni per mostrar-se, per crear i fer créixer un públic. L’exposició que aquests dies omple els murs del local amb els noms de tothom que, d’una manera o altra, ha pres part en les activitats programades sorprèn per la varietat del nomenclàtor i per la quantitat ingent de feina feta. La visualització en bloc d’una dècada d’activisme fa respecte i fa il.lusió.

La commemoració que ha tingut lloc el vespre en què redacto aquest Marge Llarg ha estat la mostra més evident de l’enfortiment i la implicació d’artistes i escriptors mallorquins i catalans gràcies a aquet espai de trobada i de projecció. Entre els que hi eren físicament i els que hi apareixien virtualment no hi ha mancat ningú, els mallorquins de Barcelona i els de les Illes, i els catalans i el públic assidu i convicte. Ha estat una celebració autèntica en la que tothom teníem motius de felicitació i de reconeixement.

El vídeo que projectava les imatges gràfiques d’aquest primer deseni ens ha mostrat l’implacable pas del temps. Confesso que en veure les primers imatges de tal com érem he pensat que, segons com, deu anys són una part important d’una vida. I que en contemplar les imatges dels que hi són però ja no hi podran tornar no he pogut evitar el toc de la nostàlgia; la enorme humanitat d’un Jordi Sarsanedas, per exemple, m’ha fet enyorar-lo una vegada més.

L’Espai Mallorca ofereix tots els productes culturals de les Illes – llibres, música i art popular, principalment. És el lloc ideal per on trobar tots i cadascun dels llibres editats a les Illes, i val a dir que la professionalitat de les llibreteres és, a més, valor afegit. El bar acull tota mena de trobades, reunions i converses, des de les més cerimonioses fins les més informals. La cordialitat i l’eficàcia de l’equip que acomboia la casa fa que ningú no s’hi senti estrany ni aliè, i, manté una programació que reflecteix la vitalitat i la qualitat de la creació literària i artística illenques.

A l’Espai Mallorca hi he passat moltes estones d’aquests darrers deu anys. Per qüestions de veïnatge primer i per la pura voluntat de freqüentar-lo després n’he estat i en sóc força assídua. He assistit a molts dels actes, he participat en lectures, hi he presentat llibres propis i d’altri, hi he pres molts cafès i uns quants gintònics i hi he passat força estones llegint, escrivint o totes dues coses. Per a mi, i també per a molts altres, l’Espai Mallorca és una mena de casa de la literatura de model europeu en el que es produeix aquest meravellós aiguabarreig entre vida i literatura. És un lloc únic, acollidor i insòlit, i una experiència a importar i exportar. Alhora, és un indret que m’ha ajudat a conèixer molt millor Mallorca, la seva gent, l’obra dels escriptors mallorquins. És un dels meus refugis preferits en el que m’és possible sentir la plenitud de l’illa.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27 de setembre del 2008
20 de set. 2008

Els millors dies de l'any



La realitat fa el tòpic i el tòpic sitgetà d’aquests dies va repetint amb satisfacció convicta que passem pels millors dies de l’any. Aquesta és una de les coses de sempre que no canvia, i cal esperar que el canvi climàtic no s’hi acarnissi. Hi ha hagut mesos d’agost de clima tropical, de sequera desertitzant, de sol de justícia inclement. Setembre, en canvi, des de sempre ha estat un mes benigne. Ens fa entrar a la tardor amb aquella suavitat que es perllonga fins ben entrat el novembre i que només la minva diària de la llum ens fa adonar del pas apressat de l’any.

Aquests dies a molts els passa allò que escriu el poeta Catasús en un dels poemes de Vendimiari:
“… vosaltres que la ciutat ja crida quan just comença a fer-se més benestant la vida”.

Mentres, s’aprofiten els dies i les hores per als darrers banys, per fer via amunt i avall del passeig o, simplement, per contemplar la mar que ja pren el caire de la tardor mentre que la llum s’afua, més daurada que mai.

El paisatge de Sitges va canviant durant els millors dies de l’any. Les primeres setmanes de setembre encara arrossega les inèrcies de l’agost; fa mandra de marxar, hom apura fins els darrers dies i, encara, prorroga l’estiu fins la Diada i quan pot, fins a la Mercè. Quan ja acarem la Festa Major Petita, la fi de l’estiu és una certesa. A l’hora de l’entrada de Santa Tecla, al final de la processó, ja fa estona que és fosc i quan la Santa s’atura a contemplar Sitges, els balls, la gent, acomiadem amb ella tot l’estiu.

Amb la tardor, la incertesa i els neguits. Per bé que planen i creixen durant l’estiu – i, enguany, han anat prenent una magnitud considerable-, a la tardor es fan indefugibles: la crisi econòmica mundial, els cartells de “en venda” que augmenten arreu – Sitges tampoc n’és cap excepció-; la problemàtica de les finances dels municipis que fa tocar de peus a terra més la ciutadania que els polítics – i a Sitges, tampoc no ens n’escapem-; la incertesa de l’autogovern amb l’Estatut al Tribunal i la negativa finançament … Temps tindrem, em fa l’efecte, d’anar comentant la realitat que tenim instaurada.

Els millors dies de l’any… El poeta parla de “dolç paisatge, fet de coses moridores / d’aquelles que si tornen mai més no són iguals.” ¿Quin paisatge ens espera aquest hivern, l’estiu proper? El poeta es refereix al paisatge físic que l’envoltava, el mateix que configura el nostre imaginari col.lectiu. El paisatge en el que penso és més aviat d’ordre moral. L’interrogant és si la nostra societat, el país nostre, serà capaç d’afrontar els problemes i convertir-los en reptes. Si a Sitges també ho sabrem fer, més enllà de les declaracions de principis, de salvar les aparences, dels actes i activitats més o menys propagandístics.

Els millors dies de l’any… A pocs dies de la Festa Major Petita, les reflexions comporten una certa basarda. Però la realitat no es pot pas defugir. Ens ajuden a afrontar-la el coratge i la il.lusió. La lectura dels poetes pot fer que el temps sigui una mica més dolç.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 20 de setembre 2008
17 de set. 2008

Una visita a Camille Claudel







Sovint he pensat quantes visites devia rebre aquella dona vella, abandonada, privada de llibertat i exclosa per la família al sanatori de Montdevergues, a Provença. Ben al sud del París on, en plena joventut, havia viscut a fons l’ambició artística, l’èxit i l’amor mentre la felicitat se li escolava de pressa.

De la llarguíssima etapa de reclusió a Montdevergues, trenta anys en els que cada dia era igual a l’anterior, en resten cartes, algunes referències als textos del seu germà Paul i la fotografia que William Eborne li va fer als seixanta cinc anys; poca cosa més. De visites, ben poques; les tretze que li va fer el seu germà en tres dècades, la de la seva amiga de joventut, també escultora, i les entrades i sortides del personal del sanatori a les dependències on malvivia. Una vella mansoia de mirada trista però no gaire esvaïda. Les biografies solen acabar el 1913, quan se la van endur del seu darrer taller al Quai Bourbon de París, i dediquen escasses ratlles a explicar els trenta anys següents fins 1943, en què va cloure els ulls cansats.

Quan la família de Camille Claudel va decidir incapacitar-la i internar-la en un asil d’alienats mentals el més lluny possible de París per a evitar xafarderies i vistes, l’estat psíquic de l’escultora estava en hores baixíssimes: depressió, descurança personal i un estat d’alienació causat per inseguretats i insatisfaccions que havien desembocat en un quadre clínic que els metges van qualificar de paranoia. Tenia quaranta nou anys i vivia experimentant una consant sensació de fracàs. O, almenys, això és el que ella creia. . Un fracàs que havia començat per un fracàs sentimental que va anar amarant tot el que constituïa la seva vida: la passió per l’escultura.

La vida de Camille Claudel és com un esglai que corprèn quan tanques els llibres de la seva biografia. Per contra, és la plenitud de la seva obra. Per aquest motiu vaig voler fer-li una visita al lloc on li pertocava ser: la sala que porta el seu nom al Museu Rodin, a l’edifici de l’antic Hotel Biron, rue de Varenne. L’excusa –que s’ho val- ha estat veure la remodelació d’un museu monogràfic d’artista que ha trigat anys en ser adquat als més elementals requisits de la museografia actual, i valia la pena.

Més enllà de l’entorn, l’Hotel Biron sembla intacte. El parquet, solcat per tantes passes. Depedències de sostres alts, ornats de motllures; alts finestrals que fan entrar tota la llum del jardí, acuradíssim, i miralls que engoleixen i reflecteixen fins a la darrera engruna de llum natural.

Camille Claudel viu a les sales que el seu nom. El gran Rodin, mestre i amant, covard fins a l’extrem de negar-se la felicitat perquè no es va veure en cor de deixar la seva companya de sempre per seguir la vida que Camille li reclamava, causant directe i involuntari de la seva malhaurança, no va dubtar a accedir el que M.Morhardt li va demanar el 1914, quan instal.lava la seva col.lecció a l’Hotel Biron. Morhard sol.licitava que Camille, ja internada a Montdevergues, pugués conservar la seva obra al costat de Rodin. Ell va respondre afirmativament: “Hi tindrà el seu lloc”, diu que va dir. Però encara va haver d’esperar fins a 1951.

Camille Claudel viu a l’Hotel Biron, on es poden contemplar tots els estadis del seu treball, de l’aprenentatge, de la passió (La valse) , de la maduresa, de l’amarg desencant que li va comportar la desafecció del seu mestre i amant (L’age mûr)…, Rodin li va dedicar una darrera escultura, L’adieu, on un rostre de dona amb les mans a la boca ofega un crit que li va tot per dintre, un tremolor d’esglai, com si pressentís el que després havia d’arribar.

Després em vaig arribar al Quai Bourbon, i la casa on va viure, un gran portal sempre tancat, em va semblar més trist i més solitari que mai. Una visita a Camille Claudel sempre deixa un regust d’intensitat i de malenconia.


Subscriure's a: Missatges (Atom)