30 d’ag. 2008

"Faig versos, sí", afirmava Mercè Rodoreda







“I vaig deixar d’escriure contes (…) Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos (…) Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.”





Així és com Mercè Rodoreda justifica el pas de la narrativa a la poesia, en uns anys tan determinant com els que va viure a l’exili de França. La rotunda afirmació que figura com a títol procedeix d’una carta que va escriure a Anna Murià els anys quaranta.


Tot i que la seva producció poètica és considerable tant per la qualtitat com per la qualitat, Rodoreda la va deixar al calaix a finals dels anys cinquanta i rarament s’hi va referir, llevat del comentari precedent en una entrevista que li va fer Baltasar Porcel. La poesia va entrar a formar part del secretisme que durant anys va envoltar l’autora i que ella es va cuidar tan bé d’alimentar i mantenir. No ha estat fins l’aparició d’Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, a cura d’Abraham Mohino (2002) que una part dels poemes de l’escriptora ha estat posat a l’abast general del públic lector i dels investigadors, amb un notable èxit d’acollida per la sorpresa que ha constituït.

Els poemes daten entre 1946 i 1960. En cap cas es poden considerar com a brots aïllats, sinó que formen part del cicle literari que l’autora inicia a la Catalunya republicana amb el periodisme i la narrativa. A l’exili s’aboca primer a la poesia i després a la narrativa, amb la que triomfa a partir dels anys seixanta. A l’hora del retorn prosegueix amb la narrativa alternant-la amb les proses de Viatges i flors, un gran llibre de prosa poètica. Rodoreda no abandona del tot la poesia. Canvia de formes, es torna prosa poètica en molts dels passatges de la narrativa de l’escriptora i finalment rebrotar a Romanyà on s’esdeve el punt i final amb Viatges i flors.

Mercè Rodoreda se serveix de la poesia per fer-se un nom des de l’exili, concentrant per un temps la seva imbatible ambició literària en el gènere poètic i amb les formes més convencionals. Cercat i assoleix el mestratge de Josep Carner, prestigiós company d’exili, i es fa present en el context poètic publicant a les revistes de l’exili català i, sobretot, tirant als Jocs Florals de 1947, 1948, 1949 i 1956 sortint-ne guanyadora i proclamada Mestra en Gai Saber. Els Jocs Florals a l’exili constitueixen una de les notes més visibles de la continuïtat literària i la possibilitat de posar en contacte els escriptors exiliats i els que viuen a la Catalunya de la postguerra. Per a Rodoreda els Jocs Florals són importants perquè creu que li permeten la reintegració al sistema literari català per la porta gran. Però, amb tot, l’èxit i el reconeixement no arriben per la via poètica. Després de l’eclosió i de l’èxit de la narrativa rodorediana amb Vint-i-dos contes (1958), La Plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i el recull de narrativa breu La meva Cristina i altres contes (1967) i Mirall trencat (1974), emprèn una nova i potent etapa d’una força poètica arravatada, visionària, evocativa i suggerent amb la novel.la Quanta, quanta guerra… (1980), i el llibre de proses poètiques Viatges i flors (1980), i amb La mort i la primavera (1986) i Isabel i Maria (1991), editades póstumament.

Als poemes hi planen l’exili, el desamor, l’exaltació lírica i la ironia despersonalitzada i distant. Hi mostra algunes de les claus dels seus secrets que, originats en el jo personal alimenten el jo poètic i el jo literari. Les circumstàncies viscudes en pell pròpia, molt més enllà de les anècdotes de la vida quotidiana, s’expressen de forma contundent i concentrada en la poesia, i es desgranen als passatges diversos de la narrativa. Siguin quins siguin els gèneres i la dicció, qui ho entona és una sola veu.


Publicat a Recvll (Blanes), agost del 2008

Retrio al Cau Ferrat

Mentre llegeixo les opinions de Rieks Smeets sobre la dificultat de transmissió de les tradicions culturals en el món globalitzat escolto la versió jazzística dels Goigs del Vinyet gràcies a l’enregistrament que n’han fet Joan Pinós i Òscar Ferret al nou cedé Retrio al Cau Ferrat.

Smeets, que ha estat director general de Patrimoni Inmaterial de la UNESCO, ha fet aquesta declaració a la XXV Universitat d’Estiu d’Andorra focalitzant la globalització, l’escolarització, el poc contacte de les criatures amb la gent gran i la televisió com alguns dels factors determinants de la situació. Amb tot, senyala que hi ha països que utilitzen el poder mediàtic de la televisió per difondre la cultura popular. Penso que una de les claus és convertir els factors de perill en eines per guanyar el repte, i si les televisions, els medis globals i l’educació escolar apostessin, és a dir, creguessin en la cultura popular, la transimissió cultural trobaria vehicles contemporanis d’eficàcia difussora provada.



Les cançons que han gravat els músics de Retrio al Cau Ferrat pertanyen plenament a la cultura popular del país i de la Vila. Sovint han estat interpretades els darrers estius al programa cultural del Consorci del Patrimoni de Sitges. Al Cau Ferrat els de Retrio hi interpreten peces com la marxa de L’alegria que passa o la sardana La nit de l’amor, totes dues directament vinculades a l’obra literària de Rusiñol.


El cedé conté una mostra significativa del que avui dia és la cultura popular musical, des dels clàssics anònims, com El testament d’Amèlia, fins l’obra de músics contemporanis, com Paraules d’Amor de Joan Manuel Serrat o Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. Hi figura música tradicional, com La Moixiganga de Sitges, Els goigs del Vinyet, La Muixeranga d’Algemesí o el Ball de Cintes, i dintre de la música popular d’autor, la sardana de La Santa Espina, de Morera i una peça singularment dramàtica, com la marxa fúnebre Viernes Santo en Camposancos, del mestre Gabriel Pallarès. Els intèrprets del Retrio al Cau Ferrat són els músics del grup Retrio, Joan Pinós al contrabaix i Òscar Ferret al piano i Pinyu Martí a la bateria. Amb la voluntat, provada, d’oferir música estable a Sitges actuen els estius al Cau Ferrat amb un repertori tan selecte com adient, com el recent l’enregistrament confirma.


Sorprèn la varietat de matisos i la intensitat expressiva d’aquest conjunt de peces musicals en versió jazzística en una interpretació que assoleix una gran qualitat d’interpretació. Cadascuna de les tonades i composicions s’adapta sense estridències al ritme que els músics imposen, sense perdre en cap moment les seves característiques inherents: la solemnitat dels goigs, de la Moixiganga i de la Muixeranga, la tensió dramàtica i melòdica de la marxa fúnebre de Pallarès, l’alegria festiva del Ball de Cintes, l’intimisme de Paraules d’amor, la tonada encomanadissa de Qualsevol nit pot sortir el sol, la malenconia del Testament d’Amèlia, la joia efímera de L’alegria que passa, les diferents tonalitats que expressen els sentiments de joia i estimació a La nit de l’amor i La Santa Espina… En totes elles la interpretació jazzística no és distorsió, sinó enriquiment i potenciació del llenguatge musical que els són propis.


Cal agrair al Retrio al Cau Ferrat el fet d’haver contribuït posar al dia, que vol dir fer present, la música d’Enric Morera, en especial la de L’alegria que passa. Morera és un dels músics més importants del seu temps, i llevat de les sardanes, es fa difícil aconseguir enregistraments de la resta de la seva interessant producció. La música del Modernisme va tenir en Morera un dels grans innovadors, i les anotacions musicals que va composar per a les obres de Rusiñol – L’alegria que passa, Oracions…- han restat gairebé inèdites fins fa ben poc. Fins i tot algunes de les reedicions han arribat a suprimir les anotacions musicals.


El Retrio al Cau Ferrat és una música coneguda i volguda que acompanya i que, a més, té el valor afegit de contribuir a la transmissió de la cultura popular musical de casa nostra i, per tant, d’haver-la fet una mica més universal.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 30.VIII.2008
1 d’ag. 2008

Pregó de la Festa Major d'Olivella


Benvolguts olivellencs,

alcalde,

autoritats,


(1. Salutació )

Us agraeixo de cor l’oportunitat que em doneu de compartir amb vosaltres l’inici de la Festa Major d’Olivella d’aquest 2008, la Festa Major que és la fita més important de l’any al voltant de la festivitat dels patrons Sant Pere i Sant Fèlix. Enguany encara ho és amb més motiu, perquè aplega per primer cop les diverses activitats festives del terme en una Festa Major gran i de tothom. En aquest cas, la unió no només fa la força sinó que fa la Festa i que sigui per molts anys.


(2. Invocació)

En aquesta Plaça Major a quarts de vuit d’aquest vespre càlid de juliol us retrobo a tots: els d’abans i els d’ara; els que us han precedit i els que ara habiteu els turons i les cases del terme; els que en van marxar però que en van guardar el record i les arrels i els que heu triat Olivella per fer la vostra vida Penso en els dels nuclis que ja només són paisatge, com Jafre; els de les masies que han canviat d’ús, com Can Grau; el de les noves urbanitzacions, o ja no tan noves, com les Colines, Mas Mestre, Mas Milà, Can Milà o Can Surià; els de les masies de sempre, com Can Suriol i Can Camps; els de les cases antigues de la vila i els dels nous habitatges.


La Festa Major aplega les vivències i l’esperit de tothom que sent que forma part del terme i del paisatge. Aquest fet configura una part tan important de la vida dels pobles com és l’imaginari col.lectiu, que són els elements tangibles i intangibles que atorguen sentit de pertinença i, en definitiva, de comunitat. És en aquest imaginari on ens podem sentir vinculats d’altres que, per bé que no en formem part estrictament de la comunitat, sí que ens hi reconeixem els vincles.


El Pregó de Festa Major pot donar per a molt, i de vegades no podem evitar abocar-hi una mirada més personal sobretot si es tracta d’un referent geogràfic i paisatgístic profundament arrelat en l’imaginari comú. Per als sitgetans– i això ho experimenten molt millor que jo els que generació rere generació en van i en venen o hi arrelen, com és el casdels Almirall, els Pasqual , els Muntaner, els Carbonell, els Hill o el meu oncle Isidre i la seva famílian entre tants d’altres, - Olivella és un dels referents i una de les vinculacions més antigues i més constants.


No ho dic únicament perquè sembla que les meves arrels familiars més antigues que procedeixen de Jafre –tal com ens ha descobert en Vicenç Carbonell Virella, l’historiador que ha transmès els més sòlids i nombrosos coneixements historiogràfics d’Olivella i el seu terme-, sinó perquè la configuració física i, diem-ne, espiritual i patrimonial d’Olivella forma part de l’imaginari col.lectiu del Garraf, que él nostre medi natural per excel.lència.


3. (El paisatge i el record)

Olivella ha estat des de sempre paisatge, i el paisatge és el patrimoni comú més proper, més primigeni i més elemental. És un paisatge amb tota la força, la puresa i la potència de la natura que el fa únic, atàvic i entranyable. És un paisatge per arrelar-hi com hi arrelen el pi, l’olivera, el garrofer i aquesta vegetació mediterrània que defineix no només un terme o un dels indrets més genuïns del massís del Garraf sinó també un medi natural avui dia plenament compatible amb la vida quotidiana.Olivella ha estat de sempre un indret acollidor des de la senzillesa de la vida rústica que ja ha passat a la història però que encara resta en la memòria de molts.


Per exemple, en la meva. Hi vaig venir per primera vegada quan era una nena menuda, amb el taxi d’en Ruperto, des de Sitges, de la mà de la meva àvia, que era la germana d’en Quimet. Llavors encara no hi havia llum i hi havia cabres. El record que en guardo és el d’un aiguafort de la vida rural, un blanc i negre que, als ulls d’una criatura, prenia unes dimensions grandioses i desconegudes : el camí d’arribada se m’havia fet més aviat feréstec, arreu entreveia uns boscos espessos de pins i de matolls, les cases eren primitives, la gent vivia amb el cicle de la terra i de les collites. El meu oncle Quimet Virella, per a molts en Quimet d’Olivella, era certament l’home bo que descriu mossèn Ramon Català a les seves memòries; era una de les persones que, gairebé sense paraules, ens feia entendre la importància de l’acolliment i de l’arrelament en la senzillesa i la frugalitat extremes d’una vida rural que ja és història. Una vida rural que també havia acollit alguna parella que hi passava una setmana de noces als anys cinquanta, o la canalla que per distreure’s construïa de tant en tant casetes de vinya amb les pedres que arreplegaven vora l’era de can Camps, pels marges i els camins.


Olivella era – i és- per a nosaltres el referent més genuïnament vinculat al ple la natura. El primer sinònim de muntanya – anar a Olivella era anar a muntanya- per bé que l’alçària és raonable i només dista de mar una quinzena de quilòmetres mal comptats. Per als sitgetans, anar a Olivella era – i és- anar al cor del Garraf. Ens agradava fer el recompte dels límits del terme: Sitges, Ribes, Begues – això ja eren els confins-, Oleseta, Avinyonet o Olèrdola – uns altres confins-, fins la senyorívola Vilafranca: tot un univers amb un cor que es trobava – es troba- justament aquí. Els fenòmens naturals a Olivella prenien unes dimensions superlatives. Si feia fred a Sitges o a Ribes, a Olivella ja devia glaçar. Si plovia, la riera d’Olivella era una torrentada. I la neu! Si a Sitges queien quatre borrallons, imaginàvem que a Olivella havia caigut una nevada d’un parell de metres i, en lloc de quedar-se a casa el que s’havia de fer era enfilar-se en cotxe carretera amunt a l’espera que la neu ens barrés el pas… Olivella era – i és- l’indret on la gent hi cerca i hi viu la volguda autenticitat de tradicions populars com anar a fer-hi molsa per al Pessebre, o pujar-hi per la Missa del Gall. És l’epicentre del nostre paisatge i de la nostra vida rural amb el punt d’aventura que té l’excursionisme, tant dels habituals que en coneixen els topants pam a pam com dels ocasionals que de tant en tant emprenen els antics camins que comuniquen nuclis i masies i configuren una xarxa ancestral sortosament posada al dia per eixamplar el petit horitzó que limita amb l’immens pla de muntanyes que ens envolta.


(4. La Festa Major)

Avui Olivella és paisatge, patrimoni comú compartit amb el valor afegit de l’acolliment i de l’arrelament que han fet possible la Festa Major en la que celebrem l’arrelament volgut per tothom.


És la Festa que avui acull el Drac d’Olivella restaurat, parent del Drac de Sitges. Aquell va arribar per mar el 1922 gràcies als bons oficis del pintor i artista Agustí Ferrer i Pino. Aquest té les arrels en terra olivellenca gràcies a la voluntat d’en Tomàs Muntaner i de la seva família, i avui li ve a fer companyia el Drac de Vilafranca, expressament convidat.


Celebrem junts la primera gran Festa Major amb cercaviles i tronades, activitats veïnals i artístiques, esportives i musicals, amb balls i concursos, amb sopars i jocs de carrers, amb sorteigs de llibres i cinema, amb els versos dels Diables i amb l’Ofici de Sant Pere i de Sant Fèlix.


Mentre evoquem els que ja no hi són però que ens acompanyen sempre i mirem de lluny les pedres de l’antic Castell que va marcar la fita del mil.lenari, celebrem aquesta Festa Major d’arrelament i de joia mirant cap a un futur que no pot ser d’altre que de progrés i benhaurança.


Per molts anys,

i bona Festa Major!

Olivella, 26 de juliol del 2008

Carles Duarte i la memòria del somni. (A propòsit de "Als llavis duc una fulla de menta")

"Mediterrani com sóc, entenc la vida sobretot com a goig d’existir i com a voluntat de saber"
Carles Duarte i Montserrat


Mediterrani com es defineix, Carles Duarte lliura una part de la seva biografia en forma de memòries empeltades de somni. En l’obra literària de Duarte somni equival, des de sempre, a poesia, aquella “mirada commoguda al món”. El títol del llibre, Als llavis duc una fulla de menta remet a un vers que clou el volum. I cadascun dels Retalls de memòria de l’escriptor té el seu correlat en un poema escrit o relatiu a les circumstàncies que evoca, perquè la poesia, juntament amb el compromís, travessen tota la seva existència.

Ens mirem el món des del que som”… La vida, la poesia, la lingüística i la política són els fonaments temàtics dels passatges que Duarte narra al llarg de catorze capítols. El gruix principal correspon a memòries testimoni que recorren la seva trajectòria professional des dels anys universitaris fins l’actualitat. Són, alhora, un repàs de la vida política, social i cultural de la Catalunya del darrer terç del segle vint. Experiència personal, records col.lectius, gestió política i presència cívica explicats des del compromís plenament assumit amb el país, la cultura i la llengua pròpia.

El capítol inicial, “L’alternança i el somni” se situa en el canvi de govern de Jordi Pujol a Pasqual Maragall i emmarca el to general del contingut. Duarte mostra l’opinió pròpia en els diversos temes, es tracti del Fòrum 2004 o “D’atemptats, enquestes i altres maldecaps”; el to del seu testimoniatge esdevé d’una contenció tant elegant com eficaç. La prolixa desfilada de personatges, amb índex onomàstic final, permet situar circumstàncialment alguns dels personatges més significatius del país: Jordi Pujol, Benet Ribas, Jordi Savall, Antoni M. Badia i Margarit, Miquel Roca Junyent o el seu mestre Joan Coromines figuren juntament amb d’altres que Duarte manté en la seva particular nòmina d’amistats personals, socials i literàries: Maria Kodama, Helène Dorion, Joaquim Triadú, Carme Cañadell, Antonio Hervàs Amezcua…

La intervenció al Centre per la Conservació de l’Herència d’Athos, a Grècia; l’Escola d’Administració Pública de Catalunya; els premis Recvll i els estius d’infantesa a Blanes, les activitats culturals promogudes a l’Alguer, la recuperació del Palau Robert i les activitats de la Direcció General de Difusió i l’obertura dels jardins són alguns dels passatges biogràfics de Duarte en els que l’experiència i el testimoni individual s’entremesclen amb la vida col.lectiva. D’altra banda, el retrat de Joan Coromines o l’anàlisi de pensament polític de Jordi Pujol – amb Herder, pel valor de la identitat; Mounier, per la importància del personalisme, i el paneuropeisme pioner de Coudenhove-Kaleri- són dos capítols que depassen la memorialística i s’aproximen més a l’assaig.

“El compromís decisiu de la societat civil” i “La poesia, una mirada commoguda al món” són els passatges que mostren amb més aprofundiment l’escritor . El compromís ha estat des de sempre una de les característiques de l’actuació de Carles Duarte: amb el país, amb la llengua, amb la cultura, amb la societat, amb el nostre temps. L’orientació de les seves activitats des de 2003 es troba inequívocament vinculada amb la societat civil i la cultura: Fundació Lluís Carulla pel que fa a l’activitat professional; Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Amics del MNAC, Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, entre altres, en les que pren part des de la participació amb responsabilitats.

La poesia travessa els passatges de les memòries i tota la vida de Carles Duarte. El capítol que hi dedica és, en realitat, una mirada enrere i endins que arrenca dels anys d’infantesa, dels orígens familiars, dels anys d’estudi i desemboca en la seva prestigiosa obra literària. Publicacions, traduccions i treballs conjunts amb músics i poetes mostren la línia conductora que flueix en una obra profundamenta vocacional, acomplerta i oberta la que la tendresa, el somni i l’oblit en són els més importants substrats. Ho fa explícit amb uns versos que acoten el contingut general del llibre i esdevenen el contraretrat poètic de l’autor:

No parlis amb l’excés,
sigues precís,
venera el goig d’anomenar.”


Publicat a "El Marge Llarg". L'Eco de Sitges, 26.VII.2008
Subscriure's a: Missatges (Atom)